dimarts, 29 de desembre del 2009

Rosats residus




aquest ou que et cova l’aixella dreta
se’ns ha aferrat un poc a tots
el sentim créixer amb el pas dels dies
bategant com un cor fals i trampós
marcant ritmes irats i cruents
que ens omplen els ulls de llet
les passes d’ombres
i l’esquena de mitges llunes
i ens fan ennuegar el cava d’aquestes festes
i esllanguir-nos com si fos corema
perpètuament instal·lats
davant una rica taula parada
contemplant com es podreixen
les viandes que ja no tocarem.
Qui l'esclatés hi veuria
els rosats residus
de les vísceres
dels nostres desitjos

dimecres, 23 de desembre del 2009

Els meus dies de roig


imatge extreta de www.mujerymas.wordpress.com



la tarda s’escola llefiscosa i pesant
com els ovaris que m’oprimeixen les carns
contra el greix d’aquesta panxa immensa
tantes postes de sol tants d’emboltoris de lípids
i res esmorteeix les martellades
que usa el meu cos per anunciar-me
que no m’oblidi: que puc no portar mai talons
ni maquillar-me, ni depilar-me, ni tenyir-me els cabells
que puc ocultar les meves corbes o hipertrofiar-les
a base de xocoplata belga i donuts i llargues migdiades
que pot desagradar-me la cuina l’ordre la neteja
que puc jugar inútilment a subvertir els gèneres
però que cada mes un rellotge de sang
tenyirà els meus dies de roig
i les seves agulles se’m clavaran
fins a fer-me recargolar de dolor

dijous, 29 d’octubre del 2009

SOPA DE LLENGÜES




4 hores. Més de 40 projectes en curs. 200 persones i associacions participants. Més de 50 actes. 172 llengües. Dissabte 31 d'octubre, al Museu Marítim, de 16h a 20h.

Llengües i llenguatges del món totes parlant en un mateix espai/temps concret alhora amb respecte i amb sintonia, intercanvi, encontre, mescla, arts visuals i textuals

Textos, paraules, poesia, contes, cançons, art plàstic i visual... i un munt d'activitats més.


Jo participo a les 18h amb "Cos que parla", una càpsula poètico-corporal de 10'.

La materialitat de la carn es fa verb i veu per embolcallar-nos en la seva abraçada, fluctuant entre allò corpori i eteri. Un recital que traspassa l'aquí i l'ara concrets d'un cos sexuat en femení per transportar-nos a la transcendència dels cossos, de la pell, la sang i els ossos. Un convit a la mística del materialisme. Una vivissecció verbal ofrenada al públic.


Decididament, no us ho podeu perdre.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Lletraferida


Publicació d'un poema meu al nº 124 de Lletraferida, revista de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana:



Qui sap de la taronja borda l’amargor
quan se la pensa rodona i dolça refulgir a dalt de l’arbre?
Res no fa anticipar el gir del desig
no és fins que la prens
la marques subtilment amb el ganivet
i li arrenques els flonjos rectangles de pell.
No és fins que separes els grells,
que sucosos s’ofereixen
en la prometença d’un embolcall de plaer.
No és fins que deixes caure
el primer tros dins la boca
no és fins llavors
que una reacció automàtica
et creua el paladar, et capgira l’estòmac,
et fa venir una arcada
i llences el fruit, abans tan anhelat,
al terra amb fàstic.
T’ho mires, ja de lluny,
sense cap penediment
instal·lant-se-te en un somriure
la imatge votiva d’un nou fruit més saborós.

dissabte, 10 d’octubre del 2009

El poder del cuerpo


El poder del cuerpo és una antologia de poesia femenina contemporània, a cura de Meri Torras i publicat per l'editorial Castalia que estarà disponible a les llibreries a partir del 15 de novembre. És una antologia exhaustiva i ambiciosa que investiga sobre la verbalitat que se li ha donat al cos en la poesia escrita per dones de més rabiosa actualitat i en les 4 llengües de l'estat espanyol. Com diu Meri Torras:

Este no es un libro de poesía o no es sólo un libro de poesía. Si tienes conciencia de vivir en un cuerpo (y vivir solo se hace en un cuerpo), debes leer este libro, que es en primer lugar una inmersión en nosotros mismos como entes físicos y en lo que supone. Si la medicina nos habla del cuerpo doliente, la moda de su adorno, el deporte de su moldeamiento y superación, el amor de sus placeres... este libro nos habla de todos ellos, de todo lo que nuestro cuerpo experimenta, lo que se le impone, lo que se calla.
“Nadie sabe lo que puede un cuerpo” Baruj Spinoza

Us deixo el poema meu que hi ha estat inclòs:

cada dia em sento
més lluny de mi mateixa
el reflex en el mirall
mostra una figura aliena
em sent estranyada
del meu propi cos
i em provoca rebuig
haver-lo d’habitar
però no tinc cap més casa on viure
–i aquesta em surt barata,
no menja tampoc massa–.
En mirada d’altri
em sent soscavada
fins a un punt
que ja ni sé ben bé
on està el límit
entre jo i jo mateixa.
Però em penetra a mi
o penetra a l’altre?
A aquesta altre mª antònia
a la que li agrada
menjar i riure i fer l’amor?
Perquè ella ara no sóc jo:
jo sóc vella i obscura
trista, lletja
resignada i temorosa
insomne i malaltissa
pesarosa de viure
rotunda com un forat
insadollable de no-res
massa de mortífera insatisfacció,
una mitja despulla només

diumenge, 30 d’agost del 2009

Estris rovellats


no renunciaré al nom que no em digueres mai.
Sobre la taula reposen tots els estris rovellats
per la culpa, la vergonya, el desànim.
He filat tots els retrets i t’he teixit un jersei nou
amb què abrigar-te, si vols,
i protegir-te del pes de la rosada al clatell
les nits que ja no em vindràs a veure.
Amb què cobrir-te, si vols,
les empremtes de la vergonya
que l’estroncada possibitat d’una carícia meva
t’hagi pogut deixar sobre la pell.
Amb què embolcallar-te, si vols,
i sentir un remor de l’alè
d’aquelles abraçades que ja no tindrem,
una carícia de les xiuxiuejades a cau d’orella
en nits d’insomi compartides
i trobar un poc del conhort
que la meva escalfor mai no et donarà.
He guardat tots els estris
que reposaven sobre la taula
i que s’han rovellat de tant esperar-te.
No renunciaré al nom que no em digueres mai.
Però els meus gestos semblen ja haver-ho oblidat

dimecres, 12 d’agost del 2009

Ronda poètica 2009: per la diversitat i la multiculturalitat


Cada any, durant ses festes d'Artà, Artà Solidari organitza una ronda poètica que, tot aprofitant una passejada nocturna pel poble amb aturades esquitxades de versos i guarnides de música, espelmes, videoprojeccions o el que caigui, aprofita per concienciar sobre una causa. Aquest any era sobre la diversitat i el multiculturalisme i jo, tan ortodoxa sempre en aquest acte, en aquesta ocasió he volgut adaptar-lo als meus interesos actuals. Aquí en teniu una mostra, que encara s'ha de depurar una mica, però ja apunta maneres. És un incidir en la diversitat de cossos, sexualitats i gèneres i reivindicar-ne l'explosió i la implementació, allunyant-se de les restrictives cotilles heteronormatives. I per acabar-ho d'adobar: un collage de la magnífica puta, pin-up, mite eròtico-pornogràvic, sexòloga i agitadora sexual i de gènere Anni Sprinkle.


la vida viable em torba
estimo la contundència
de la no-forma
agenèrica, transgenèrica
polimorfa i multiproteica.
Em fastigueja
la intel·ligibilitat de la norma
de fet
que insta el cos
a ser refet
a adaptar-se
a la demanda del mercat
a les exigències del guió
a l'oferta de la carn
en un món en aparent transició
i fermament ancorat
als ports de la ingrata heteronomativitat
que imposta modes
i constreny subjectivitats
fent pagar peatges
farmacopornogràfics
digitals i informàtics
sota la premisa
de l'economia submergida
d'una inexistent normalitat
que converteix en cyborg
qualsevol aguait humà
que amenaci modes
i alliberi subjectivitats
i trenqui cadenes
i sembri dubtes
i faci esclatar
en profussió la carn


divendres, 24 de juliol del 2009

insomnis


vaig néixer a una casa sense llibres
envoltada de sol i d’olor a salnitre
de fritada i de cremes solars
tants cops he renegat de tot plegat.
de gran he viatjat a boscos humits i ombrívols
he estat a llibreries i grans biblioteques
i he volgut fer d’eruga papallona.
Però a vegades no puc evitar
percebre la pròpia irrealitat
d’aquell que es sap com un husky
passejant a l’agost per Sevilla
i em torno a trobar
amb els peus nus damunt les roques
o en una petita habitació en una nit d’insomni
amb les oïdes vessants
dels sorolls d’altres cases
-tant junts estàvem-
girant-me sobre mi mateixa
per sentir més propera
la respiració
de mon pare
i de ma mare


***


l’home que dorm amb mi
no té por d’ofegar-se entre els llençols
lluita en mil batalles
esbufega i gemega fort
o es queda tan quiet
i té tanta pau
que li he d’acostar l’orella
per comprovar que encara respira.
A l’home que dorm amb mi
poc li molesta el llum encès
ni que jo passi hores desperta
m’aixequi-begui-pixi-doni voltes
però quan em sap perduda
amb un llibre borrós entre les mans
esgotades les infusions
els relaxants musculars
la paciència i les forces
em cobreix d’escata de peix
i de conhort
i fa que vingui a ell
i el ve a mi amb una erecció.
I jo penso que quina sort
que a l’home que dorm amb mi
no li importi el meu insomni
i em desitgi fins i tot en somnis

dimecres, 8 de juliol del 2009

"la mordassa a la boca": poema a Evidències cel·lulars




ara que tinc la mordassa a la boca
i el somriure clos i la vista entelada
i que em bofego els peus
de tant arrossegar-los per les llambordes,
ara que sóc narradora omniscient
que tot ho sap i ho veu dels altres
però que tant lluny li queda
el sentit del propi viure,
ara que quant més muda més m’hi veig
-és cert que se’t desenvolupen els sentits
s’agreugen les pors i s’enlairen els delits
fins a encapotar el cel
d’aquest sobtat hivern
i fer caure la fina pluja del silenci-,
ara
és hora de posar-se l’abric
i adreçar-se cap a casa
tot obrint el paraigües.
Però al mig del carrer
s’apareix la figura d’algú
que barrant-me el pas
em mostra que no hi ha amb què aixoplugar-se
ni cames bastant fortes per partir a córrer.
Com els grans arbres al costat del canal
no queda sinó seguir d’empeus
suportant la ventada


Aquest poema va ser inclós, juntament amb el que porta per primer vers "tu que escapes del fora", a Evidències cel·lulars (Publicacions de la UAB, 2009), antologia de poesia emergent dels Països Catalans

dimarts, 23 de juny del 2009

Mireu què he trobat avui a la xarxa!


V Festival de Poesia a Torre Muntadas
Proposta 20/07/2009 Hora: 21:00Lloc: Jardins de Torre Muntadas Centre d'Art Torre Muntadas Cicle: Estiu al Prat 2009
Resum:


NO MÉS FLORS

Tres dones assegudes al jardí, després de sopar comparteixen vi, fruita i vers amb la resta dels convidats.

Amb la complicitat de la nit ens van descobrint el seu món, les seves pors i els seus desigs, a partir de l’univers i les paraules de Montserrat Abelló, Märta Tikkanen, Maria Mercè Marcal, Wislava Szymborska, Maria Antònia Massanet i Joana Bel...


Actrius: Maite Besora, Blanca Pampols i Núria Sanahuja

Organitza:
Teatre Kaddish Entrada gratuïta
El poema meu que han inclós en l'espectacle és "Adonis", del recull Disseccions emocionals, premi Art Jove de poesia en català 2006:
Adonis

m’agraden els nois que fumen
i que es delecteixen sent
políticament incorrectes,
que beuen amb desmesura,
que els hi agrada més
la nit que el dia
i la fortor de gos mullat
de la ciutat
a la flaire
-de suavitzant concentrat -
de les floretes del camp;
que els hi agradi menjar
i riure i fer l’amor,
que sàpiguen de política
i qui és l’Antony i la Woolf
i la Djuna Barnes o la Pizarnik;
que en comptes de seguir
un equip de futbol
siguin fans d’un moviment poètic
i que apreciïn, junt al paganisme,
la mística del materialisme.

I sobretot m’agrada
que de vegades es quedin callats
davant l’espectacle de les gotes
de pluja regalimant per la finestra
o la brillantor de la teranyina
a contrallum. Aleshores,
que es girin envers mi
i em facin una besada
d’aquestes que fan parar el temps
i ens fan sentir immortals
per un instant

divendres, 19 de juny del 2009

Tetralogia de la caiguda





4 poemes publicats a la Barcelona Review
del mes de novembre del 2007





I

és agost
i és del sud l’estampa
d’allò invisible, humit i llefiscós
que en carn ara es reprèn.
La porta no està pas tancada
i a l’escletxa m’hi faré una casa.
No és d’estranyar
del soroll el color,
ni tampoc la fondària
del pou que em cou
en el més profund
dels més amagats
dels meus jos





II

he sentit el teu nom
en el fons del meu pou.
Així i tot
alguna cosa en sura
hi resta,
persisteix,
amb perpètua mansuetud
irada falta
absolta recança
il·lusió de completud
empremta inesborrable
d’abolida avantcambra





III

com el peix abissal
que explora el pou
sense fons
(perquè almenys no en coneix)
l’hòrrid buit
el cant del no-res
la freixura del món
(perquè no estem tots sols
tot i que hi estem cada cop més)
i es guia amb la cua
per timó
explorant la negritud
esperant a l’aguait,
amagat a la foscor
per camuflatge el corall
ofegat per l’absència de llum
menjant pútrides
abolides restes
d’una superfície que ni coneix
(que ni sap d’ell, tampoc)
amb l’anhel
que en passi un altre,
com ell,
per poder veure’s
per un instant
reflectit ell mateix,
en ell mateix,
així busquéssim tots.
Perquè tot sovint
no n'hi ha prou
amb fugaces imatges especulars
arrebatades a un tros de cristall





IV

cada dia em sento
més lluny de mi mateixa
el reflex en el mirall
mostra una figura aliena
i em sento estranyada del meu propi cos
i em provoca rebuig
haver-lo d’habitar
però no tinc cap més casa on viure
–i aquesta em surt barata,
no menja tampoc massa.
En mirada d’altri
em sento soscavada
fins a un punt
que ja ni sé ben bé
on està el límit
entre jo i jo mateixa.
Però em penetra a mi
o penetra a l’altra?
A aquesta altra mª antònia
a qui li agrada
menjar i riure i fer l’amor?
Perquè ella ja no sóc jo:
jo sóc vella i obscura,
trista, lletja,resignada i temorosa,
insomne i malaltissa,
pesarosa per feixugues càrregues
rotunda com un forat
insadollable de no-res.
Massa de mortífera insatisfacció
una mitja despulla només

diumenge, 14 de juny del 2009

encès

examina el joc d'aparences
que ens uneix al tacte
i ens entela els sentits
fins a esborronar-nos
la fina paret trencadissa,
pampalluguejant noció
del temps perdut.
Ferma es fa present
el pes de la serralada
sobre el palmell
i el que era caliu
esdevé lava roent.
Com el volcà,
com el volcà despert.
Com desvetllat ara
el dimoni maliciós
que ens estampa a lúnivers
en constel·lació titil·lant.
Com si no poguéssim
més que reflectir la llum
d'altres sols
que mai han estat nostres,
fugaces aclucades d'ulls
a milions d'anys d'aquí.
Tanta sol·litud de llunyania,
tants de camps de silenci
encara per solcar,
i jo, atordida,
de la teva mà.
I et miro i em mires,
com si no poguéssim
més que fer-nos fetals,
petits, involucionats,
i refugiar-nos al palmell
caliu
roent
volcà
despert

divendres, 12 de juny del 2009

Una casa blava, poesia, performance, música experimental i una cançó de Tujiko Noriko


El dimarts vaig rebre una invitació de la meva amiga Mari Carmen per anar a La casa blava, llar de Sònia i Niko i bressol d'artistes de per se, en estat pur. Ella, l'amiga que vaig fer el primer dia de classe de Teoria de la Literatura, s'estrenava oficialment com a rapsoda. Puc assegurar que m'ho vaig estar pensant: a la mateixa hora actuava Tujiko Noriko, fidel il·luminadora d'alguns dels més tortuosos forats en què vaig caure alguna vegada. Mmmmhhh... tot molt temptador.
Finalment, va guanyar la valenciana en lloc de la nipona. A les 12 de la nit, a punt d'agafar el tren de tornada a casa, vaig pensar que no podia haver triat millor.
No era una casa, però si un pis del carrer Pere IV on predominava, entre altres pinzellades de color, el blau. Ens van fer esperar una estona a baix a tots els convidats. Era una sessió en petit comité, que s'aventurava estranya i que va resultar en una vetllada fresca i sorprenent.
La primera va ser Mari Carmen, trasmutada en Maceo, coronada per un barret negre d'ala ampla, acompanyada de Ramón a la percussió i d'Edu al Cassio. El públic ens apinyàvem com podíem en el petit menjador i al davant teníem a la rapsoda i els músics, amb el blau de les persianes i el verd de les plantes de fons mentre es posava el sol, enmmirallant-se en un dels edificis del Fòrum. Una delícia. Mari Carmen estava borratxa de poesia i ens ho va contagiar a tots. Inspirador. Després dels aplaudiments, em vaig apressar a escriure a la meva llibreta totes les idees que se m'havien ocorregut per poemes. Feia temps que no ho feia i vaig recordar per què ja no anava quasi a recitals: perquè tots acaben sent semblants i el circuit en llengua catalana és petit i estanc. Ahir, però, es va produir una sinèrgia que em va recordar per què abans sí que m'agradaven els recitals. I n'estic molt agraïda.
Després va venir la performance de la Sònia. La nena bona torturada, posseïda en anglès per moviments espasmòdics i violents, entrevista a través del vel blau, enmarcada per un gran armari senyorial pintat de fúcsia, en el qual s'acaba ficant per acabar l'acció acariciant una guitarra. Captivadora. Transportadora. Brutal.
Finalment, l'actuació de Gabriel i Martín, veneçolà i argentí, companys de pis a Sants, d'aventures nocturnes i membres de dos projectes musicals diferents formats per ells mateixos únicament. Músics que es desdoblen i multipliquen significats i efectes. Música experimental, feta amb joguines, amplificadors malmesos i alguna vella emisió de ràdio. Etermortífera és un dels noms que tenen. Abans de comencar, però, la casualitat, les xerrades i posada al dia: retrotransportats a sis mesos abans, vam recordar que ja ens coneixíem, que per cap d'any vam compartir inquietuds i ebrietats i que els hi vaig xiuxiuejar poemes, fins i tot traduccions. Sabien ells més que jo i vaig pensar que què de coses puc arribar a fer en una nit.
I de sobte era tard i me n'havia d'anar. I em vaig sentir entristida perquè havia de deixar aquella colla d'estranys amb la que ara em trobava tan bé i aquella casa blava que ara ja m'era tan familiar. Dissabte fan una altra sessió, crec que m'hi hauré de fer convidar de nou.

Un tast d'Etermortífera:

http://www.youtube.com/watch?v=OY5_DOEGekM

I aquí un recordatori de Tujiko Noriko:

http://www.youtube.com/watch?v=Pn1_9ZrtQk

dilluns, 8 de juny del 2009

Per venjar-me de correctors amb ínfules de crítics literaris i d'institucions que no controlen les seves criatures: per un lliure ús dels melics!

















tu que escapes del fora
però que no coneixes el dins
la meva escriptura et pertany
fes-la teva, fes, la fas
talla i cus, desfés, refàs
no més vestits dels diumenges
fes roba ample i còmoda
que hi càpiguen
molts cossos
amb el pes de tots els seus somnis
molts braços i cames
amb la lleugeresa de tota la seva carn

dona
de pors vella coneixença
crida per la gran-gana-grana
imitació i desafiament
del crit atàvic
de la gola insaciable
del teu sexe obert
més profund que el centre de la lluna
més vell que els anys vanament perduts
més obscur que tots els retrets d’una civilització
fluid original
reclòs en l’omphalos
fuig del centre vedat!
Reuneix-te en tu
dóna’t dona, dóna!
I desgrana’t



sóc vinguda en el moment
en què el ventre ferm
ja no deixa entrellucar cap marca
et ressegueixo la pell
solcada d’anys
pastada de fets
fermentada d’experiències.
Com em vas donar a llum
en aquest indret
em demano.
Em vas péixer de tu
per després abandonar-me
en el món.
Però després d’haver-te tastat
com vols que trobi plaer
en cap altra menja?
Àvida de llum
com vols que no et retregui
haver-me llançat a l’obscuritat
obligada a ser l’altre, repudiada de tu



esberlat el mur de contenció
clivellat l’escut de resistència atàvica
queda a la vista l’ossut
desig que lentament s’encarna.
Ja no resta sinó una muda i aparent
barrera d’aïllament dels cossos
que traspasses
per adherir-te a la carn
foc viu i tremolós
que golut et rep
llar amansida
com després de la tempesta
les onades.
Bèstia domesticada,
dóna’m un amarrador
llença’m un cordó umbilical
amb què aferrar-me a tu,
deixa’m un pes
amb què ancorar-me al món
I trobar un indret
on fornir la meva casa

diumenge, 24 de maig del 2009

17






















amb l’íntima ànsia d’exploració del món
jugàvem a conèixer totes les fosques
agitar-nos dins totes les notes
alenar fort i boquejar
xuclant cada exhalació dels sentits.
Deixar-nos acariciar pel màxim nombre de cossos
en el ball o en la lluita
sobre la pista, el llit o la platja.
Els líquids, les pols i els sòlids
tot el que calgués i fins que diguéssim basta.
S’esborraven els cruis i tot era ple i ens extasiava.
Era el que millor sabíem fer.
I l’endemà ens llevàvem
amb l’orgull del guerrer que ha guanyat la batalla.
Cada suc ben encertat
cada flaire d’herba ben lligada
eren les millors capa i espasa.
Tot hi contribuïa :
l'ànsia d’escalfor
o la consabuda xafogor,
els exàmens, els pares,
la corda massa tibada,
els anars i venirs del cor
o el simple avorriment
que era molt gran i fondo
i tot ho abraonava
i penetrava el cor i ens rosegava l’ànima.
Fins el següent dissabte
fins tornar a començar l’acrobàcia
fins arribar al més difícil encara

divendres, 22 de maig del 2009

ossut és el desig que lentament s'encarna


ossut és el desig que lentament s'encarna, es fa corpori, cobra vida i s'alça per començar a caminar. Matusserament. Com un bebè. Si és que pogués presumir del privilegi de tanta ingenuïtat, de la sorpresa de la insòlita jovenalla. Els carnívors prest s'afarten i abominen de les presses. Anem a revestir-les de carn, a fer-les novament cobejables en vestit de sang i carn i pell i ossos. Ram d'escalfor de l'alè contingut. Apnea amatòria. Fins que, quasi, hem tocat fons. Anem, anem. Amén de dotar-les d'accessoris estilístics, d'ostentositat o nuesa retòrics -segons temporada- i de deixar-les còrrer per planes cada cop més amples. I santificat sigui el teu nom. Amén, ja que això és desitjable.
Anem, doncs
i entrem