dimarts, 31 d’agost del 2010

Pregària




amant botxí
que em sotges en el carrer i dins del clos
t’anuncio el meu endavallament de la creu
en què m’has immobilitzada
per fer-me devota oració en l’empenediment
mentre que en el rampell de la ira
m’has augmentat les nafres del martiri
amb compassió inconeguda.
Lluny llançaré la corona d’espines
amb què m’has ancorat a una vida de dolor
i a la fi escoltaràs la meva voluntat
així com a mi m’has obligat
a acatar l’autoritat del teu regne

dijous, 12 d’agost del 2010

Una altra traducció de Lucía Aldao



Una altra traducció de Lucía Aldao publicada a Figalport, gràcies a la invitació i ajut d'Helena González, professora de Filologia Gallega de la UB i investigadora del Centre Dona i Literatura. Espero que us agradi.

Poso també una imatge de Lucía Aldao que m'agrada particularment pel bigotet que du i que em fa trobar-li semblança amb Beatriz Preciado. Ella és també una coneguda activista queer membre de Maribolheras precárias.


Extret de:
Lucía Aldao, rdl, 734, supl. de Galicia Hoxe, Compostela (28/08/2008): 5.


Poemaa


Per no donar-me compte a temps que volia que el meu poema
tingués gust de carn a la brasa,
vaig haver d'esperar-me al final de la tarda
per a confirmar tema i intencions.

L'estiu i els versos
tots els demano amb molta carn.

El dia sencer sense deixar-nos,
i maldestre i indignada
vaig deixar que l'aldea sencera se'm fos ficant als pulmons.

Jo amb gana no sé escriure,
però se m'acudeixen molts versos…

I va ser començar a veure-hi en rigorós directe els primers passos del sopar
perquè aquell fum gustós
arribés a aquestes pàgines molt abans que jo.
Quin detallàs.
Que n'és, d'agraït, aquest tal vici
que em permet fer saliva i fer poemes
mentre es van fent les brases.

………………

Jo mossego el bolígraf en pla metàfora de gana
i apropant-me a la taula, musa meva,
comprovo com l'amanida de tomàquet li farà tant de bé
al meu poema com a la carn a la brasa.

Assaboreixo cada tros d'aquest estiu que no comença.

Sóc capaç de menjar en proporció a com et trobo a faltar.



Poema nascut d'una costella (de porc).

dimarts, 10 d’agost del 2010

Traducció de Lucía Aldao

L'arrel de la gatosa verda

Extret de:
Lucía Aldao, rdl, 734, supl. de Galicia Hoxe, Compostela (28/08/2008): 4.

Aldao, Lucía. "L'arrel de la gatosa verda". Taller de traducció del gallec i del portuguès. Traducció de Maria Antònia Massanet. Barcelona: Filologies Gallega i Portuguesa – Universitat de Barcelona, 2010.

Aquesta és la història que es sosté en el record de les teves espatlles,
en aquesta part de la ciutat que es nega a dormir perquè nosaltres no ho fem
i en el desig de reclamar-li a l'estat que ens concedeixi una baixa
per amor…
Aquesta és la cara dura que proposo davant d'un cos més feble.
Som nosaltres sortejant-nos els parcs
o jo dormint encara en el mateix llit en el que et trobava a faltar.

La pel·lícula va d'això,
de la possibilitat d'una nit enorme,
de l'esperança que l'estiu duri cinc anys més
i de que surtis de la següent porta.
De la següent, no de qualsevol.

Suposo que sóc massa inestable pel que fa a les albes
i no tindria prou amb els dits de la ciutat
per explicar-te les vegades que ho he fet malament.
Però tampoc en tindria prou amb la profunditat de les coses profundes
per tal que imaginis la intensitat de la història.

Tot això té més de vers que de veritat,
però a vegades, penso que he lluitat per a que no m'agradin les balades,
fins i tot vaig proposar prohibir l'efecte de la música
sobre les ganes de que tornessis.
Però era mentida.
Ningú pot rebatre certes teories:
allò que cau
cau,
i travessa el terra mil vegades si cal…

La pel·lícula va d'això,
de la certitud de que sóc capaç d'escriure coses súper alegres.

I ja posats,
fes-me un passeig marítim (envidriat)
que ens protegeixi de totes les ressaques.

diumenge, 8 d’agost del 2010

RONDA POÈTICA ARTÀ 2010: ÀFRICA ES FA POESIA




Us deixo el poema que he presentat aquesta any a la Ronda Poètica, dedicada en aquesta ocasió a Àfrica, que com cada any des de'n fa 7 organitza Artà Solidari dins el context de les festes d'Artà

examina el joc d’aparences
que ens uneix al tacte
i ens entela els sentits
fins a esborronar-nos
la fina paret trencadissa
que ens separa nord i sud
orient i occident
la pal•lidesa de la negritud
–pampalluguejant noció
del temps perdut.

Ferm es fa present
el pes de la serralada
sobre el palmell
i el que era caliu
esdevé lava roent.
Com el volcà
com el volcà despert.

Com desvetllat ara
el dimoni maliciós
que en constel•lació titil•lant
ens estampa a l’univers
de la diferència i la separació.

Com si no poguéssim
més que reflectir la llum
d’altres sols
que a cada instant
ens recorden
que mai han estat nostres
i que ens il•luminen de prestat
fugaces aclucades d’ull
–i d’un preu massa elevat–
a milions d’anys d’aquí.

Tanta solitud de llunyania
tants de camps
de silenci i injustícia
encara per solcar
i l’ombra allargassada
de la ferotge travesia
nit i dia
per terra o per mar.

I et miro i em mires
en la profunditat
del continent obscur
que cada dia se’m fa més clar
i m’il•lumina en satèl•lit translúcid.

I et miro i em mires
i les muntanyes s’abracen
per crear càlids avencs
des d’on furgar
en unes entranyes parelles
que ens mostren
tot allò que ens uneix.

I et miro i em mires
reflexats en la mar
que ens ha vist néixer
i que una seva retirada
bastaria per unir
les nostres ribes.

I et miro i em mires
com si no poguéssim
sinó fer-nos fetals
petits, involucionats
i refugiar-nos al gresol
caliu roent
primera llum
volcà despert