divendres, 28 de desembre del 2012

La primera ressenya d'el moll de l'os!

Ja tenim la primera ressenya d'el moll de l'os, quina il·lusió! I més encara perquè ve de l'Eva Gutiérrez Pardina, que l'ha publicat al seu bloc "La poma daurada":

http://lapomadaurada.blogspot.com.es/2012/12/el-moll-de-los-de-maria-antonia-massanet.html

Mai m'havien llegit tan bé, ha estat capaç de dotar el poemari d'una unitat i coherència que fins i tot a mi m'ha sorprés!

Aquí teniu la ressenya completa:


Una cabellera espessa, negra i rodona, jeu arrencada sobre una safata metàl·lica. A prop seu, els ulls el·líptics d’unes tisores quirúrgiques em miren, interrogants. Obro la porta d’urgències i se m’ofereix, obert en canal, un cos de dona. Amb ella aprenc que al principi no fou el verb, sinó la carn; després fou carn esquinçada i després os, el moll de l’os i, finalment, les despulles. Perquè si no obrim un cos, si no el furguem fins a les entranyes, ¿com sabrem si el líquid que li recorre les venes té la dolçor de la poma daurada o l’amargor de la taronja borda? Inútil provar d’esbrinar-ho amb els mots covards del raciocini. No, hem d’enfonsar-hi els dits en la carn viva i recol·locar tots els ossos / falanges, cartílags i muscles, fer una dissecció anàrquica i provar així d’omplir una mica el buit etern i insadollable, perquè

la carn vol carn

sense saber-ne res de l’eternitat.

Un cos rere l’altre

per tapar forats, clivelles i juntures

i tot i així no arribar-hi mai.

Contemplo aquest cos: és savi i ve de lluny. Li decora el llavi un accent de sal i de petxines, i a la sang d’ona trencada li ressona l’eco d’altres veus de dones, les germanes d'illa. Atàvic i nou alhora, dins seu encara cueja, salvatge, la nena que corria

amb els peus nus damunt les roques

xuclant el bessó de la pegellida

o llançada a la caça del cranc pelut

tot esquivant les onades de fons.

I més al fons encara, a tocar del moll de l’os, la carn retroba el llit d’infantesa, el cos de la mare. Arrapada als pits nutricis, li ressegueix amb els dits la pell fermentada d'experiències, el ventre que s’inflà, generós, per agombolar-la. Escindida, separada, desposseïda del cos matern, la carn de dona adulta udola d'enyorança gairebé incestuosa:

Em vas péixer

Per després abandonar-me en el món.

Però després d’haver-te tastat

Com vols que trobi plaer

En cap altra menja?

Àvida de llum

Com vols que no et retregui

Haver-me llançat a l’obscuritat

Obligada a ser l’altre, repudiada de tu.

Enyorada de la melosa indulgència del ventre matern, en l’atordiment de l’amor desitja esdevenir, fins i tot, embrió. Com un peix abissal, explora el fons espès dels orígens, i llisca sobre altres cossos tot performant el ritus atàvic dins la cova moderna:

amb l’íntima ànsia d’exploració del món

jugàvem a conèixer totes les fosques

agitar-nos dins totes les notes

alenar fort i boquejar

xuclant cada exhalació dels sentits.

Deixant-nos acariciar pel màxim

nombre de cossos

en el ball o en la lluita

sobre la pista, el llit o la platja.

 
Cos estèril i rebel, la Lluna vengativa el lliga al seu cicle i li exigeix, puntual, el pagament del preu fixat des de l’inici del temps per castigar la gosadia:

i res esmorteeix les martellades

que usa el meu cos per anunciar-me

(…)

que puc jugar a subvertir els gèneres

intercanviant parelles fets o maneres

però que cada mes un rellotge de sang

tenyirà els meus dies de roig

i les seves agulles se’m clavaran

fins a fer-me recargolar de dolor

                                 
Però mentre la Lluna sigui nova i les manetes del rellotge no marquin encara l’hora del dolor, la carn lliure serà cos roent de femella que exigeix el seu dret al plaer, a extenuar-se els pulmons fins (gairebé) tocar fons. Perquè aquest cos, que

no pot jugar a ser ni dur ni que vulgui,

sap però fer-se estremir a voluntat.

Castradora, insaciable, aquesta carn de dona defuig la testosterona que embruta els llençols, i maleeix l’examant maldestre -ara alumne avantatjat en l’esponerós cunnilingus- per vendre ben barata la saviesa que ha adquirit gràcies al seu mestratge

en classes particulars

a domicilis aliens

a preu de cost

tan fàcilment.

Després de la rauxa, però, calmada la pròpia natura irada, aquesta carn esdevindrà bèstia domesticada i, melosa, pregarà a l'amant que esdevingui per a ella cordó umbilical, pes

amb què ancorar-me al món

i trobar un indret

on fornir la meva casa.

Caldrà anar amb compte, però, que aquesta àncora no esdevingui res més que pes, llast de culpa i remordiments, pors i angoixa. Perquè aquest cos esdevé dual, de vegades. La carn que vol riure, menjar i fer l’amor hostatja dins seu una altra que, a voltes, s’hi sent estranya i el rebutja. És un tens equilibri amb el qual, fa temps -recorda- s’atreví a jugar. Però el preu és alt. Sempre, alenant a la pell eriçada del clatell, hi són l’altra i la seva por. L’obedient que ha après a no sortir-se mai de la ruta marcada. La veu frágil que adverteix sempre, pesarosa: vés amb compte, funambulista emocional; perdràs peu i t’estavellaràs. Perdre l’equilibri espanta. I volar. S’eleva el cos, però l’altra, l'ombra fosca, lletja i vella, sap mostrar-te amb la mà, desgranada, sorneguera (…) l’àncora que encara et subjecta.

Els cossos són lleugers; pesen els somnis, i cal fer roba còmoda i ampla perquè hi càpiguen tots, roba cosida amb fils de versos que, com el teler de Penèlope, una mà cus i descús constantment.

Deixo enrere les poques despulles que resten, netes de sang, sobre la safata metàl·lica. Se m’ha ofert un cos i l’he traspassat fins a les entranyes. Ell no volia altra cosa i ara jo ja no puc tornar a ser la que era; no després d’haver-hi enfonsat els dits fins trobar-li, al moll de l’os, el gust saborós de la poma daurada.

El moll de l’os (2012) és un poemari artesanal i autoeditat de Maria-Antònia Massanet, amb dibuixos de MarijJo Ribas. Es presentà a l'IRoom Espai Polivalent de Barcelona, apadrinat per Joana Abrines, Marta Bertran Perelló i Mireia Vidal-Conte.

dilluns, 17 de desembre del 2012

Recital al cicle Hipermetropoesia de Tarragona

                            
                           Foto del Cafè Metropol de Tarragona. Del seu perfil a Facebook.

Aquest dimecres 19, a les 20h, la Marijo i jo estarem a Tarragona, a Hipermetropia, cicle de poesia del Cafè Metropol, presentatnt el moll de l'os. Tindrem projeccions, poesia i moltes sorpreses i, aquells que encara no el tinguin, podran aprofitar per comprar el seu exemplar d'el moll de l'os. Ens veiem allà!

divendres, 14 de desembre del 2012

Cicatrius

Ahir va ser la presentació del poemari 5 cm (la cicatriu) de Mireia Vidal-Conte, un poemari que és una poetització d'una cicatriu tan inherentment femenina com la que provoca l'extirpació d'un tumor en un pit. La malaltia és un tema no massa conreat en la poesia i, encara menys la malaltia des de l'esfecificitat de les dones. Maria-Mercè Marçal ja va fer esdevenir el càncer de mama una de les principals matèries poètiques que alimenten el seu poemari pòstum Raó del cos. Ara, Mireia Vidal-Conte se'n fa la continuadora natural amb aquest poemari, pràcticament despullat que, desprovist de conjuncions i signes de puntuació, et colpeja amb cada vers amb la fredor d'un dolor que, passat pel sedàs de la poesia, esdevé encara més punyent:

II

gasa que tapa desig
llegenda en 5 cm
definició a partir d'ara
tibada
pena àncora de l'ham
horitzontal plores l'escot
sobre la placa


X

de la ferida mateixa
ferralla violeta
renaixeràs en sortiràs
com pell segona
repartiràs
gerds i mà en ofrena
orgasme engolidor
de cicatriu


la llengua catalana
la dona
la cicatriu
tot ve a ser 
ben bé el mateix


la visita
-ah, vosté és la de la cicatriu que em va quedar tan malament
no sap com ho sento                
                                                 no sap com poema

Un bon munt de poetes i amics vam recitar també cicatrius pròpies i alienes per acompanyar la Mireia en l'acte de presentació d'ahir a la llibreria Laie. La meva la vaig escriure fa gairebé un any -ja que sóc de les afortunades que havia pogut llegir el poemari quan encara estava en procés de creació,- i per això parteix d'una cita que finalment ha estat reescrita, passant de dir "on poder seguir escrivint versos sobre cicatrius" a "per poder seguir escrivint versos amos de cicatriu", com acaba el poema de la fotografia:



Vet aquí la meva cicatriu:

                 on poder seguir escrivint versos sobre cicatrius
                                                                            Mireia Vidal-Conte

hàbitat d'emprentes i petjades
moltes són les cicatrius
que el meu cos vesteix.
Cada una és trofeu i testimoni
d'un aprenentatge.
Hi ha qui penja a la paret
els seus títols i diplomes.
Jo, com paó mascle
faig ostentació de la supervivènvia
a través de la laceració de la carn.
Cada caiguda esdevé un nou mot
amb què seguir inscrivint
la història sota la pell

dilluns, 10 de desembre del 2012

Presentació 5 cm (la cicatriu) de Mireia Vidal-Conte

Dijous 13 a les 19:30 Mireia Vidal-Conte presentarà a la llibreria Laie el seu nou poemari: 5 cm (la cicatriu). Molts i moltes l'acompanyarem llegint les seves cicatrius, les pròpies i les alienes.



divendres, 7 de desembre del 2012

Moments il·lustres d'El moll de l'os

Amb 95 exemplars en circulació, el moll de l'os j aha acumulat alguns moments il·lustres:


El moll de l'os sent llegit pel poeta i editor Marc Romera i observat amb atenció per Fèlix Pons. Foto gentilesa d'Isabel Sucunza.
                                                    

                             
El moll de l'os anant de passeig per Barcelona amb la TMB. Foto gentilesa de Cristian Montesinos.


El moll de l'os també ha arribat a Pròleg, la llibreria de les dones, al c/ Sant Pere més Alt, nº 46, de Barcelona, al costat del Palau de la Música Catalana. On ocupa un lloc privilegiat de la secció de poesia.