Per venjar-me de correctors amb ínfules de crítics literaris i d'institucions que no controlen les seves criatures: per un lliure ús dels melics!

tu que escapes del fora
però que no coneixes el dins
la meva escriptura et pertany
fes-la teva, fes, la fas
talla i cus, desfés, refàs
no més vestits dels diumenges
fes roba ample i còmoda
que hi càpiguen
molts cossos
amb el pes de tots els seus somnis
molts braços i cames
amb la lleugeresa de tota la seva carn

dona
de pors vella coneixença
crida per la gran-gana-grana
imitació i desafiament
del crit atàvic
de la gola insaciable
del teu sexe obert
més profund que el centre de la lluna
més vell que els anys vanament perduts
més obscur que tots els retrets d’una civilització
fluid original
reclòs en l’omphalos
fuig del centre vedat!
Reuneix-te en tu
dóna’t dona, dóna!
I desgrana’t



sóc vinguda en el moment
en què el ventre ferm
ja no deixa entrellucar cap marca
et ressegueixo la pell
solcada d’anys
pastada de fets
fermentada d’experiències.
Com em vas donar a llum
en aquest indret
em demano.
Em vas péixer de tu
per després abandonar-me
en el món.
Però després d’haver-te tastat
com vols que trobi plaer
en cap altra menja?
Àvida de llum
com vols que no et retregui
haver-me llançat a l’obscuritat
obligada a ser l’altre, repudiada de tu



esberlat el mur de contenció
clivellat l’escut de resistència atàvica
queda a la vista l’ossut
desig que lentament s’encarna.
Ja no resta sinó una muda i aparent
barrera d’aïllament dels cossos
que traspasses
per adherir-te a la carn
foc viu i tremolós
que golut et rep
llar amansida
com després de la tempesta
les onades.
Bèstia domesticada,
dóna’m un amarrador
llença’m un cordó umbilical
amb què aferrar-me a tu,
deixa’m un pes
amb què ancorar-me al món
I trobar un indret
on fornir la meva casa