divendres, 24 de juliol del 2009

insomnis


vaig néixer a una casa sense llibres
envoltada de sol i d’olor a salnitre
de fritada i de cremes solars
tants cops he renegat de tot plegat.
de gran he viatjat a boscos humits i ombrívols
he estat a llibreries i grans biblioteques
i he volgut fer d’eruga papallona.
Però a vegades no puc evitar
percebre la pròpia irrealitat
d’aquell que es sap com un husky
passejant a l’agost per Sevilla
i em torno a trobar
amb els peus nus damunt les roques
o en una petita habitació en una nit d’insomni
amb les oïdes vessants
dels sorolls d’altres cases
-tant junts estàvem-
girant-me sobre mi mateixa
per sentir més propera
la respiració
de mon pare
i de ma mare


***


l’home que dorm amb mi
no té por d’ofegar-se entre els llençols
lluita en mil batalles
esbufega i gemega fort
o es queda tan quiet
i té tanta pau
que li he d’acostar l’orella
per comprovar que encara respira.
A l’home que dorm amb mi
poc li molesta el llum encès
ni que jo passi hores desperta
m’aixequi-begui-pixi-doni voltes
però quan em sap perduda
amb un llibre borrós entre les mans
esgotades les infusions
els relaxants musculars
la paciència i les forces
em cobreix d’escata de peix
i de conhort
i fa que vingui a ell
i el ve a mi amb una erecció.
I jo penso que quina sort
que a l’home que dorm amb mi
no li importi el meu insomni
i em desitgi fins i tot en somnis

dimecres, 8 de juliol del 2009

"la mordassa a la boca": poema a Evidències cel·lulars




ara que tinc la mordassa a la boca
i el somriure clos i la vista entelada
i que em bofego els peus
de tant arrossegar-los per les llambordes,
ara que sóc narradora omniscient
que tot ho sap i ho veu dels altres
però que tant lluny li queda
el sentit del propi viure,
ara que quant més muda més m’hi veig
-és cert que se’t desenvolupen els sentits
s’agreugen les pors i s’enlairen els delits
fins a encapotar el cel
d’aquest sobtat hivern
i fer caure la fina pluja del silenci-,
ara
és hora de posar-se l’abric
i adreçar-se cap a casa
tot obrint el paraigües.
Però al mig del carrer
s’apareix la figura d’algú
que barrant-me el pas
em mostra que no hi ha amb què aixoplugar-se
ni cames bastant fortes per partir a córrer.
Com els grans arbres al costat del canal
no queda sinó seguir d’empeus
suportant la ventada


Aquest poema va ser inclós, juntament amb el que porta per primer vers "tu que escapes del fora", a Evidències cel·lulars (Publicacions de la UAB, 2009), antologia de poesia emergent dels Països Catalans