dijous, 25 de novembre del 2010

Idea



Idea Vilariño era una magnífica poeta uruguaia que va morir la primavera del 2009, jo me'n vaig assabentar al desembre i vaig tenir un disgust grandíssim: no ho havia llegit a cap diari, no n'havia sentit parlar a ningú. La bella i rebel havia desaparegut i no s'havia trasbalsat el món. I jo no n'havia sabut res.
Aquest és un petit i tardà homenatge:


m’aixeco
bec aigua
com si l’angunia
poués fer-se baixar
gola avall

m’assec
creuo les cames
com si un sol gest
pogués fer retenir
la teva presència
al meu entrecuix

camino
fins arran
de la finestra
com si els regalims
de pluja als vidres
poguessin substituir
les llàgrimes

m’agenollo
recullo
antigues partitures
com si hi hagués
pentagrama
clau, escala
per articular
el malestar

obro la boca
però ja
no puc cridar

i com que els poemes de Vilariño tenen massa densitat, són massa clarividents i tenen una qualitat massa enlluernadora com per posar-los al costat del meu maldestre homenatge, poso un enllaç a un web que recull la seva imprescindible obra en la secció d'"intertextos"

dilluns, 22 de novembre del 2010

i com que malgrat tot no em dóna la gana callar-me...




i tu que m’escoltes
llença’m com a carnatge
per als carronyaires afamats
pren-me l’esquer de la paraula
d’aquesta boca que no calla
com nafra oberta
que no para de rajar
i allibera’m de la tirania
de no conéixer silenci
ni descans


Foto d'Antonio Más Morales,
un fotògraf molt suggerent.
Us en recomano el web:
http://www.antoniomas.com/

divendres, 19 de novembre del 2010

divendres

és divendres i a aquestes alçades ja està clar que tampoc em donen el premi de poesia que es falla diumenge. Ja he perdut el compte de a quants m'hi he presentat. Ja sé que dir això no és gaire elegant, que seria molt més poètic dir que escric per mi mateixa i que no m'importen el reconeixement ni els mèrits. La veritat, però, és que jo vull publicar i vull ser llegida: jo escric per un/a lector/a, escric pensant que alguns versos meus poden agradar tant a algú com a mi escriure'ls i que aquesta persona s'hi pot sentir identificada, s'hi pot trobar i li poden servir per alguna cosa. Crec en el canal comunicatiu, per això és frustrant veure que els teus poemes no arriben a escampar-se i a crèixer arreu. Per això tinc un bloc, tot i que tingui tants pocs seguidors i comentaris. Sort de tu, Maria, i de tu, mq, i sort d'Amphibia, l'editorial online que en breu em publicarà el moll de l'os.
Tot i que per mirar de concentrar-me més en el que de veritat importa he suprimit els seguidors i el comptador de visites. De manera que si us voleu comunicar amb mi escriviu-me un comentari. Si no jo seguiré imaginant-me a aquest/a lector/a ideal, sense pressions de números ni estadístiques.
Una forta aferrada,
mA

dimecres, 10 de novembre del 2010

per entre llivanyes i juntures


El divendres i dissabte són ja les III Jornades Marçalianes a València i com que ja hi estic capficada amb la comunicació que hi presento, deixo aquí un petit homenatge a la poeta d'Ivars i a la de Lluchmajor


Furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.
Maria-Antònia Salvà

Dona rèptil, dona monstre, dona drac,
com el cactus, com tu, supervivent.
Maria-Mercè Marçal


com si per entre llivanyes i juntures
un cactus, endèmic del teu hàbitat natural
lluités per ancorar les seves arrels
xuclant aigua i nutrients i fent pujar la saba
així jo, dona monstre, dona drac
busco aferrissar-me en la viva abraçada de la teva carn


I per il·lustrar-ho, el quadre "Raices" (1943) de Frida Kahlo

dissabte, 6 de novembre del 2010

cavitat



L'abraçada - Egon Schiele. 1917

reclames
l’abraçada esponjosa
que durant tants sopars
has contribuit a crear
i sóc lluna plena
quan voldria ser cavitat
en què tu vinguessis
a omplir-te fins a vessar