dilluns, 13 de desembre del 2010

set



Foto del magnífic fotògraf Marcelo Padilla Bugarín-Maussé

http://www.artemergente.blogspot.com/


i si et dic set és set
el que m’inocula
d’ansietat les venes
de la memòria:
set del teu alè
a la meva orella
set del frec
de la teva pell
contra la meva
set de l’oceà
dels teus ulls
set d’amarar-me
de la teva saliva
set de sang i
set de llàgrimes
set set set
torrent de set
allau de set
martiri de set
com el desert
sense oasis
com l’estepa
sense vodka
com la frontera
sense tequil•la
set
set que em consumeix
set que me tomba
set que m’estira
set que m’arrossega
amb macs i estelles
set que em fa pujar
parets i muntanyes
escarritxant-me
per les roques
set que em tira a avencs
a pous secs
a forats
sense fi
sostres
ni marges
agonitzant de por
de vertígen
de paràlisi
set que m’humilia
fins a tocar
la fondària
de la desesperació
set que em fa saber
què és l’heretgia
de la fam
carnívora
i devoradora
que em beuria
la teva sang
el teu pixum
per sadollar-me
per espassar-me
aquesta set
tenir set
set de set
set set set
set de set
i no escoltar-me

dissabte, 4 de desembre del 2010

5 batalles



el dijous es va tornar a projectar el documental "5 batalles", en què surt el meu poema de El poder del cuerpo , de Meri Torras, de fons. Com que no vaig poder entrar quan el van estrenar a la Bonnemaison duia l'espineta clavada, així que me'n vaig anar, un peu davant l'altre a la casa Elizalde.

És una gran història, la protagonista és una de les dones més valentes que he conegut mai, perquè sí, la vagi poder conèixer en acabar i em vaig sentir molt, molt afortunada. Però també molt petita: el meu poema va ser escrit amb motius molt més pàl·lids i humils, em va impresionar com augmentava de significació i trascendència acompanyant la història de les 5 enormes cicatrius d'aquesta noia.

Felicitats a totes per aquest gran treballa.

La foto és un moment del curt: ella reflexionant en veu alta, mentre es maquilla i s'enfronta a la seva imatge en el mirall.

Us recordo el poema:

cada dia em sento
més lluny de mi mateixa
el reflex en el mirall
mostra una figura aliena
em sento estranyada
del meu propi cos
i em provoca rebuig
haver-lo d’habitar
però no tinc cap més casa on viure
–i aquesta em surt barata
no menja tampoc massa–.
En mirada d’altri
me sent soscavada
fins a un punt
que ja ni sé ben bé
on està el límit
entre jo i jo mateixa.
Però em penetra a mi
o penetra a l’altra?
A aquesta altra mª antònia
a qui li agrada
menjar, riure i fer l’amor?
Perquè ella ja no sóc jo
jo sóc vella i obscura
trista, lletja
resignada i temorosa
insomne i malaltissa
pesarosa de viure
rotunda com un forat
insadollable de no-res
massa de mortífera insatisfacció
una mitja despulla només

dimecres, 1 de desembre del 2010

el meu cos



Foto de l'extinta www.lokura.blogia

aquest dies estic assistint a un congrés sobre el cos,jo us en parlo un poc del meu


el meu cos
que no pot jugar a ser dur i sec ni que vulgui
sap però fer-se estremir a voluntat.
Saps que no m’espanten ni el tro ni la tempesta
i que tot és una excusa
per furgar en els plecs de tot allò que ens uneix.
El silenci es torna aleshores l’abraçada
de l’alè contingut.
Ningú no vol trencar el moment
ram obert de pell i escalfor
de l’apnea amatòria
de l’exploració abissal
que perllonguem fins a l’extenuació dels pulmons
fins que quasi hem tocat fons