dimarts, 27 de desembre del 2011

esbós


Dues dones abraçades (1915), Egon Schiele


La pell, els teus dits, un contorn

Mireia Calafell


la pell, els teus dits, un contorn

el llenç, els llapis i el traç.

Esimar-te és acceptar

l'infinit de l'esbós

dilluns, 19 de desembre del 2011

allò que no sobra



"La inspectora de la seguretat social dormint" (1995), Lucian Freud


Lo que sobra eres tú

Rogelio López de Cuenca

somio que allò que de mi sobra

ja no sobra

que allò que de mi sobra

sóc jo.

I somio reconciliar-me

amb el gruix de quilos

que habito de més

i que em fa saber

de la flexibilitat de l’existència:

36-38-40-42...

Que les talles com els anys

siguin elàstiques i generoses

i vagin deixant la seva petja

fent regal d’experiències

però també de faldilles

que ja no entren.

I somio que allò que no sobra

sóc jo

diumenge, 11 de desembre del 2011

del perill dels accessoris



"Retrat de Marjorie Ferry" (1932), de Tamara de Lempicka


Qui m’ha ferrat

qui m’ha fixat damunt dels ossos

a cops

aquesta pell de dona

que tot i despullant-me m’ha vestit?

Felícia Fuster

aquell que em va fixar damunt el ossos

aquesta pell de dona

que tot i despullant-me

em va vestir

se li va oblidar advertir

el perill dels accessoris:

les vestidures poden ser perilloses

les joies, indiscretes

i un seductor maquillatge

una velada amenaça.

Però el pitjor va ser l’oblit

de que tot i vestida

amb una altra pell

tindria boca i veu

i que la meva revolta

passaria per parir amb dolor

nous mots que originessin

el sisme de tot un pensament

camuflats sota els designis

de la moda vigent

dijous, 8 de desembre del 2011

eufòria i decandiment

després d'una trucada de Y. F.

dius que has tingut un bon dia
i sento el teu riure a l’altra banda del fil
desgranem, anècdota a anècdota
els anys al pis d’estudiants
això i allò d’aquella companya
les discòrdies a l’hora de la neteja
el teu desordre i les meves paelles.
Recordem el què de les carreres
la Pepita, la veïna, i el Casimiro de la bodega
les teves muntanyes de cigarretes al balcó
i la meva microhabitació de planta geomètrica.
I retornem al teu bon humor perenne
a la ràpida ironia i l'enorme vivesa.
Com si no hagués passat el temps
com si no hagués passat res.
I lentament desapareix el tel
que separa eufòria i decandiment

dimarts, 29 de novembre del 2011

Poemes a Arroz Negro de la BCN MES

M'han publicat alguns poemes a la secció "Arroz negro" d'una revista que adoro: la BCN MES. Em sento taaan feliç :D
És gratuïta i la podeu trobar en paper arreu de la ciutat o consultar-la online aquí, surto la segona, despres del relat de Marie Jo
http://www.facebook.com/l.php?u=http%3A%2F%2Fwww.bcnmes.com%2Fcolumns%2Farroz-negro-5%2F&h=KAQFE_pc1AQFsBR-7rRs5cpiE4pMvsXzAIcBe1rDM7kjQrg

A més a més, us deixo aquí els poemes publicats:

ara no et facis l’innocent

ni em desviïs la mirada

aquí em tens:

totalment despullada

sencerament ofrenada a tu.

No sóc més que pell i sang i carn i ossos

equilibri de glàndules i hormones

batec d’òrgans tremolosos

efervescència de microorganismes bullint.

Pasterada de podridura

al cap i a la fi

que pots fer esclatar

només acostant

un sol mot esmolat

***

i tu que m’escoltes

llença’m com a carnatge

per als carronyaires afamats

pren-me l’esquer de la paraula

d’aquesta boca que no calla

com nafra oberta

que no para de rajar

i allibera’m de la tirania

de no conèixer silenci

ni final

***

als meus ovaris

la tarda s’escola llefiscosa i pesant
com els ovaris que m’oprimeixen les carns
contra el greix d’aquesta panxa immensa.
Tantes postes de sol tants d’embolcalls de lípids
i res esmorteeix les martellades
que usa el meu cos per anunciar-me
que no m’oblidi: que puc no portar mai talons
ni maquillar-me ni depilar-me ni tenyir-me els cabells
que puc ocultar les meves corbes o hipertrofiar-les
a base de xocolata belga i donuts i llargues migdiades
que pot desagradar-me la cuina l’ordre la neteja

que puc jugar a subvertir els gèneres

intercanviant parelles fets o maneres
però que cada mes un rellotge de sang
tenyirà els meus dies de roig
i les seves agulles se’m clavaran
fins a fer-me recargolar de dolor

***

l’aigua de pluja m’arrela al pit
i m’anega tota esperança material
de tornar-te a veure.
Però de nou em sorprenc
amb aquest cos tan savi
que, a la primera de canvi
sap on s’amaga la certesa
dels cossos que ha conegut
en l’extensió dels dies
i la profunditat de les nits.

Pareix mentida
que en sàpigues tan poc
tu, d’això. Maldestre com ets
en les arts de l’endevinació
no em vas veure venir
les ànsies de castrar-te
de tallar-te de cop
aquesta ombra de mascle
que et seguia a totes bandes
impedint-nos la més mínima intimitat
i empastifant-nos els llençols
de sobredosis de testosterona.

Jo hagués volgut una altra cosa.
Però com fer-t’ho saber
si només parlàvem de tant en tant
i de forma atzarosa la mateixa llengua?
Fins que vam coincidir
en la plenitud de l’esponerós cunnilingus
i tu et vas preguntar
–abans de tornar-te a capbussar–
on havia estat tot aquest temps.

I ara, que tot això s’ha acabat
i que de retruc et vaig retrobant
em maleeixo per tot
el que t’he ensenyat
i perquè ho vagis repartint
en classes particulars
a domicilis aliens
a preu de cost
tan fàcilment

***

i la carn es va fer verb
per narrar la nostra història.
Amb fresca tinta de triperia fina
vas bordejar els contorns de la realitat
pensant que seria un bon aïllant natural
i que aquella no ens podria engolir mai.

Però la carn és finita
i la carn vol carn
sense saber-ne res de l’eternitat.
Un cos rere l’altre
per tapar els forats, clivelles i juntures
i tot i així no arribar-hi mai.

Ni tot el desordre ni l’anarquia
bastarien tampoc
per recol·locar tots els ossos
falanges, cartílags i muscles
d’aquesta història
ni per aturar les ganes de disseccionar-la.

Ni les pols ni els sòlids
amb la seva fúria barbitúrica
ni l’ofec del fum engolint-nos, atònits
ni el tsunami de l’oblit alcohòlic.

Ni les cartes llençades
sobre les extintes brases
ni la finestra mig tancada
a l’hora de la migdiada
ni l’aixopluc més segur
en tempesta desfermada.

Ni l’onada de la mar més càlida
ni la flaire perfumada
de la teva darrera besada
ni el suc melós
que et soia entre les cames
ni tots els desitjos
de revolta projectada
que s’entreteixeixen per cosir-te els vestits
i cobrir-te tanta desvergonya consumada