dissabte, 16 de juliol del 2011

d'experiències úniques



Foto presa a sa possessió de na Maria Antònia, just abans des dinar que ella i na Tonina Canyelles ens van oferir.

9 dies, 7 recitals, 4 províncies, 7 ciutats, 1 illa, 8 poetes, un fantàstic equip i nous amics a cada indret constitueixen una experiència única: VEUS PARAL·LELES

Us deixo amb un poema de cadascun de nosaltres, per ordre d'aparició:

ION CRISTOFOR

La sirena


Quan he arribat a casa he constatat, amb sorpresa,
que en el meu llit hi dormia una sirena.
He cridat al criat i l'he escridassat indignat
Des de quan portes dones si no hi sóc.

Tranquil, senyor, m'ha dit, és tan sols una il·lusió.
És una de les seves metàfores, enganyadora com totes les metàfores.
Hem tornat junts al dormitori i, per a consternació meva,
l'encantadora sirena havia desaparegut.
Tan sols la vànova blava del llit conservava encara les traces del seu cos
meitat dona, meitat peix.

El criat insolent, l'he despatxat tot seguit

Però algunes nits un soroll d'onades envaeix l'habitació
i un cant embogidor de sirenes em desperta del son.
Ja faig com Ulisses que em poso taps de cera a les orelles.

Signe de vellesa o de neurastènia
m'ha dit el meu amic, el comptable.


CHRISTELLE ENGUIX

Cosmos

De la taronja, me'n meravella l'anatomia. La pell
gruixuda i impermeable que la protegeix del sol
inclement del migdia, de les tristíssimes
nits d'hivern, a la intempèrie.
Dintre seu, tot un món en equilibri: cada galló
arrenglerat, ocupant el lloc que li pertoca.
Tan delimitades, les coses, allà dins, i malgrat tot
-o justament per això- no guanya la rutina terreny
a l'imprevisible. Ni suplanta l'orgasme el calfred
de la carícia.


AUREL PANTEA

Eurídice és aquí, s'arrufa, em renta la roba, m'ha donat fills,
és concreta, però a vegades una mena de boira l'amaga,
però això és només una il·lusió,
es transmuta en sensacions meves, en una mena de suc dels dies
passats, s'hi amaga i crec que xerra, xerra i torna a xerrar,
això em posa molt gelós, ella té un veïnat inconfessable,
com quan t'habita una deesa, i tots els teus llenguatges
resten impotents, i ja ni pregar pots,
i ni qui és actiu dins teu ja no pots saber, la deesa o allò que creus
que ets, no puc portar-la del tot en el meu present, hi ha moments que crec
que el temps s'avergonyeix al teu costat, estic segur que en ella ja no té poder
la part fosca


MARIA-ANTÒNIA MASSANET

crèixer

Amagar les pors a la butxaca
i procurar que no se't caiguin
i s'escampin.
Partir a córrer.

Si fas més via
que la teva ombra
deixaràs enrere
els fantasmes.
I si fòssim nins,
encara ens ho creuríem?

Aquí no hi ha pentagrama
ni se't diu quina clau
s'ha d'usar.
L'ansietat es mesura
en acords dissonants.


MARC ROMERA

Si assedegat se la menjava,
la figa, amb lascívia de bes,
si com un úter que esclatava
amb tot l'enigme obert del sucre,
amb el palpís, els pinyolets,
la devorava bavallós
escopint-ne la pell; la pell
ara ja arrugada i plec de pols
se'l menja a l'hora de la son
com qui s'acull al badall moll
del jaç de mort d'un bassal d'aigua.


OANA CATALINA NINU

somnies que d'aquí a 3 mesos moriràs de càncer
una floreta de carn s'obre a poc a poc allí
a les parets de dins
i què si res ja no et pot salvar ara

baixes a una estació plujosa de l'oest
una estació immensa amb una cúpula teixida de metall groc
loes escales mecàniques et portaran just on vulguis
sents el buit entre els dos dits
els acostes i no canvia res

per la canonada s'escolen hectolitres de llet
els teus pits són bonics i estèrils
els teus pits omplen palmells grans i treballats
d'homes siamesos amb sis mans

ara tens molt temps
ara tens tot el temps del món
per callar el màxim possible
per sentir el buit entre els dos dits
per acostar-los i que no canvïi res

MIQUEL DESCLOT

S'io fosse quelli che d'amor fu degno
GUIDO CAVALCANTI
A la Teia
Si fos encara aquella nit primera,
tremolosa de cel i d'unes mans,
que ens poava del fons de la cinglera
únics silencis d'aigües estagnants;
si ens hi menés encara una drecera
amb les aromes i els fresseigs d'abans,
a la sola claror de la teiera
que il·luminà aquells enardits amants;
¿Ens reconeixeríem en els ulls
que estritllaven el cel de la tenebra?
¿En la joia dels somnis sense esculls?
¿En els calfreds salvatges de la febre?
A la llum inclement de la mudança,
ens reconeixeríem immòbils en la dansa?


LETITIA ILEA

Oferta sense demanda

la sotasignant letitia ilea
de professió incerta
i estudis corresponents
tricota
armadures de teranyina
només per encàrrecs en ferm

dissabte, 2 de juliol del 2011

Veus paral·leles





Ens anem de Veus paral·leles! No us ho perdeu!

Veus Paral·leles 2011: Dels Càrpats a la Serra d’Alcoi: vuit poetes

Quatre poetes romanesos i quatre de catalans, de quatre generacions, diuen la seva poesia. A partir d’un guió, una actriu enllaça les vuit obres poètiques i recita en català a Catalunya i en romanès a Romania els poemes que el mateix poeta ha recitat en català o en romanès.

De la humil Serra d’Alcoi a les grans extensions dels Càrpats s’estén un fil cada cop més tènue de llatinitat: català, occità, romanx, friülès. El fil desaparèix a la Dalmàcia, avui Cròacia, on el dàlmata es va extingir a finals del segle XIX. Llavors s’alça com una muralla l’hongarès. I a l’altra banda explota amb força el romanès, preservat al llarg dels segles pels humils pagesos sota la pressió dels prínceps magiars, els Habsburg o els soldans otomans. Catalans i romanesos són uns desconeguts, caiguts en dos blocs d’història completament diferenciats. Els catalans, després de les aventures mediterrànies, tenallats pel triangle basculant de potències castellana, francesa i britànica. Els romanesos, sotmesos a les onades eslaves, magiars i turques, que han deixat la llengua esbocinada en els seus dialectes de Romania, Moldàvia, els Balcans i Grècia. Enmig, difús punt de trobada, hi ha l’Imperi austrohongarès, per al qual ni romanesos ni catalans van comptar ni poc ni gaire. De la mateixa manera les literatures catalana i romanesa viuen d’esquena l’una de l’altra, en ignorància mútua. Però la poesia, gràcies a les seves potències comunicatives i a les seves formes de penetració dels elementals humans, té la virtut de convertir en universal la més petita mostra de versos creada en el més humil i desconegut dels dialectes.

Miquel Desclot (1952)
Aurel Pantea (1952)
Ion Cristofor (1952)
Christelle Enguix (1971)
Letiţia Ilea (1967)
Marc Romera (1966)
Maria Antònia Massanet (1980)
Oana Cătălina Ninu (1985)

Traduccions: Xavier Montoliu /

Guió i coordinació: Albert Mestres i Sofia Fonseca
Posada en escena: Albert Mestres

A Catalunya, València i Mallorca
Actriu: Mireia Chalamanch