divendres, 12 de juny del 2009

Una casa blava, poesia, performance, música experimental i una cançó de Tujiko Noriko


El dimarts vaig rebre una invitació de la meva amiga Mari Carmen per anar a La casa blava, llar de Sònia i Niko i bressol d'artistes de per se, en estat pur. Ella, l'amiga que vaig fer el primer dia de classe de Teoria de la Literatura, s'estrenava oficialment com a rapsoda. Puc assegurar que m'ho vaig estar pensant: a la mateixa hora actuava Tujiko Noriko, fidel il·luminadora d'alguns dels més tortuosos forats en què vaig caure alguna vegada. Mmmmhhh... tot molt temptador.
Finalment, va guanyar la valenciana en lloc de la nipona. A les 12 de la nit, a punt d'agafar el tren de tornada a casa, vaig pensar que no podia haver triat millor.
No era una casa, però si un pis del carrer Pere IV on predominava, entre altres pinzellades de color, el blau. Ens van fer esperar una estona a baix a tots els convidats. Era una sessió en petit comité, que s'aventurava estranya i que va resultar en una vetllada fresca i sorprenent.
La primera va ser Mari Carmen, trasmutada en Maceo, coronada per un barret negre d'ala ampla, acompanyada de Ramón a la percussió i d'Edu al Cassio. El públic ens apinyàvem com podíem en el petit menjador i al davant teníem a la rapsoda i els músics, amb el blau de les persianes i el verd de les plantes de fons mentre es posava el sol, enmmirallant-se en un dels edificis del Fòrum. Una delícia. Mari Carmen estava borratxa de poesia i ens ho va contagiar a tots. Inspirador. Després dels aplaudiments, em vaig apressar a escriure a la meva llibreta totes les idees que se m'havien ocorregut per poemes. Feia temps que no ho feia i vaig recordar per què ja no anava quasi a recitals: perquè tots acaben sent semblants i el circuit en llengua catalana és petit i estanc. Ahir, però, es va produir una sinèrgia que em va recordar per què abans sí que m'agradaven els recitals. I n'estic molt agraïda.
Després va venir la performance de la Sònia. La nena bona torturada, posseïda en anglès per moviments espasmòdics i violents, entrevista a través del vel blau, enmarcada per un gran armari senyorial pintat de fúcsia, en el qual s'acaba ficant per acabar l'acció acariciant una guitarra. Captivadora. Transportadora. Brutal.
Finalment, l'actuació de Gabriel i Martín, veneçolà i argentí, companys de pis a Sants, d'aventures nocturnes i membres de dos projectes musicals diferents formats per ells mateixos únicament. Músics que es desdoblen i multipliquen significats i efectes. Música experimental, feta amb joguines, amplificadors malmesos i alguna vella emisió de ràdio. Etermortífera és un dels noms que tenen. Abans de comencar, però, la casualitat, les xerrades i posada al dia: retrotransportats a sis mesos abans, vam recordar que ja ens coneixíem, que per cap d'any vam compartir inquietuds i ebrietats i que els hi vaig xiuxiuejar poemes, fins i tot traduccions. Sabien ells més que jo i vaig pensar que què de coses puc arribar a fer en una nit.
I de sobte era tard i me n'havia d'anar. I em vaig sentir entristida perquè havia de deixar aquella colla d'estranys amb la que ara em trobava tan bé i aquella casa blava que ara ja m'era tan familiar. Dissabte fan una altra sessió, crec que m'hi hauré de fer convidar de nou.

Un tast d'Etermortífera:

http://www.youtube.com/watch?v=OY5_DOEGekM

I aquí un recordatori de Tujiko Noriko:

http://www.youtube.com/watch?v=Pn1_9ZrtQk

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada