diumenge, 3 de novembre del 2013

Al Festival de poesia de Sant Cugat



Després de 6 anys d'anar al Festival de poesia de Sant Cugat, terra d'adopció meva des de l'any 2007, com a públic, per fi aquest any m'hi estrenava com a poeta participant i, de més a més, doblement: amb el recital "Tres poetes de la Corona d'Aragó", el divendres 25, amb Marta Pessarrodona i Àngels Gregori, i a un lloc tan especial com l'Espai Lluís Ribes; i amb l'espectacle per i amb nens "Tu també ets un poeta", del dissabte 26 a la Plaça de Barcelona, la de l'ajuntament vell, amb Elies Barberà, Roc Casagran i Estel Solé.

L'Àngels Gregori va estar malalta i no ens va poder acompanyar el divendres però, tot i el moment inicial de pànic per haver de recitar jo sola amb una poeta tan consagrada com és la Marta Pessarrodona, i tan estimada com és a Sant Cugat, em va tractar molt bé i  la veritat que va ser un recital preciós, amb nombrós i bon públic i on gràcies a la bona acollida de'n Lluís Ribes -un gran enamorat de Mallorca- i a la seva dona Magda ens vam sentir com a casa. En Lluís va fer aquest preciós cartell expressament per l'ocasió:



I després vam anar a sopar al Matilda, un restaurant que és un clàssic a Sant Cugat i que resulta que en Lluís en va fer l'anagrama:



L'endemà va ser el torn de l'acte infantil i els 4 poetes vam estar així de ben acompanyats per l'alumnat de les escoles Pins del Vallès i Gerbert d'Orlhac de Sant Cugat:



Va ser un acte molt bonic, molt ben conduit per Carme Serret, que va explicar una preciosa història sobre uns ratolins que posava de manifest la importància de les paraules i el poder transformador de la poesia, i amb l'acompanyament musical d'Augusto Serret i de la cantant Cinta Massip. I els infants van estar meravellosos. En Roc, n'Elies, n'Estel i jo ens ho va passar beníssim!

Poso alguns dels poemes que vaig llegir als dos actes:

no renunciaré al nom que no em digueres mai.
Sobre la taula reposen tots els estris rovellats
Per la culpa   la vergonya   el desànim.
He filat tots els retrets i t’he teixit un jersei nou
amb què abrigar-te   si vols
i protegir-te del pes de la rosada al clatell
les nits que ja no me vendràs a veure.
Amb què cobrir-te   si vols
les empremtes de la vergonya
que l’estroncada possibilitat d’una carícia meva
t’hagi pogut deixar sobre la pell.
Amb què embolcallar-te   si vols
i sentir un remor de l’alè
d’aquelles abraçades que ja no tindrem
una carícia de culpa  les xiuxiuejades a cau d’orella
en nits d’insomni compartides
i trobar un poc del conhort
que la meva escalfor mai no te donarà.
He guardat tots els estris
que reposaven sobre la taula
i que s’han rovellat de tant esperar-te.
No renunciaré al nom que no em digueres mai.
Però els meus gestos semblen ja estar-ho oblidant
                          ***
donar la carn i la sang
i encara no ser prou per sadollar-lo.
La ferocitat de l’escomesa
deixa tatuatges d’ignomínia
sobre les rajoles blanques
i cicatrius en la memòria
del fregall i l’espart
que les han eixugat.
Si la vergonya, el descoratjament
no fossin tan fàcilment contagiables
podríem somriure als seus fills
acariciar el seu gos
comprar a la botiga
on ella treballava
passar per casa seva
sense girar la cara.
Però el dolor dels altres
ens fa covards
i els covards
som tots
un poc culpables


3 comentaris:

  1. Ha estat un plaer, Maria Antònia, llegir els teus poemes. Em semblen d'una maduresa y professionalitat superiors.

    Et felicito!

    ResponElimina
  2. Gràcies, Ramona, però, sent sincera encara queda molta feina a fer. M'alegro que t'hagin arribat una miqueta. Una abraçada,
    MA

    ResponElimina
  3. Quan sigui grand, m'agradaria escriure així de maco. No es pot ser tan jove com jo, en Poesia!.

    Totes les abraçades del mon, per a tu i els teus poemes.

    Ramona

    ResponElimina