divendres, 23 d’agost de 2013

Les ressenyes d'el moll de l'os

Després de més d'un mes de descans estiuenc -i ben merescut! (Tot val a dir-ho), després del tancament del cicle de poesia La Poeteca, una mudança d'allò més completeta, el festival de poesia PoésArt, i una segona posició a l'slam de Palma (que serà objecte d'una altra entrada)- m'he adonat que tanta paràlisi ja col·lapsa i que és ben hora de reprendre les tasques poètiques quotidianes, entre elles l'actualització d'aquest blog. 

I com que resulta ben sorprenent haver tingut una doble ressenya en una setmana d'el moll de l'os, una plaquette autoeditada amb Marijó Ribas, autora de les il·lustracions, que ja donava per més que finiquitada, i a més a càrrec de Jaume C. Pons Alorda i Josep Pizà i a dos mitjans ben visibles, he pensat que fora bo penjar-les juntament amb les anteriors, de Ricard Mirabete i Eva Gutiérrez Pardina, per tal de tenir-les totes reunides:


RESSENYA DE JAUME C. PONS ALORDA, inclosa a la seva llista de lectures d'estiu publicada al seu blog "Epic and Majestic" de l'Ara Balears el 08/08/2013: http://blogs.arabalears.cat/epicmajestic/2013/08/07/una-llista-destiu-tan-bona-com-qualsevol-altra/

El moll de l’os de Maria Antònia Massanet i Marijo Ribas (Autoedició, 2012)
Ens trobem davant d’un súmmum fusió intravenós, corporal, decimonònic i opiàcid que fa de la poesia una clau de frontera allà on s’hi conjuguen les forces demiürgiques i els resguards quotidians. Llum enfitada. Arribar a l’essència de les coses, aquesta és la seva missió. I és així com les imatges esquifoides i els ritmes subaquàtics que vessa i desprèn, com un peix de guaret, arrelen dins la lentitud de l’iris, la tempesta del caos hormonal i la vivisecció dels espècimens vius. Poesia interessantíssima, que desperta els sentits i aviva la curiositat envers una nova veu que es prodiga lentament i segura a través de les cavernes de la sensació més sedimentada. Us el recomano amb ganes perquè sorprèn i incomoda, i t’incita a més de forma incommensurable.

RESSENYA DE JOSEP PIZÀ I VIDAL, al diari Última Hora el 31/07/2013:

El moll de l’os
En tiempos de crisis, períodos en los cuales todos tocamos con los dedos los efectos del espejismo de la sobreabundancia, muchas son las personas (entre las que me incluyo) que buscan otras maneras más humanas de llenar el vacío del alma, y parece ser que el arte es uno de los alimentos preferidos. Dentro de todas las disciplinas que engloban el campo semántico del arte, la poesía es mi preferida, como ya deben saber, amables lectores. En estos tiempos aciagos, leer, oír e incluso recitar poesía de la buena, de aquella que cree en las utopías, que critica lo criticable y pone todos los puntos sobre las íes, acaba siendo necesario como el comer o el respirar. Hoy, si me lo permiten, me gustaría hablarles de una poetisa mallorquina a la que llevo siguiendo desde hace tiempo, Maria Antònia Massanet, siempre a caballo entre Catalunya y Mallorca, y de su último libro de poemas, “El moll de l’os”. Y es que Maria Antònia es de las poetisas que yo me creo, porque es fiel a los preceptos básicos que a todos nos conmueven, y también porque es una incansable promotora cultural de la que todos, en mayor o menor grado, deberíamos aprovecharnos. De su último libro (ilustrado por Marijo Ribas y editado por la propia autora de manera sencilla, hecho que le otorga un grado superior en autoconfianza y desapego de los canales habituales de distribución), qué puedo decirles: que es fresco, que es íntimo, que es duro, que es impactante, que es crítico, que es brutal, a veces salado y amargo, que es silencioso y opaco, y esbelto y claro, y demoníaco y celestial, totalmente recomendable para todos aquellos que deseen viajar al interior de la caverna de los sentimientos puros.

RESSENYA DE RICARD MIRABETE, al seu blog de Vilaweb Última ronda: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/247355

el teu sentit de supervivència
t'empeny a no volar massa alt.
En els teus somnis
els penya-segats són a prop
i el perill d'estavellar-se mossega el clatell.
T'enlaires una mica
avances a les palpentes
matusserament
com un bebè
si els bebès volessin.
S'eleva el cos
però la teva ombra
t'observa des del terra
desganada, sorneguera
mostrant-te amb la mà
l'àncora que encara et subjecta.

              Maria-Antònia Massanetel moll de l'os (2012)



Al llarg d'aquest recull poètic il·lustrat, que lentament s'encarna per mitjà de la paraula i de les múltiples recreacions visuals que relliguen el llibre, la poeta va tensionant l'instrument -el bisturí, per ser exactes- per donar cos al desig. El vers juga a estudiar l'anatomia del pes de la carn, és a dir, a relatar les fluctuacions del cos i de l'intangible emocional, per mitjà dels òrgans i cartílags i muscles que fan possible l'acció de viure's plenament en les explicacions obertes del cos.
Maria Antònia Massanet aconsegueix dotar els poemes d'una fusió lírica -i narrativa, també- per atènyer la dicció i el discurs mitjançant la imatge interior, forta, connotada per part del cos observat detalladament; és a dir, la fuita emocional queda desvestida i es corporitza en l'anàlisi i descripció d'estats vitals intensos, apassionats i d'un erotisme cru i tallant. La veu poètica adquireix el to veraç de l'escriptura eficaç, directa, agosarada. Els gestos de l'ànima són el discurs del cos -quina bella imatge la d'aquests versos citats, en què l'ombra del cos de la poeta li recrimina la pròpia indecisió!- i ben sovint el verb fet carn és una dissecció, un tall profund, una història que relatarem. Com una exploració del nostre cos íntim (coneixement i alliberament) i una projecció de la nostra incertesa i vivència: el moll de l'os de la memòria feta nostàlgia.

                                                              

RESSENYA D'EVA GUTIÉRREZ PARDINA, al seu blog La Poma daurada: http://lapomadaurada.blogspot.com.es/2012/12/el-moll-de-los-de-maria-antonia-massanet.html

Una cabellera espessa, negra i rodona, jeu arrencada sobre una safata metàl·lica. A prop seu, els ulls el·líptics d’unes tisores quirúrgiques em miren, interrogants. Obro la porta d’urgències i se m’ofereix, obert en canal, un cos de dona. Amb ella aprenc que al principi no fou el verb, sinó la carn; després fou carn esquinçada i després os, el moll de l’os i, finalment, les despulles. Perquè si no obrim un cos, si no el furguem fins a les entranyes, ¿com sabrem si el líquid que li recorre les venes té la dolçor de la poma daurada o l’amargor de la taronja borda? Inútil provar d’esbrinar-ho amb els mots covards del raciocini. No, hem d’enfonsar-hi els dits en la carn viva irecol·locar tots els ossos / falanges, cartílags i muscles, fer una dissecció anàrquica i provar així d’omplir una mica el buit etern i insadollable, perquè

la carn vol carn

sense saber-ne res de l’eternitat.

Un cos rere l’altre

per tapar forats, clivelles i juntures

i tot i així no arribar-hi mai.

Contemplo aquest cos: és savi i ve de lluny. Li decora el llavi un accent de sal i de petxines, i a la sang d’ona trencada li ressona l’eco d’altres veus de dones, les germanes d'illa. Atàvic i nou alhora, dins seu encara cueja, salvatge, la nena que corria

amb els peus nus damunt les roques

xuclant el bessó de la pegellida

o llançada a la caça del cranc pelut

tot esquivant les onades de fons.

I més al fons encara, a tocar del moll de l’os, la carn retroba el llit d’infantesa, el cos de la mare. Arrapada als pits nutricis, li ressegueix amb els dits la pell fermentada d'experiències, el ventre que s’inflà, generós, per agombolar-la. Escindida, separada, desposseïda del cos matern, la carn de dona adulta udola d'enyorança gairebé incestuosa:

Em vas péixer

Per després abandonar-me en el món.

Però després d’haver-te tastat

Com vols que trobi plaer

En cap altra menja?

Àvida de llum

Com vols que no et retregui

Haver-me llançat a l’obscuritat

Obligada a ser l’altre, repudiada de tu.

Enyorada de la melosa indulgència del ventre matern, en l’atordiment de l’amor desitja esdevenir, fins i tot, embrió. Com un peix abissal, explora el fons espès dels orígens, i llisca sobre altres cossos tot performant el ritus atàvic dins la cova moderna:

amb l’íntima ànsia d’exploració del món

jugàvem a conèixer totes les fosques

agitar-nos dins totes les notes

alenar fort i boquejar

xuclant cada exhalació dels sentits.

Deixant-nos acariciar pel màxim

nombre de cossos

en el ball o en la lluita

sobre la pista, el llit o la platja.

 
Cos estèril i rebel, la Lluna vengativa el lliga al seu cicle i li exigeix, puntual, el pagament del preu fixat des de l’inici del temps per castigar la gosadia:

i res esmorteeix les martellades

que usa el meu cos per anunciar-me

(…)

que puc jugar a subvertir els gèneres

intercanviant parelles fets o maneres

però que cada mes un rellotge de sang

tenyirà els meus dies de roig

i les seves agulles se’m clavaran

fins a fer-me recargolar de dolor

                                 
Però mentre la Lluna sigui nova i les manetes del rellotge no marquin encara l’hora del dolor, la carn lliure serà cos roent de femella que exigeix el seu dret al plaer, a extenuar-se els pulmons fins (gairebé) tocar fons. Perquè aquest cos, que

no pot jugar a ser ni dur ni que vulgui,

sap però fer-se estremir a voluntat.

Castradora, insaciable, aquesta carn de dona defuig la testosterona que embruta els llençols, i maleeix l’examant maldestre -ara alumne avantatjat en l’esponerós cunnilingus- per vendre ben barata la saviesa que ha adquirit gràcies al seu mestratge

en classes particulars

a domicilis aliens

a preu de cost

tan fàcilment.

Després de la rauxa, però, calmada la pròpia natura irada, aquesta carn esdevindrà bèstia domesticada i, melosa, pregarà a l'amant que esdevingui per a ella cordó umbilical, pes

amb què ancorar-me al món

i trobar un indret

on fornir la meva casa.

Caldrà anar amb compte, però, que aquesta àncora no esdevingui res més que pes, llast de culpa i remordiments, pors i angoixa. Perquè aquest cos esdevé dual, de vegades. La carn que vol riure, menjar i fer l’amor hostatja dins seu una altra que, a voltes, s’hi sent estranya i el rebutja. És un tens equilibri amb el qual, fa temps -recorda- s’atreví a jugar. Però el preu és alt. Sempre, alenant a la pell eriçada del clatell, hi són l’altra i la seva por. L’obedient que ha après a no sortir-se mai de la ruta marcada. La veu frágil que adverteix sempre, pesarosa: vés amb compte, funambulista emocional; perdràs peu i t’estavellaràs. Perdre l’equilibri espanta. I volar. S’eleva el cos, però l’altra, l'ombra fosca, lletja i vella, sap mostrar-te amb la mà,desgranada, sorneguera (…) l’àncora que encara et subjecta.

Els cossos són lleugers; pesen els somnis, i cal fer roba còmoda i ampla perquè hi càpiguen tots, roba cosida amb fils de versos que, com el teler de Penèlope, una mà cus i descús constantment.

Deixo enrere les poques despulles que resten, netes de sang, sobre la safata metàl·lica. Se m’ha ofert un cos i l’he traspassat fins a les entranyes. Ell no volia altra cosa i ara jo ja no puc tornar a ser la que era; no després d’haver-hi enfonsat els dits fins trobar-li, al moll de l’os, el gust saborós de la poma daurada.

El moll de l’os (2012) és un poemari artesanal i autoeditat de Maria-Antònia Massanet, amb dibuixos de MarijJo Ribas. Es presentà a l'IRoom Espai Polivalent de Barcelona, apadrinat per Joana AbrinesMarta Bertran Perelló iMireia Vidal-Conte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada