Fotografia de Caterina Albert
Demà dilluns, 13 de maig, a les 18h30, 12 poetes farem un recital-homenatge a Caterina Albert a la biblioteca de Camp de l'Arpa del mateix nom.
Cada poeta seleccionarà un poema o fragment de l'autora i el posarà en relació amb dos de seus. Passat i present units per la poesia.
Aquest és un acte inclòs a l'Off poesia de la Setmana de la Poesia de Barcelona i organitzat per Quarkpoesia, amb l'Anna Aguilar-Amat al capdavant.
Presentarà Anna Aguilar-Amat i recitarem:
Tomàs Àrias
Andríi Batonchik
Montse Costas
Marta Darder
Marta Darder
Martina Escoda
Pau Gener Galín
Catalina Girona
Anna Gual
Jordi Mas López
Esteve Plantada
Jaume C. Pons Alorda
Joan Vinuesa
i jo mateixa
que he de reconèixer que vaig fer trampa, ja que com que no estic molt versada en l'obra de Caterina Albert, vaig demanar-li a una especialista, na Francesca Bartrina -quan no tens recursos pren mà dels amics!-, quins poemes em recomanava i em va fer arribar aquests dos:
Borratxera rosa
Coronada
d’escuma
la
copa de xampany,
amb
son esprit d’ambre,
son cos de cristall,
com
riu en ta mà llarga i prima
de
setí-setí blanc!
com
riu entremig de guspires
de
brillants!
Són germanes la dona i la copa,
de
testa d’escuma,
de
cos sens calor;
són germanes la copa i la dona
del
lleuger esperit contorbador...
Quin
goig que em feu
quan
resplendiu com una neu
constel·lada
d’esclats multicolors!
Lo salvatge esgarrapa la terra,
cercant
pedres que lluïn
i
volvetes d’or,
per
guarnir collarets i arracades
i
enjoiar a un ídol
que
adora son cor...
Un petit idolet
d’estúpida
mirada, sens idees
i
cosset de fang...
Que
alegre riu la copa
en
ta mà llarga i prima
sembrada
d’esmaragdes i brillants!
Semblen
l’una per l’altra
i porten ambdues
grata excitació...
Acosta’l, amor meva,
aquest
bell esperit que guspireja
cantant dolces mentides
que
em fan posar alegre i em fan condormir...
Que
és fred aquest cristall!, per més que hi begui
no
el puc escalfar...
I que bella és ta mà que l’aguanta
i
que freda també!
Acosta la copa, amor meva,
i demà et compraré lo que enveges,
com
dir-te que no?
Lo salvatge! Quin ser tan ingenu!...
Diu
que enjoia a sos ídols
d’estúpida
mirada, sens idees
i
cosset de fang!...
(Català
1905b: 1.463-1.464)
Les dones xorques
Oh,
Mare de dolor, que vora la creu
estàs
vegent ton fill com regalima sang!
escolta en l’ample món
lo plany que arreu arreu
les mares...
que no ho són van esclatant.
En
l’ample món hi ha les fembres dolorides
de
no haver deslliurat lo fill de son amor;
del
foc que els abrusà un cop enfredorides,
ni
cendra els ha quedat ni resplendor.
I
elles, del gran dolor cruel que els aclapara,
les
pobres xorques, mai, mai més n’hauran conhort.
Les
va ofegant seguit la deu serena i clara
que
un dia va brollâ’ls-hi dins del cor.
I
al veure-te patir, oh Mare Dolorosa,
vora
el fill estimat que regalima sang,
esclata
amb foll neguit llur ànima envejosa:
¾Qui podés per son fill gaudir altre
tant!
(Català
1905b: 1.491-1.492)
I els meus poemes que dialogaran amb ells són els següents:
Qui m’ha ferrat
qui m’ha fixat damunt dels ossos
a cops
aquesta pell de dona
que tot i despullant-me m’ha vestit?
Felícia
Fuster
Poema per
ser llegit sota la mirada del "Retrat de Marjorie Ferry" (1932),
de Tamara de
Lempicka
aquell que
em va fixar damunt el ossos
aquesta pell
de dona
que tot i
despullant-me
em va vestir
se li va
oblidar advertir
el perill
dels accessoris:
les
vestidures poden ser perilloses
les joies,
indiscretes
i un
seductor maquillatge
una velada
amenaça.
Però el
pitjor va ser l’oblit
de que tot i
vestida
amb una
altra pell
tindria boca
i veu
i que la
meva revolta
passaria per
parir amb dolor
nous mots
que originessin
el sisme de
tot un pensament
camuflats
sota els designis
de la moda
vigent
***
sóc vinguda
en el moment
en què el
ventre ferm
ja no deixa
entrellucar cap marca
et
resseguesc la pell
solcada
d’anys
pastada de
fets
fermentada
d’experiències.
Com em vas
donar a llum
en aquest
indret
em deman.
Em vas
péixer
per després
abandonar-me
en el món.
Però després
d’haver-te tastat
com vols que
trobi plaer
en cap altra
menja?
Àvida de
llum
com vols que
no et retregui
haver-me
llançat a l’obscuritat
obligada a
ser l’altre, repudiada de tu?
Fins demà!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada