La primera ressenya d'el moll de l'os!

Ja tenim la primera ressenya d'el moll de l'os, quina il·lusió! I més encara perquè ve de l'Eva Gutiérrez Pardina, que l'ha publicat al seu bloc "La poma daurada":

http://lapomadaurada.blogspot.com.es/2012/12/el-moll-de-los-de-maria-antonia-massanet.html

Mai m'havien llegit tan bé, ha estat capaç de dotar el poemari d'una unitat i coherència que fins i tot a mi m'ha sorprés!

Aquí teniu la ressenya completa:

Una cabellera espessa, negra i rodona, jeu arrencada sobre una safata metàl·lica. A prop seu, els ulls el·líptics d’unes tisores quirúrgiques em miren, interrogants. Obro la porta d’urgències i se m’ofereix, obert en canal, un cos de dona. Amb ella aprenc que al principi no fou el verb, sinó la carn; després fou carn esquinçada i després os, el moll de l’os i, finalment, les despulles. Perquè si no obrim un cos, si no el furguem fins a les entranyes, ¿com sabrem si el líquid que li recorre les venes té la dolçor de la poma daurada o l’amargor de la taronja borda? Inútil provar d’esbrinar-ho amb els mots covards del raciocini. No, hem d’enfonsar-hi els dits en la carn viva i recol·locar tots els ossos / falanges, cartílags i muscles, fer una dissecció anàrquica i provar així d’omplir una mica el buit etern i insadollable, perquè

la carn vol carn

sense saber-ne res de l’eternitat.

Un cos rere l’altre

per tapar forats, clivelles i juntures

i tot i així no arribar-hi mai.

Contemplo aquest cos: és savi i ve de lluny. Li decora el llavi un accent de sal i de petxines, i a la sang d’ona trencada li ressona l’eco d’altres veus de dones, les germanes d'illa. Atàvic i nou alhora, dins seu encara cueja, salvatge, la nena que corria

amb els peus nus damunt les roques

xuclant el bessó de la pegellida

o llançada a la caça del cranc pelut

tot esquivant les onades de fons.

I més al fons encara, a tocar del moll de l’os, la carn retroba el llit d’infantesa, el cos de la mare. Arrapada als pits nutricis, li ressegueix amb els dits la pell fermentada d'experiències, el ventre que s’inflà, generós, per agombolar-la. Escindida, separada, desposseïda del cos matern, la carn de dona adulta udola d'enyorança gairebé incestuosa:

Em vas péixer

Per després abandonar-me en el món.

Però després d’haver-te tastat

Com vols que trobi plaer

En cap altra menja?

Àvida de llum

Com vols que no et retregui

Haver-me llançat a l’obscuritat

Obligada a ser l’altre, repudiada de tu.

Enyorada de la melosa indulgència del ventre matern, en l’atordiment de l’amor desitja esdevenir, fins i tot, embrió. Com un peix abissal, explora el fons espès dels orígens, i llisca sobre altres cossos tot performant el ritus atàvic dins la cova moderna:

amb l’íntima ànsia d’exploració del món

jugàvem a conèixer totes les fosques

agitar-nos dins totes les notes

alenar fort i boquejar

xuclant cada exhalació dels sentits.

Deixant-nos acariciar pel màxim

nombre de cossos

en el ball o en la lluita

sobre la pista, el llit o la platja.

 

Cos estèril i rebel, la Lluna vengativa el lliga al seu cicle i li exigeix, puntual, el pagament del preu fixat des de l’inici del temps per castigar la gosadia:

i res esmorteeix les martellades

que usa el meu cos per anunciar-me

(…)

que puc jugar a subvertir els gèneres

intercanviant parelles fets o maneres

però que cada mes un rellotge de sang

tenyirà els meus dies de roig

i les seves agulles se’m clavaran

fins a fer-me recargolar de dolor

                                 

Però mentre la Lluna sigui nova i les manetes del rellotge no marquin encara l’hora del dolor, la carn lliure serà cos roent de femella que exigeix el seu dret al plaer, a extenuar-se els pulmons fins (gairebé) tocar fons. Perquè aquest cos, que

no pot jugar a ser ni dur ni que vulgui,

sap però fer-se estremir a voluntat.

Castradora, insaciable, aquesta carn de dona defuig la testosterona que embruta els llençols, i maleeix l’examant maldestre -ara alumne avantatjat en l’esponerós cunnilingus- per vendre ben barata la saviesa que ha adquirit gràcies al seu mestratge

en classes particulars

a domicilis aliens

a preu de cost

tan fàcilment.

Després de la rauxa, però, calmada la pròpia natura irada, aquesta carn esdevindrà bèstia domesticada i, melosa, pregarà a l'amant que esdevingui per a ella cordó umbilical, pes

amb què ancorar-me al món

i trobar un indret

on fornir la meva casa.

Caldrà anar amb compte, però, que aquesta àncora no esdevingui res més que pes, llast de culpa i remordiments, pors i angoixa. Perquè aquest cos esdevé dual, de vegades. La carn que vol riure, menjar i fer l’amor hostatja dins seu una altra que, a voltes, s’hi sent estranya i el rebutja. És un tens equilibri amb el qual, fa temps -recorda- s’atreví a jugar. Però el preu és alt. Sempre, alenant a la pell eriçada del clatell, hi són l’altra i la seva por. L’obedient que ha après a no sortir-se mai de la ruta marcada. La veu frágil que adverteix sempre, pesarosa: vés amb compte, funambulista emocional; perdràs peu i t’estavellaràs. Perdre l’equilibri espanta. I volar. S’eleva el cos, però l’altra, l'ombra fosca, lletja i vella, sap mostrar-te amb la mà, desgranada, sorneguera (…) l’àncora que encara et subjecta.

Els cossos són lleugers; pesen els somnis, i cal fer roba còmoda i ampla perquè hi càpiguen tots, roba cosida amb fils de versos que, com el teler de Penèlope, una mà cus i descús constantment.

Deixo enrere les poques despulles que resten, netes de sang, sobre la safata metàl·lica. Se m’ha ofert un cos i l’he traspassat fins a les entranyes. Ell no volia altra cosa i ara jo ja no puc tornar a ser la que era; no després d’haver-hi enfonsat els dits fins trobar-li, al moll de l’os, el gust saborós de la poma daurada.

El moll de l’os (2012) és un poemari artesanal i autoeditat de Maria-Antònia Massanet, amb dibuixos de MarijJo Ribas. Es presentà a l'IRoom Espai Polivalent de Barcelona, apadrinat per Joana Abrines, Marta Bertran Perelló i Mireia Vidal-Conte.