poemes que no s'acaben mai

Hi ha poemes que no s'acaben mai.
Aquest, fa 4 anys que el reescric.



els peus nus damunt les roques

vaig néixer a una casa sense llibres
envoltada de sol, d’olor a salnitre
de fritanga i de cremes solars.
De gran he viatjat
a boscos humits i ombrívols
m’he immers en tinta i lletra
he abraçat nocturnitat i traïdoria
i he anat d’entesa i saberuda.
Volent fer d’eruga papallona
i afegint-me a la llista
d’al•lotes de províncies
que se’n van a viure
dins quadres surrealistes.
Però de vegades no puc evitar
percebre la pròpia irrealitat
de qui es sap com un Husky
passejant a l’agost per Sevilla.
I em torn a trobar
amb els peus nus damunt les roques
xuclant el bessó de la pegellida
o llançada a la caça del cranc pelut
tot esquivant les onades de fons.
I em torn a trobar
llepant-me els dits, impia
després de xuclar
ossets d’aus menudes
repetint rituals atàvics
impresos en la memòria col•lectiva.
I em torn a trobar
en el meu llit d’infantesa
en una calorosa nit d’insomni
girant-me sobre mi mateixa
per sentir més propera
la respiració de mon pare
i de ma mare

la prova

Foto: "La pluma 1" por Diego.78 @ Flickr

traspassant la membrana de pell del text
que ens separa el jo del tu de les paraules
et mossec, juganera, la punta de la ploma
mentre et vesses en mots de goig
deixant tot un reguerol de tinta com a prova