Aparador de poesia, nou cicle poètic a l'Espai Mallorca

A partir del proper dimarts coordinarem amb Joana Abrines el cicle de poesia del recent inaugurat nou Espai Mallorca. Serà cada dimarts a les 20h30 i us hem preparat una programació molt especial amb una selecció de les veus poètiques més interessants del panorama actual.

Cartell de Joan Garau.

APARADOR DE POESIA

Coordinadores Joana Abrines/Maria Antònia Massanet

Ara els dimarts també són poètics a Barcelona: setmanalment versaran poetes d’indrets, paisatges i llenguatges diferents, a l’Espai Mallorca.

Els recitals començaran a les 20:30h a l’aparador de l’Espai que dóna a la plaça Vicenç Martorell, convidant als veïns del barri i als visitants del Raval a un petit tast poètic actiu i popular. Els i les poetes continuaran dins l’Espai Mallorca amb recitals temàtics maridats amb altres propostes artístiques (visuals, musicals, audiovisuals, performàtiques, etc.) o presentacions de llibres, segons la programació. Al final d’aquestes sessions poètiques hi haurà micro obert, perquè aquells que tinguin alguna cosa interessant a dir puguin fer-ho de manera horitzontal.

El cicle Aparador de Poesia comença el dimarts 1 d’octubre amb Núria Martínez-Vernis i Marta Darder, que han format el col·lectiu Hipoesia, un espai d’expressió i llibertat on la poesia és acció. En aquesta ocasió els acompanyarà el poeta i músic Víctor Bonetarbolí. El mes d’octubre també comptem amb Àngels Gregori, la poeta guanyadora dels Jocs Florals d’enguany, i amb la guardonada amb el Premi Nacional de Literatura de 2011, Marta Pessarrodona, que recitaran amb la poeta andorrana Teresa Colom. També presentarem les novetats poètiques de l’editorial mallorquina Adia Edicions, creada recentment per Pau Vadell: Ester Andorrà presentarà Afamats juntament amb Marc Romera; i el poeta Ramón Boixeda farà el mateix amb el seu poemari La pell fina.

El mes de novembre, el cicle de poesia començarà amb un homenatge a Vicent Andrés Estellés, on recitaran els poetes valencians Josep Lluís Roig, Marisol González i Vicent Almela. Continuarem amb un recital poètic musical de la mà de Pau Gener Galín i Marc Espectre, poeta i músic reconeguts que s’avenen a actuar junts a l’Aparador de Poesia. De la mateixa manera, ho faran quatre de les veus més potents del panorama actual, Mireia Vidal-Conte, Mireia Calafell, Odile Arqué i Estel Solé. I, per tancar el cicle, els prestigiosos poetes Lluís Calvo i David Caño presentaran el poemari escrit a quatre mans Teresa, la mòmia.

Cicle obert i gratuït que tindrà lloc cada dimarts a partir del 1 d’octubre a l’Espai Mallorca de Barcelona, un Aparador de Poesia programat conjuntament per Joana Abrines i Maria Antònia Massanet.

Podeu consultar la info detallada al web de l'Espai Mallorca: http://www.espaimallorca.net/aparador-de-poesia/

Presentació de Teresa la mòmia a La Poeteca

Com ja sabreu, el cicle de poesia La Poeteca (bar La Createca, Comte Borrell, 122) va tornar a obrir les seves portes amb un recital de "Poesia amb accent... sitgetà", amb Joan Duran, Vinyet Panyella i Cèlia Sànchez-Mústich, acompanyats pel músic Florenci Salesas. Va ser un espectacle de poesia i música extraordinari, un dels recitals més sorprenents i de major compenetració entre els participants que hem tingut ocasió de veure recentment.

Després d'una setmana d'aturada, reprenem avui La Poeteca amb una presentació de no menys nivell, ja que ens visitaran en Lluís Calvo i en David Caño per presentar-nos el seu darrer poemari, escrit a més a 4 mans: Teresa la mòmia (Pont del Petroli, 2013).

LLUÍS CALVO (Saragossa, 1963), ha publicat disset llibres de poesia, els últims dels quals Cent mil déus en un cau fosc (2008), Col·lisions (2009), Estiula (2011) i Teresa la mòmia (2013), aquest últim conjuntament amb David Caño. Té en premsa el llibre Llegat rebel. Com a assagista ha publicat Les interpretacions (2006) i Baules i llenguatges (2011). Igualment, ha publicat articles de critica i anàlisi literària en diversos reculls, estudis col·lectius i revistes. Ha publicat també tres novel·les. La seva obra poètica ha estat destacada amb diversos premis, com ara l’Amadeu Oller, Miquel de Palol, Ciutat de Palma, els Jocs Florals de Barcelona i el premi Octubre-Vicent Andrés Estellés. Recentment ha estat reconegut amb el premi de la Crítica Serra d’Or pel poemari Estiula.

Lluís Calvo i David Caño. Foto de Carles Mercader.

DAVID CAÑO (Olot, 1980) és una veu urbana i dissident que ha dotat el català de tots els matisos i colors de la lluita. La seva veu combativa i emergent té, ben sovint, el lirisme dels revoltats i l’agror de la desfeta, bo i recollint el millor d’una herència que arrenca, com a mínim, de Papasseit i s’empelta en Maria Mercè Marçal i Brossa, sense oblidar l’empremta de la contracultura dels 60 i 70, amb referents com Pere Marcilla i els situacionistes (Guy Debord i Raoul Vaneigem). En els seus últims poemes s’hi observa també un gir estilístic que aconsegueix fer del poema un giny rodó, amb imatges tallants que reflecteixen un acrescut domini dels vectors formals. Ha publicat quatre llibres de poemes: Barcelona (Editorial Galerada, 2007), premi Amadeu Oller; He vist el futur en 4D (Editorial Moll, 2009), premi Vila de Lloseta;PostMortem/I del no-res, TOT (Editorial Tigre de Paper, 2012) i Teresa la mòmia juntament amb el poeta Lluís Calvo (Pont del petroli, 2013); i actualment té un cinquè llibre a impremta. També ha aparegut als llibres col·lectius Price i Cia… (Editorial Pont del petroli, 2011) i Ningú no ens representa. Poetes Emprenyats (Editorial Setzevents, 2011).

Ha fet innombrables recitals en què destaca pel seu verb fluid i contundent i per la seva capacitat d’improvisació damunt dels escenaris. Ha col·laborat de manera habitual amb el cantant Cesk Freixas, en recitals en què es combina la poesia i la música, i amb el poeta Carles Rebassa. Cal destacar, també, la seva faceta de crític de cinema a la revista Benzina. Actualment viu a Barcelona.

I aquí un tastet poètic de Teresa la mòmia per anar obrint boca per aquesta nit:

902)

Invisible és el poema,

l’horda que ve de nit,

el poder ocult,

el curtcircuit.

Invisible és el nom,

la identitat, el lema.

Invisible el sotrac,

el virus, la irrupció.

Invisible tu.

Invisible jo.

I tot crema.

 

903)

Fugir del xuclador, del gran ull,

de l'excepció que confirma la regla.

És massa tard per repetir allò vell.

És absurd aquest manual de bones maneres.

Ja sé que alguna vegada 

he proposat de vorejar la legalitat,

però m'equivocava.

 

 

t)

L’home rega la gespa al migdia

i la caravana aparcada al davant

és grisa com un nummulit.

La tele sona, al fons,

i les nenes mengen calçots i carn magra.

La salsa els regalima, ventre avall.

Les amazones dansen.

I el cor d'algú s'atura,

de cop.

 

1095)

I així el desfici que retorna

per la ciutat condemnada.

Fluorescents, destrals,

ferreteries que amaguen

una clau anglesa que disserta

sobre castellers i platges.

Milers de gats lluents al mostrador.

El got de vi ranci a la bodega:

així ets tu, amor meu.

I el sol surt, però no escalfa.

Intersexualitat i creació poètica

La intersexualitat és el fenomen de no conformitat física amb el que tradicionalment s'ha considerat que era un home i una dona. Els dos sexes, en realitat, són un ideal on molts pocs de nosaltres s'hi podrien situar, ja que els nostres genitals poden presentar tanta variabilitat morfològica com els nostres nassos o orelles i, oi que no hi ha dos nassos iguals? A això se li ha de sumar que, per moltes raons, els nostres genitals poden arribar a desenvolupar-se de formes diferents o a no desenvolupar-se del tot, sigui a nivell genètic, cromosomàtic o en el que respecta als trets sexuals secundaris: aquells que es poden apreciar a simple vista. En el moment de néixer molt de nosaltres podem presentar ambigüitat genital, de manera que pot resultar difícil classificar-nos com a homes o dones. La sexualitat és revela com quelcom molt més ampli i supera amb escreix els dos eixos polaritzats que es suposa és la sexualitat, que seria més aviat un continuum on cadascun de nosaltres habitaria l'entremig.

Tot i que pugui semblar estrany per poc conegut, es un fenomen molt més ampli del que es pensa: la intersexualitat afecta a 1 de cada 200 persones, mentre que 1 de cada 2000 presenta algun tret d'intersexualitat genital, reconeixible, per tant, en el moment del naixement. Uns percentatges molt més alts, per tant, del de les persones albines, que es dóna en 1 de cada 20000 naixements.

L'estudi de la intersexualitat és una de les meves grans passions, especialment de les seves narratives: com s'ha desenvolupat la intersexualitat a nivell narratiu des de diferents òptiques o disciplines: la històrica, la mèdica, la dels moviments LGTB, la queer, la dels propis pacients intersex... Així com en les arts, a través, sobretot, de la literatura i el cinema.

D'això és del que vaig parlar a la sessió que vaig impartir el passat dissabte 21 de setembre: "Més enllà dels binarismes sexuals i de la corporalitat normativa: la intersexualitat al llarg de la història", dins de les jornades Subvertint l'ordre de gènere: deconstrucció, performativitat i teoria queer. Però la falta de temps, per variar, no vam poder treballar alguns dels materials que havia portat, com un poema de Gloria Fuertes -que vaig conèixer a través de na Montserrat Vergès- i un meu de propi -després d'anys d'estudiar la intersexualitat per fi vaig ser capaç de fer-ne un sobre el tema!-, així que aprofito per compartir-los aquí:

GLORIA FUERTES

El caracol es un animalito que puede ser
mamá y papá a la vez.

Había una vez un caracolito
que era verdaderamente bonito,
en su concha tenía un arco iris dibujado,
era el deseo que le concedió un hado.

- “Hado misterioso, hado iluminado,
¿le concederías un deseo
a este caracol enamorado?"

- “Claro que sí, mi caracolito hermoso,
por algo tengo fama
de hado bondadoso".

- “Algún día papá y mamá seré,
todo junto, todo a la vez,
porque niño y niña soy
y a contarlo a los cuatro vientos voy".

- “Caracolito, caracolero,
ni de rosa ni de azul te quiero,
el arco iris sería más apropiado,
pues hágase, serás un caracol hechizado".

¡Y nunca antes hubo caracolito,
que estuviese más contento
luciendo su palmito!

Gloria Fuertes

      ***

si el meu cos fos tan ordenat

i exacte com el teu

tindríem les mans de la mateixa mida

i en ajuntar-les ens emmirallaríem

en la mesura de l’ordre de les coses

allà on tot és bo i correcte i adequat i concebible.

Però en el rebuig dels altres

sent el meu dolor sord i agut

expandint el ressò d’un ventre sec i buit

i aixec el meu crit, mut per inarticulat.

Sóc aquella criatura

que peca per excés de la carn

a qui cal tallar i mutilar

o implantar i cosir

per esborrar les marques d’una diferència

que en llenguatge colonial

es va assenyalar com una selva de significat

que calia desbrossar per obrir camí

i fer intel·ligible  –monosexual i vertader–

un cos jeroglífic i equivocat.

Però des de quan pot equivocar-se un cos?

Maria Antònia Massanet

Per cert, si voleu saber més coses sobre intersexualitat podeu fer una ullada a l'apartat del mateix nom d'aquest mateix blog. 

Què és l'spoken word?

En Toni Bauzà, que porta l'Estación Spoken Word de Palma, em va demanar que ho intentés respondre en el següent artcile el·laborat pel segon aniversari del cicle:

Il·lustració de Toni Bauzá

SPOKEN WORD

Maria Antònia Massanet

Dues paraules que, literalment, signifiquen “paraula parlada” i, per tant, oral, rementent-nos als orígens de la tradició literària occidental, quan la literatura era concebuda només en tant que paraula recitada pels aedes, com a transmissors orals de la cultura, ajudant-se i recolzant-se en les rimes i en el ritme com a eines memorístiques. D’igual manera que es feia a l’edat mitjana: els trobadors composaven els poemes però aquests eren transmesos a la massa illetrada a través del cant dels joglars, fent esdevenir la poesia un art públic, democràtic, lliure i gratuït, al qual tothom hi podia tenir accés, més enllà de l’estament social al que pertanyien o de l’educació rebuda.

El sentit actual de l’spoken word remet a una performance basada en la paraula i reproduïda no només a través del so, sinó també de la gestualitat, sent emfatitzada pel ritme i el to. Va ser creat al finals del segle XX a Estats Units i enfonsa les seves arrels en el seu cosí germà musical, el hip hop, per tornar a fer present aquell origen demiúrgic de la paraula, fent-la saltar del text a la palestra, i convertint-la en més democràtica que mai. 

Les batalles de galls del rap o les competicions d’slam –concursos on cada poeta recita un poema propi amb un temps màxim de 3 minuts i on un jurat de 5 persones triat a l’atzar són els responsables de puntuar-los–, enllaçarien amb tota aquesta tradició oral de la creació poètica, ja deslliurada dels encarcaraments del vers i la rima, llesta per llançar-la a un públic ampli i divers, que engloba tant a lletraferits com a no iniciats.  Perquè la paraula viva i sentida que és l’spoken word arriba a l’espectador trencant les barreres formals tradicionalment imposades pel gènere poètic i esdevé un vendaval que et transporta a l’ull de l’huracà. No aneu a una sessió d’slam si no us voleu arriscar a no sortir-ne indemnes.

Però recapitulem: així, la paraula parlada, la paraula viva capaç d’alliçonar, commoure’t i transformar-te–, l’spoken word, ra renéixer als Estats Units i va ser protesta i revolució i va ser dona i negra. Va ser cançó, però també va ser crit, de ràbia i de denúncia –perquè sense sotrac a l’estòmac, sense revolta, no hi ha autèntic spoken word–. I va ser postmodern per després ser beat i va voler ser més i va voler competir, en 3 minuts i puntuat pel públic, per ser, finalment slam poetry i èxtasi de la paraula recitada i sentida fins al moll de l’os. 

I si sents una veu que et travessa com un dard que, fent diana, és capaç de crear climes i de desfermar tempestes i de fer esclatar el llamp i vibrar el tro, aleshores, enhorabona: acabes d’entrar en l’experiència spoken word.

Enllaç a la pàgina orginal de Estación Spoken Word

Ressenyes a Núvol dels actes a la Setmana del llibre en català

Vaig un poc endarrerida en les actualitzacions del blog però, tot i que ja hagin passat dies, no volia deixar de compartir les ressenyes a Núvol dels actes de la Setmana del Llibre en català en què vaig participar perquè realment em van fer realment il·lusió.

La primera, del recital de l'antologia Donzelles de l'any 2000, el signa Griselda Oliver i fa una descripció detallada de la lectura col·lectiva que vam fer el dissabte 7 de setembre a la plaça de la catedral de Barcelona. Em fa especial il·lusió perquè fa referència al duet que vam fer amb la Mireia Vidal-Conte, que haurem de repetir aviat perquè vam gaudir enormement d'anomenar noms i conjurar cictrius plegades, tot i els límits de temps del recital. 

La segona és d'en Carles Morell i relata el recital "Rompre barrots", on vam participar convidats per en Pau Vadell en nom del PEN. Va suposar tot un repte perquè no només llegíem textos d'escriptors que havien estat perseguits, de més a més compartíem escenari amb ells i en una situació així la lectura es fa encara més difícil, ja que és inevitable sentir-se fora de lloc i fins i tot desautorizada, a l'hora de recitar uns textos que relaten unes vivències que tu has tingut la sort de no viure. I, de més a més, jo, sí, jo, vaig cantar! En el meu text, un fragment d'una novel·la d'Alicia Partnoy, un home que està sent torturat es canta la cançó infantil que sempre li cantava a la seva filla i que li feia passar la por i adormir-se per veure si ell també ho pot aconseguir. Vaig posar-li una melodia i em vaig atrevir a fer-ho perquè creia que calia i... bé sembla que va agradar :)

Ah! I vaig poder conèixer a la Maria Barbal!

Recital de Donzelles

Griselda Oliver i Alabau. La Setmana 2013

L’avinguda de la Catedral es vesteix de llibres durant les primeres setmanes de setembre. Com si d’un microcosmos lletraferit es tractés, les editorials emplenen la Setmana del Llibre en Català amb catàlegs, activitats i novetats. El lector es converteix en espectador, l’espectador en partícip. La vetllada és amanida amb un farcit de propostes aptes per a tots els gustos: itineraris literaris per als aventurers, hores gastronòmiques per als llaminers, recitals poètics per a tothom qui vulgui. I entre totes aquestes activitats, Les donzelles de l’any 2000 van oferir poesia al seu públic.

Noèlia Díaz al recital Donzelles de l'any 2000 a la Setmana del LLibre | Foto Griselda Oliver

Les donzelles de l’any 2000 (Mediterrània, 2013) és una antologia poètica formada per un grup d’autores nascudes durant la dècada dels anys setanta. Es reivindiquen no només com a poetes, sinó també com a filles del territori de parla catalana. La seva poesia s’emmarca en el panorama poètic i femení de la llengua catalana contemporània. Van ser batejades així en honor al fragment escrit per Maria Antònia Salvà (1869 – 1958), que diu:

«A les donzelles de l’any dos mil.
Oh vosaltres pressentides flors d’amor i gentilesa
que viureu quan mon amor s’haurà fet esborradís;
jo us endreç per aleshores, amical una escomesa
que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís.»

Darrere d’aquest nom s’amaguen, en total, vint-i-set poetesses, comptant les compiladores del recull, Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig. D’entre totes elles, van participar al recital de poesia de la Setmana: Teresa Bosch, Jessica Pujol, Mireia Companys, Montserrat Costas, Sònia Moll, Mª Antònia Massanet, Mireia Vidal-conte, Christelle Enguix, Sílvia Bel, Teresa Colom, Xènia Dyakonova i Laura Dalmau. Qualsevol transeünt que passés en aquells moments per la Plaça del Llibre tenia l’oportunitat de poder-les escoltar.

El recital, doncs, va tenir com a eix principal ressaltar el paper de la dona en la producció poètica catalana actual. Així ho insinuava Raquel Estrada: la poesia va més enllà de les meres conviccions de gèneres i posa l’accent en les circumstàncies i en les preocupacions de l’individu. I per demostrar-ho, va llegir poemes de Montserrat Abelló o de Sílvia Bel, de qui va destacar composicions com Ull de Beirut o 11M al Japó, de la mateixa manera que Christelle Enguix recitava un poema dedicat als incendis al País Valencià. Totes aquestes composicions posaven de manifest l’implicació de la dona en l’statu quo de la societat.

La lectura anava prenent un to més íntim. Entre els versos que ressonaven a la Plaça del Llibre el joprenia força. Com afirmava Noèlia, de les emocions quotidianes neix la creació, i d’aquesta, l’escriptura. Per exemple, Teresa Colom i Christelle Enguix versejaven poemes dedicats a familiars i amics difunts. O, d’altra banda, Sònia Moll ens entendria amb un poema sobre la mort, una discreta denúncia: «no vull saber de quin color és la mort que em toca plorar avui».

Noèlia Díaz | Foto Griselda Oliver

Altres poetes ens delectaven amb alguna composició més lleugera i irònica, fins i tot amb alguna prosa poètica. Sílvia Bel encetava la seva actuació amb un poema dedicats als seus records d’infància, a la nina de plàstic, mentre Montserrat Costas feia una breu però detallada descripció d’un segon, una aguda reflexió sobre la fugacitat del temps. D’altra banda, Mireia Vidal-Conte i Mª Antònia Massanet van sorprendre amb el seu duet -Massanet havia pres com a epígrafs alguns poemes de la seva companya i els va semblar que l’ocasió ho requeria- en què les autores van recitar composicions com Anomena’m nom o Cinc centímetres, en honor a la cicatriu de Vidal-Conte.

La lectura d’aquests poemes no només serveix per endinsar-se en el món de cada poeta, sinó que ajuda a comprendre i a encaixar en la nostra realitat actual les peces que conformen la concepció de cada poetessa. Sens dubte, una miscel·lània d’emocions que va més enllà de les meres qüestions de gènere.

El PEN, amb els escriptors empresonats i perseguits

Carles Morell. La Setmana 2013.

 

/ 12.09.2013

El passat dimarts dia 10 de setembre el PEN Català va celebrar, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, l’acte “Rompre barrots, recital per la llibertat”, un esdeveniment reivindicatiu en solidaritat amb els escriptors perseguits i a favor de la llibertat d’expressió.

Maria Antònia Massanet llegeix durant l'acte del PEN a La Setmana

 L’acte va tenir lloc davant de la Catedral a dos quarts de nou del vespre, al costat de la tradicional gàbia del PEN, metàfora de l’opressió i lloc on es duen a terme també les activitats del Dia de l’Escriptor Empresonat. La gàbia, plena de frases sobre la llibertat d’expressió, hi serà fins el dia 15, dia en què finalitzen les activitats programades per a la Setmana del Llibre en Català.

Pau Vadell va ser el presentador i encarregat de guiar l’acte, que va començar amb Maria Barbal: Barbal va llegir un text de Breyten Breytenbach, ‘Estacions i tempestats’, amb traducció de Xavier Renau, i el poema ‘Crònica’, de Joan Colomines (dins Autoretrat, Ed. Proa, 1975);  ‘Trencaclosques’, d’Alicia Partnoy, del llibre The little school (1986), traducció de Dolors Udina, va ser llegit per Maria Antònia Massanet; un servidor va llegir ‘Castells i banquets’, de Vladimir Bukovsky: To Build a Castle: My Life as a Dissenter, 1978. Els escriptors Salem Zenia, Basem al-Nabriss i Kaissa Ould Braham van llegir poemes propis en llengua àrab, primer, i en les corresponents traduccions al català, tot seguit.

L’esdeveniment va ser un èxit. Un recital variat, de poesia i de prosa, dinàmic, a diverses veus i registres, amb confluència de llengües. Amb les cadires plenes, el missatge va poder arribar al públic de manera clara, amb exemples d’adaptació a casa nostra i una crida a extrapolar aquest procés de solidarització també al món.

Aprofitem per recordar dues coses. Que durant la Setmana el PEN també ha organitzat l’exposició “Veus silenciades, veus rescatades”, una mostra itinerant de quinze casos d’escriptors perseguits, i que el Comitè d’Escriptors Empresonats organitza, com cada any, el 15 de novembre, el Dia de l’Escriptor Empresonat, i hi haurà diversos actes arreu del territori. Us hi esperem.

Que els llibres surtin de la gàbia!

Activitats a la Setmana del llibre en català

Una activitat passada i una que vindrà:

EL DISSABTE vam fer un duet amb Mireia Vidal-Conte al recital de l'antologia Donzelles de l'any 2000, que es va fer de 20'15 a 21h a l'escenari de la plaça de la Catedral, organitzat per l'editorial Mediterrània, i on ens ho vam passar d'allò més bé:

Foto de Joana Abrines.

La Mireia va llegir poemes d'Anomena'm nom, Orlando natural i 5 cm (la cicatriu) i jo vaig aprofitar per llegir els meus que arrenquen de versos seus i un de nou:

                           Anomena'm nom

                           Mireia Vidal-Conte

llegeix-me el cos.

Tradueix-te’l a un llenguatge

que et sigui intel·ligible.

Arravata’m les estelles dels dubtes

que em poblen el viu de les ungles.

Desarrela la quotidianitat

d’aquestes mans que et miren

i trasplanta-la a paratges

on s’advingui la revelació de l’instant.

Distorsiona'm ritme i batec

empremta i miratge.

Esborra les marques d’estrangeria

de la teva pell a la meva

i crea dimensions convergents

on abolir neguit i enuig.

Pren-me

i llegeix-me

escriu-me

i anomena'm.

Fes-me real

donant-me nous mots

          ****

             on poder seguir escrivint versos amos de cicatrius

                                                           Mireia Vidal-Conte

hàbitat d’empremtes i petjades

moltes són les cicatrius

que el meu cos vesteix.

Cada una és trofeu i testimoni

d’un aprenentatge.

Hi ha qui penja a la paret

els seus títols i diplomes.

Jo, com paó mascle,

faig ostentació de la supervivència

a través de la laceració de la carn.

Cada caiguda és un nou mot

amb què seguir inscrivint

la meva història sota la pell

                  ***

com torrents de vida desbocats.

Així poden dir les mans teves

ara vessades en mar de senectut

mare de la mare meva, que em sotges

des dels plecs dels teus ulls.

I així i tot una carícia teva

és encara suavitat amorosida

que s’entretén a retenir

una mà fugissera.

Com escàpols foren els anys

que ara et tornen tots de cop

superposats i impacients, fins a  superpoblar

cadascun dels moments d’aquest present

i fer tornar desitjos i reencendre passions

a un cos gràvid i ressec.

Què en saben els fills, els néts

del cos de la vella?

En l’enterrament, el nostre cos

es fa sarcòfag de la més pura materialitat

–mai som tant cos

com quan naixem o quan morim–

fins a recordar-nos

pel mapa d’arrugues sobre la pell

els turmells inflats

el somriure maliciós

o la carn penjant

Vam poder recitar juntament a amigues i poetes que feia molt de temps que no veia, com la Christelle Enguix o la Xènia Dyakonova, o d'altres amb qui tenim relació però no ens vèiem d'abans de l'estiu, com la Montse Costas, la Mireia Companys, la Sònia Moll o la Teresa Colom, entre moltes altres, a més de poder conèixer en persona a la Jèssica Pujol. Així que va ser una manera genial de poder tornar a començar l'any poètic.

I DEMÀ a les 20h30 participaré al recital "Rompre barrots", una lectura de textos en defensa de la llibertat d'expressió que organitza el PEN Català i coordina Pau Vadell, juntament amb Maria Barbal, Bassem Al-Nabriss, Maria Teresa Pous, Kaissa Ould Braham i Salem Zenia. 

Jo llegiré un fragment de l'obra The Little School (1986) de l'escriptora argentina Alicia Partnoy.

Reportatge antologia Donzelles de l'any 2000 al diari Ara Balears

Al diari Ara Balears d'avui, un reportatge de Pere Antoni Pons sobre l'antologia Donzelles de l'any 2000 titulat: "Donzelles que no van de bromes", amb fragments d'entrevistes que ens va fer a les poetes de les les Balears. Si em voleu llegir fent la radical no us ho podeu perdre:

Donzelles que no van de bromes

http://www.arabalears.cat/premium/cultura/Donzelles-que-no-bromes_0_983901702.html

Una antologia mostra la jove poesia de dones en català

PERE ANTONI PONS 

Palma | Actualitzada el 30/08/2013 00:00

Maria Antònia Massanet és una de les joves poetes mallorquines que han estat selecionades en l'antologia 'Donzelles de l'any 2000'. ARXIU

Quina pot ser la funció, a principis del segle XXI, d'una antologia de poesia escrita exclusivament per dones? ¿És cert que les escriptores del 2013 encara han de fer un sobreesforç per no ser invisiblitzades i perquè se les tingui en la mateixa consideració que als seus col·legues masculins? ¿Fins a quin punt la poesia escrita per dones presenta uns trets compartits, unes temàtiques comunes, unes lluites, passions, frustracions, desigs i entusiasmes que vénen determinats per la seva condició femenina i que són perceptibles fins i tot després de ser filtrats pel sedàs singular de la veu de cada autora? Totes aquestes qüestions i algunes més són les que suscita la lectura de Donzelles de l'any 2000. Antologia de dones poetes dels Països Catalans , publicat per l'Editorial Mediterrània. El títol, esplèndid, pren un vers que la llucmajorera Maria Antònia Salvà va dedicar el 1934 a les poetes que vindrien després d'ella.

Tal com expliquen a la introducció les curadores, Noèlia Díaz Vicedo i Sandra D. Roig, l'antologia vol donar "una visió global del panorama poètic contemporani amb veu de dona". El volum inclou 27 dones poetes provinents de tots els territoris de parla catalana. Catorze són del Principat, sis del País Valencià i quatre de les Balears, mentre que Andorra, Occitània i l'Alguer hi tenen una única representant.

Com que l'antologia té com a referent -i pretén ser una continuació cronològica de- Paisatge emergent: Trenta poetes catalanes del segle XX (La Magrana, 1999), la coneguda antologia editada per Maria Mercè-Marçal, Montserrat Abelló, Neus Aguado i Lluïsa Julià, les "donzelles" aquí antologades varen néixer entre principis dels setanta i mitjan vuitanta. Per emfatitzar encara més el relleu generacional, les poetes estan agrupades territorialment i cada secció va precedida pel text de presentació d'una poeta més veterana. En el cas de les Illes Balears, les participants són les mallorquines Maria Antònia Massanet (Artà, 1980), Glòria Julià (Portocolom, 1983) i Maite Brazales (Sineu, 1977), i la menorquina Fàtima Anglada (Ciutadella, 1973). Antònia Vicens és la responsable de passar-los el testimoni. Entre les altres autores antologades, destaquen la catalana Mireia Calafell i la valenciana Begonya Pozo.

Experiència femenina

Segons Noèlia Díaz Vicedo, "un dels objectius de l'antologia és mostrar la producció poètica femenina de les noves fornades i mostrar-la en tots els accents". Preguntada per si totes les poetes comparteixen uns trets només pel fet de ser dones, Díaz Vicedo reconeix que "és una qüestió important i espinosa". Així i tot, gosa esbossar una resposta: "Jo diria que cada poeta té la seva pròpia individualitat, però que hi ha uns elements compartits: temes relacionats amb el cos, preocupacions com a mares i filles, o com a dones poetes…". Més contundent es mostra Maria Antònia Massanet, convençuda que moltes poetes treballen per "la reapropiació i ressignificació del cos femení, de la maternitat i la criança, la sexualitat, l'homoerotisme, la reescriptura de mites... I també", remata, "per trobar una expressió lliure del domini androcèntric per dir l'experiència femenina". Més sarcàstica, Fàtima Anglada es limita a exclamar: "Un dia algú va escriure que les dones podem escriure com els homes. Aaaagh?! Què?! Per a què?!?".

Per Díaz Vicedo, Donzelles de l'any 2000 "serveix per constatar la riquesa i la força de les noves generacions de dones poetes en llengua catalana. I també és útil com a prova d'una època concreta", diu, "perquè la majoria de poetes mostren les seves inquietuds polítiques, morals, socials". Massanet, en canvi, té clar que la funció d'una antologia com aquesta és molt menys neutral i innòcua. "Fa una aportació en diferencial femení a un cànon que, a excepció de Caterina Albert, Rodoreda, Pesarrodona i Marçal, ha estat androcèntric, i on les dones continuen sent considerades un element exòtic o per cobrir quotes"