Després de 6 anys d'anar al Festival de poesia de Sant Cugat, terra d'adopció meva des de l'any 2007, com a públic, per fi aquest any m'hi estrenava com a poeta participant i, de més a més, doblement: amb el recital "Tres poetes de la Corona d'Aragó", el divendres 25, amb Marta Pessarrodona i Àngels Gregori, i a un lloc tan especial com l'Espai Lluís Ribes; i amb l'espectacle per i amb nens "Tu també ets un poeta", del dissabte 26 a la Plaça de Barcelona, la de l'ajuntament vell, amb Elies Barberà, Roc Casagran i Estel Solé.
L'Àngels Gregori va estar malalta i no ens va poder acompanyar el divendres però, tot i el moment inicial de pànic per haver de recitar jo sola amb una poeta tan consagrada com és la Marta Pessarrodona, i tan estimada com és a Sant Cugat, em va tractar molt bé i la veritat que va ser un recital preciós, amb nombrós i bon públic i on gràcies a la bona acollida de'n Lluís Ribes -un gran enamorat de Mallorca- i a la seva dona Magda ens vam sentir com a casa. En Lluís va fer aquest preciós cartell expressament per l'ocasió:
.JPG)
I després vam anar a sopar al Matilda, un restaurant que és un clàssic a Sant Cugat i que resulta que en Lluís en va fer l'anagrama:
.JPG)
L'endemà va ser el torn de l'acte infantil i els 4 poetes vam estar així de ben acompanyats per l'alumnat de les escoles Pins del Vallès i Gerbert d'Orlhac de Sant Cugat:
.JPG)
Va ser un acte molt bonic, molt ben conduit per Carme Serret, que va explicar una preciosa història sobre uns ratolins que posava de manifest la importància de les paraules i el poder transformador de la poesia, i amb l'acompanyament musical d'Augusto Serret i de la cantant Cinta Massip. I els infants van estar meravellosos. En Roc, n'Elies, n'Estel i jo ens ho va passar beníssim!
Poso alguns dels poemes que vaig llegir als dos actes:
no
renunciaré al nom que no em digueres mai.
Sobre la
taula reposen tots els estris rovellats
Per la
culpa la vergonya el
desànim.
He filat
tots els retrets i t’he teixit un jersei nou
amb què
abrigar-te si vols
i
protegir-te del pes de la rosada al clatell
les nits que
ja no me vendràs a veure.
Amb què
cobrir-te si vols
les
empremtes de la vergonya
que
l’estroncada possibilitat d’una carícia meva
t’hagi pogut
deixar sobre la pell.
Amb què
embolcallar-te si vols
i sentir un
remor de l’alè
d’aquelles
abraçades que ja no tindrem
una carícia
de culpa les xiuxiuejades a cau d’orella
en nits
d’insomni compartides
i trobar un
poc del conhort
que la meva
escalfor mai no te donarà.
He guardat
tots els estris
que
reposaven sobre la taula
i que s’han
rovellat de tant esperar-te.
No
renunciaré al nom que no em digueres mai.
Però els
meus gestos semblen ja estar-ho oblidant
***
donar la
carn i la sang
i encara no ser
prou per sadollar-lo.
La ferocitat
de l’escomesa
deixa
tatuatges d’ignomínia
sobre les rajoles
blanques
i cicatrius
en la memòria
del fregall
i l’espart
que les han
eixugat.
Si la
vergonya, el descoratjament
no fossin
tan fàcilment contagiables
podríem
somriure als seus fills
acariciar el
seu gos
comprar a la
botiga
on ella
treballava
passar per
casa seva
sense girar
la cara.
Però el
dolor dels altres
ens fa
covards
i els
covards
som tots
un poc culpables
.jpg)