Us deixo el poema que he presentat aquesta any a la Ronda Poètica, dedicada en aquesta ocasió a Àfrica, que com cada any des de'n fa 7 organitza Artà Solidari dins el context de les festes d'Artà
examina el joc d’aparences
que ens uneix al tacte
i ens entela els sentits
fins a esborronar-nos
la fina paret trencadissa
que ens separa nord i sud
orient i occident
la pal•lidesa de la negritud
–pampalluguejant noció
del temps perdut.
Ferm es fa present
el pes de la serralada
sobre el palmell
i el que era caliu
esdevé lava roent.
Com el volcà
com el volcà despert.
Com desvetllat ara
el dimoni maliciós
que en constel•lació titil•lant
ens estampa a l’univers
de la diferència i la separació.
Com si no poguéssim
més que reflectir la llum
d’altres sols
que a cada instant
ens recorden
que mai han estat nostres
i que ens il•luminen de prestat
fugaces aclucades d’ull
–i d’un preu massa elevat–
a milions d’anys d’aquí.
Tanta solitud de llunyania
tants de camps
de silenci i injustícia
encara per solcar
i l’ombra allargassada
de la ferotge travesia
nit i dia
per terra o per mar.
I et miro i em mires
en la profunditat
del continent obscur
que cada dia se’m fa més clar
i m’il•lumina en satèl•lit translúcid.
I et miro i em mires
i les muntanyes s’abracen
per crear càlids avencs
des d’on furgar
en unes entranyes parelles
que ens mostren
tot allò que ens uneix.
I et miro i em mires
reflexats en la mar
que ens ha vist néixer
i que una seva retirada
bastaria per unir
les nostres ribes.
I et miro i em mires
com si no poguéssim
sinó fer-nos fetals
petits, involucionats
i refugiar-nos al gresol
caliu roent
primera llum
volcà despert
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada