La intersexualitat és el fenomen de no conformitat física amb el que tradicionalment s'ha considerat que era un home i una dona. Els dos sexes, en realitat, són un ideal on molts pocs de nosaltres s'hi podrien situar, ja que els nostres genitals poden presentar tanta variabilitat morfològica com els nostres nassos o orelles i, oi que no hi ha dos nassos iguals? A això se li ha de sumar que, per moltes raons, els nostres genitals poden arribar a desenvolupar-se de formes diferents o a no desenvolupar-se del tot, sigui a nivell genètic, cromosomàtic o en el que respecta als trets sexuals secundaris: aquells que es poden apreciar a simple vista. En el moment de néixer molt de nosaltres podem presentar ambigüitat genital, de manera que pot resultar difícil classificar-nos com a homes o dones. La sexualitat és revela com quelcom molt més ampli i supera amb escreix els dos eixos polaritzats que es suposa és la sexualitat, que seria més aviat un continuum on cadascun de nosaltres habitaria l'entremig.
Tot i que pugui semblar estrany per poc conegut, es un fenomen molt més ampli del que es pensa: la intersexualitat afecta a 1 de cada 200 persones, mentre que 1 de cada 2000 presenta algun tret d'intersexualitat genital, reconeixible, per tant, en el moment del naixement. Uns percentatges molt més alts, per tant, del de les persones albines, que es dóna en 1 de cada 20000 naixements.
L'estudi de la intersexualitat és una de les meves grans passions, especialment de les seves narratives: com s'ha desenvolupat la intersexualitat a nivell narratiu des de diferents òptiques o disciplines: la històrica, la mèdica, la dels moviments LGTB, la queer, la dels propis pacients intersex... Així com en les arts, a través, sobretot, de la literatura i el cinema.
D'això és del que vaig parlar a la sessió que vaig impartir el passat dissabte 21 de setembre: "Més
enllà dels binarismes sexuals i de la corporalitat normativa: la intersexualitat
al llarg de la història", dins de les jornades Subvertint l'ordre de gènere: deconstrucció, performativitat i teoria queer. Però la falta de temps, per variar, no vam poder treballar alguns dels materials que havia portat, com un poema de Gloria Fuertes -que vaig conèixer a través de na Montserrat Vergès- i un meu de propi -després d'anys d'estudiar la intersexualitat per fi vaig ser capaç de fer-ne un sobre el tema!-, així que aprofito per compartir-los aquí:
GLORIA
FUERTES
El caracol es un animalito que puede ser
mamá y papá a la vez.
Había una vez un caracolito
que era verdaderamente bonito,
en su concha tenía un arco iris dibujado,
era el deseo que le concedió un hado.
- “Hado misterioso, hado iluminado,
¿le concederías un deseo
a este caracol enamorado?"
- “Claro que sí, mi caracolito hermoso,
por algo tengo fama
de hado bondadoso".
- “Algún día papá y mamá seré,
todo junto, todo a la vez,
porque niño y niña soy
y a contarlo a los cuatro vientos voy".
- “Caracolito, caracolero,
ni de rosa ni de azul te quiero,
el arco iris sería más apropiado,
pues hágase, serás un caracol hechizado".
¡Y nunca antes hubo caracolito,
que estuviese más contento
luciendo su palmito!
Gloria Fuertes
***
si el meu
cos fos tan ordenat
i exacte com
el teu
tindríem les
mans de la mateixa mida
i en ajuntar-les
ens emmirallaríem
en la mesura
de l’ordre de les coses
allà on tot
és bo i correcte i adequat i concebible.
Però en el
rebuig dels altres
sent el meu
dolor sord i agut
expandint el
ressò d’un ventre sec i buit
i aixec el
meu crit, mut per inarticulat.
Sóc aquella
criatura
que peca per
excés de la carn
a qui cal
tallar i mutilar
o implantar
i cosir
per esborrar
les marques d’una diferència
que en
llenguatge colonial
es va
assenyalar com una selva de significat
que calia
desbrossar per obrir camí
i fer
intel·ligible –monosexual i vertader–
un cos
jeroglífic i equivocat.
Però des de
quan pot equivocar-se un cos?
Maria Antònia Massanet
Per cert, si voleu saber més coses sobre intersexualitat podeu fer una ullada a l'apartat del mateix nom d'aquest mateix blog.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada