

http://www.facebook.com/l.php?u=http%3A%2F%2Fwww.bcnmes.com%2Fcolumns%2Farroz-negro-5%2F&h=KAQFE_pc1AQFsBR-7rRs5cpiE4pMvsXzAIcBe1rDM7kjQrg
A més a més, us deixo aquí els poemes publicats:
ara no et facis l’innocent
ni em desviïs la mirada
aquí em tens:
totalment despullada
sencerament ofrenada a tu.
No sóc més que pell i sang i carn i ossos
equilibri de glàndules i hormones
batec d’òrgans tremolosos
efervescència de microorganismes bullint.
Pasterada de podridura
al cap i a la fi
que pots fer esclatar
només acostant
un sol mot esmolat
***
i tu que m’escoltes
llença’m com a carnatge
per als carronyaires afamats
pren-me l’esquer de la paraula
d’aquesta boca que no calla
com nafra oberta
que no para de rajar
i allibera’m de la tirania
de no conèixer silenci
ni final
***
als meus ovaris
la tarda s’escola llefiscosa i pesant
com els ovaris que m’oprimeixen les carns
contra el greix d’aquesta panxa immensa.
Tantes postes de sol tants d’embolcalls de lípids
i res esmorteeix les martellades
que usa el meu cos per anunciar-me
que no m’oblidi: que puc no portar mai talons
ni maquillar-me ni depilar-me ni tenyir-me els cabells
que puc ocultar les meves corbes o hipertrofiar-les
a base de xocolata belga i donuts i llargues migdiades
que pot desagradar-me la cuina l’ordre la neteja
que puc jugar a subvertir els gèneres
intercanviant parelles fets o maneres
però que cada mes un rellotge de sang
tenyirà els meus dies de roig
i les seves agulles se’m clavaran
fins a fer-me recargolar de dolor
***
l’aigua de pluja m’arrela al pit
i m’anega tota esperança material
de tornar-te a veure.
Però de nou em sorprenc
amb aquest cos tan savi
que, a la primera de canvi
sap on s’amaga la certesa
dels cossos que ha conegut
en l’extensió dels dies
i la profunditat de les nits.
Pareix mentida
que en sàpigues tan poc
tu, d’això. Maldestre com ets
en les arts de l’endevinació
no em vas veure venir
les ànsies de castrar-te
de tallar-te de cop
aquesta ombra de mascle
que et seguia a totes bandes
impedint-nos la més mínima intimitat
i empastifant-nos els llençols
de sobredosis de testosterona.
Jo hagués volgut una altra cosa.
Però com fer-t’ho saber
si només parlàvem de tant en tant
i de forma atzarosa la mateixa llengua?
Fins que vam coincidir
en la plenitud de l’esponerós cunnilingus
i tu et vas preguntar
–abans de tornar-te a capbussar–
on havia estat tot aquest temps.
I ara, que tot això s’ha acabat
i que de retruc et vaig retrobant
em maleeixo per tot
el que t’he ensenyat
i perquè ho vagis repartint
en classes particulars
a domicilis aliens
a preu de cost
tan fàcilment
***
i la carn es va fer verb
per narrar la nostra història.
Amb fresca tinta de triperia fina
vas bordejar els contorns de la realitat
pensant que seria un bon aïllant natural
i que aquella no ens podria engolir mai.
Però la carn és finita
i la carn vol carn
sense saber-ne res de l’eternitat.
Un cos rere l’altre
per tapar els forats, clivelles i juntures
i tot i així no arribar-hi mai.
Ni tot el desordre ni l’anarquia
bastarien tampoc
per recol·locar tots els ossos
falanges, cartílags i muscles
d’aquesta història
ni per aturar les ganes de disseccionar-la.
Ni les pols ni els sòlids
amb la seva fúria barbitúrica
ni l’ofec del fum engolint-nos, atònits
ni el tsunami de l’oblit alcohòlic.
Ni les cartes llençades
sobre les extintes brases
ni la finestra mig tancada
a l’hora de la migdiada
ni l’aixopluc més segur
en tempesta desfermada.
Ni l’onada de la mar més càlida
ni la flaire perfumada
de la teva darrera besada
ni el suc melós
que et soia entre les cames
ni tots els desitjos
de revolta projectada
que s’entreteixeixen per cosir-te els vestits
i cobrir-te tanta desvergonya consumada