Com ja sabreu, el cicle de poesia La Poeteca (bar La Createca, Comte Borrell, 122) va tornar a obrir les seves portes amb un recital de "Poesia amb accent... sitgetà", amb Joan Duran, Vinyet Panyella i Cèlia Sànchez-Mústich, acompanyats pel músic Florenci Salesas. Va ser un espectacle de poesia i música extraordinari, un dels recitals més sorprenents i de major compenetració entre els participants que hem tingut ocasió de veure recentment.
Després d'una setmana d'aturada, reprenem avui La Poeteca amb una presentació de no menys nivell, ja que ens visitaran en Lluís Calvo i en David Caño per presentar-nos el seu darrer poemari, escrit a més a 4 mans: Teresa la mòmia (Pont del Petroli, 2013).
LLUÍS CALVO (Saragossa, 1963), ha publicat disset llibres de poesia, els últims dels quals Cent mil déus en un cau fosc (2008), Col·lisions (2009), Estiula (2011) i Teresa la mòmia (2013), aquest últim conjuntament amb David Caño. Té en premsa el llibre Llegat rebel. Com a assagista ha publicat Les interpretacions (2006) i Baules i llenguatges (2011). Igualment, ha publicat articles de critica i anàlisi literària en diversos reculls, estudis col·lectius i revistes. Ha publicat també tres novel·les. La seva obra poètica ha estat destacada amb diversos premis, com ara l’Amadeu Oller, Miquel de Palol, Ciutat de Palma, els Jocs Florals de Barcelona i el premi Octubre-Vicent Andrés Estellés. Recentment ha estat reconegut amb el premi de la Crítica Serra d’Or pel poemari Estiula.
Lluís Calvo i David Caño. Foto de Carles Mercader.
DAVID CAÑO (Olot, 1980) és una veu urbana i dissident que ha dotat el català de tots els matisos i colors de la lluita. La seva veu combativa i emergent té, ben sovint, el lirisme dels revoltats i l’agror de la desfeta, bo i recollint el millor d’una herència que arrenca, com a mínim, de Papasseit i s’empelta en Maria Mercè Marçal i Brossa, sense oblidar l’empremta de la contracultura dels 60 i 70, amb referents com Pere Marcilla i els situacionistes (Guy Debord i Raoul Vaneigem). En els seus últims poemes s’hi observa també un gir estilístic que aconsegueix fer del poema un giny rodó, amb imatges tallants que reflecteixen un acrescut domini dels vectors formals. Ha publicat quatre llibres de poemes: Barcelona (Editorial Galerada, 2007), premi Amadeu Oller; He vist el futur en 4D (Editorial Moll, 2009), premi Vila de Lloseta;PostMortem/I del no-res, TOT (Editorial Tigre de Paper, 2012) i Teresa la mòmia juntament amb el poeta Lluís Calvo (Pont del petroli, 2013); i actualment té un cinquè llibre a impremta. També ha aparegut als llibres col·lectius Price i Cia… (Editorial Pont del petroli, 2011) i Ningú no ens representa. Poetes Emprenyats (Editorial Setzevents, 2011).
Ha fet innombrables recitals en què destaca pel seu verb fluid i contundent i per la seva capacitat d’improvisació damunt dels escenaris. Ha col·laborat de manera habitual amb el cantant Cesk Freixas, en recitals en què es combina la poesia i la música, i amb el poeta Carles Rebassa. Cal destacar, també, la seva faceta de crític de cinema a la revista Benzina. Actualment viu a Barcelona.
I aquí un tastet poètic de Teresa la mòmia per anar obrint boca per aquesta nit:
902)
Invisible és el poema,
l’horda que ve de nit,
el poder ocult,
el curtcircuit.
Invisible és el nom,
la identitat, el lema.
Invisible el sotrac,
el virus, la irrupció.
Invisible tu.
Invisible jo.
I tot crema.
903)
Fugir del xuclador, del gran ull,
de l'excepció que confirma la regla.
És massa tard per repetir allò vell.
És absurd aquest manual de bones maneres.
Ja sé que alguna vegada
he proposat de vorejar la legalitat,
però m'equivocava.
t)
L’home rega la gespa al migdia
i la caravana aparcada al davant
és grisa com un nummulit.
La tele sona, al fons,
i les nenes mengen calçots i carn magra.
La salsa els regalima, ventre avall.
Les amazones dansen.
I el cor d'algú s'atura,
de cop.
1095)
I així el desfici que retorna
per la ciutat condemnada.
Fluorescents, destrals,
ferreteries que amaguen
una clau anglesa que disserta
sobre castellers i platges.
Milers de gats lluents al mostrador.
El got de vi ranci a la bodega:
així ets tu, amor meu.
I el sol surt, però no escalfa.
