Activitats a la Setmana del llibre en català

Una activitat passada i una que vindrà:

EL DISSABTE vam fer un duet amb Mireia Vidal-Conte al recital de l'antologia Donzelles de l'any 2000, que es va fer de 20'15 a 21h a l'escenari de la plaça de la Catedral, organitzat per l'editorial Mediterrània, i on ens ho vam passar d'allò més bé:

Foto de Joana Abrines.

La Mireia va llegir poemes d'Anomena'm nom, Orlando natural i 5 cm (la cicatriu) i jo vaig aprofitar per llegir els meus que arrenquen de versos seus i un de nou:

                           Anomena'm nom

                           Mireia Vidal-Conte

llegeix-me el cos.

Tradueix-te’l a un llenguatge

que et sigui intel·ligible.

Arravata’m les estelles dels dubtes

que em poblen el viu de les ungles.

Desarrela la quotidianitat

d’aquestes mans que et miren

i trasplanta-la a paratges

on s’advingui la revelació de l’instant.

Distorsiona'm ritme i batec

empremta i miratge.

Esborra les marques d’estrangeria

de la teva pell a la meva

i crea dimensions convergents

on abolir neguit i enuig.

Pren-me

i llegeix-me

escriu-me

i anomena'm.

Fes-me real

donant-me nous mots

          ****

             on poder seguir escrivint versos amos de cicatrius

                                                           Mireia Vidal-Conte

hàbitat d’empremtes i petjades

moltes són les cicatrius

que el meu cos vesteix.

Cada una és trofeu i testimoni

d’un aprenentatge.

Hi ha qui penja a la paret

els seus títols i diplomes.

Jo, com paó mascle,

faig ostentació de la supervivència

a través de la laceració de la carn.

Cada caiguda és un nou mot

amb què seguir inscrivint

la meva història sota la pell

                  ***

com torrents de vida desbocats.

Així poden dir les mans teves

ara vessades en mar de senectut

mare de la mare meva, que em sotges

des dels plecs dels teus ulls.

I així i tot una carícia teva

és encara suavitat amorosida

que s’entretén a retenir

una mà fugissera.

Com escàpols foren els anys

que ara et tornen tots de cop

superposats i impacients, fins a  superpoblar

cadascun dels moments d’aquest present

i fer tornar desitjos i reencendre passions

a un cos gràvid i ressec.

Què en saben els fills, els néts

del cos de la vella?

En l’enterrament, el nostre cos

es fa sarcòfag de la més pura materialitat

–mai som tant cos

com quan naixem o quan morim–

fins a recordar-nos

pel mapa d’arrugues sobre la pell

els turmells inflats

el somriure maliciós

o la carn penjant

Vam poder recitar juntament a amigues i poetes que feia molt de temps que no veia, com la Christelle Enguix o la Xènia Dyakonova, o d'altres amb qui tenim relació però no ens vèiem d'abans de l'estiu, com la Montse Costas, la Mireia Companys, la Sònia Moll o la Teresa Colom, entre moltes altres, a més de poder conèixer en persona a la Jèssica Pujol. Així que va ser una manera genial de poder tornar a començar l'any poètic.

I DEMÀ a les 20h30 participaré al recital "Rompre barrots", una lectura de textos en defensa de la llibertat d'expressió que organitza el PEN Català i coordina Pau Vadell, juntament amb Maria Barbal, Bassem Al-Nabriss, Maria Teresa Pous, Kaissa Ould Braham i Salem Zenia. 

Jo llegiré un fragment de l'obra The Little School (1986) de l'escriptora argentina Alicia Partnoy.