divendres, 23 de novembre del 2012

Presentació el moll de l'os!


Per fi, després de tants anys, múltiples reescriptures, intents frustrats de publicació amb editorials que fan fallida i una actualització final que ha suposat una dràstica poda, veu la llum el moll de l'os, un poemari meu il·lutrat per la meva estimada MariJo Ribas, de qui ja heu pogut veure algunes imatges en aquest bloc. El resultat final em deixa satisfeta, que ja és quelcom ben estrany! I és que es tracta d'un tot coherent, una vivissecció oberta a la matèria poètica sàviament il·lustrada amb imatges que fan una simbiosi perfecta amb el text i amb un detallista packaging i que tant na Marijo com jo ens morim de ganes de compartir amb tots i totes vosaltres!

I, precisament, en tindrem una primera ocasió demà dissabte, de 20h a 22h, a l'espai polivalent Iroom de Gràcia (c/ Topazi, 21), on en farem una presentació emmarcada en una vetllada poètica que és un autèntic luxe:

-Començarem amb la projecció del documental sobre poetes mallorquines Som elles, d'Aina Rierra, una autèntica perla visual sobre poesia insular d'autoria femenina.

-Seguriem amb la presentació del poemari a càrrec de MariJo Ribas i jo mateixa, acompanyades per les veus de les també poetes mallorquines i també participants al curtmetratge d'Aina Riera, Joana Abrines i Marta Bertran. I, de més a més, comptarem amb la col·laboració especial de la reconeguda poeta Mireia Vidal-Conte, que ha publicat nombrosos poemaris i ha guanyat premis tan pretigiosos com el Recvll o el Maria-Mercè Marçal.

-I, per acabar,tindrem el clímax de la festa: un recital amb totes les poetes participants!

Ah, i durant tot l'acte i haurà servei de bar amb copes, panades, coca de trempó i cupcakes!

Us hi esperem!!!

dimarts, 6 de novembre del 2012

IV Jornades Marçalianes. i en el foc nou d'altres poetes

Ja tornen a ser aquí les Jornades Marçalianes -les 4es, ja!- i estic contentíssima de participar en el recital-homentage que ha organitzat Mireia Calafell i que es farà demà a l'Horiginal, davant el MACBA, entre tots aquests magnífics poetes -molts ja -amics, altres encara per conèixer.

Els seus noms, per ordre alfabètic i d'aparició són: Montserrat Abelló, Neus Aguado, Anna Ballbona, Sílvia Bel, Maria Àngels Cabré, Lluís Calvo, David Caño, Josefa Contijoch, Àngels Gregori, Anna Gual, Sònia Moll, Vinyet Panyella, Josep Pedrals, Esteve Plantada, Jaume Pons Alorda, Cèlia Sànchez-Mústich, Estel Solé, Francesc Vélez, Amadeu Vidal, Blancallum Vidal i Mireia Vidal-Conte.  

Tot un vespre de versos de Maria-Mercè Marçal, imperdible!

diumenge, 28 d’octubre del 2012

desmemòria






rebutjat pel present
esvanit dins l’absència d’horitzons
i ofegat pels oceans de silenci de fons
no queda sinó desfer el procés
que m’ha fet camí cap a tu.
Si l’enceto, desfaré els camins 
recorreguts de la mà?
Si el despoblo, esdevindran passives
les frases, deshabitats els records ?
Si el desarrelo, eliminaré l’ham
que fa carnatge del meu cor?
Com desconèixer les coses que ens han construït?
Com desaprendre tot allò que ens ha fet créixer?
Com fer desnéixer la història de tu i de mi
i submergir-se en la desmemòria
d’un temps i d’un espai
tenyint d’or i flama
un tros de cel d’horabaixa
que ja no s’esdevindrà?

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Recital-homenatge a Miquel Desclot en el seu 60è aniversari






El passat 20 d'octubre es va celebrar el recital-homenatge a Miquel Desclot en el seu 60è aniversari a l'auditori de l'ateneu de la seva vil·la, Castellar del Vallès. Quan la Teia, la seva dona, em va enviar el correu amb la proposta, on se'ns proposava de recitar un poema seu, no vaig tenir cap dubte: havia de ser "Si fóssim"! Era un poema que m'hipnotitzava cada vegada que ell el recitava en el cicle de les Veus Paral·leles on ens vam conèixer l'any passat!

Si fòssim

 S'io fosse quelli che d'amor fu degno
Guido Cavalcanti
A la Teia


Si fos encara aquella nit primera,
tremolosa de cel i d'unes mans,
que ens poava del fons de la cinglera
únics silencis d'aigües estagnants;
si ens hi menés encara una drecera
amb les aromes i els fresseigs d'abans,
a la sola claror de la teiera
que il·luminà aquells enardits amants;
¿Ens coneixeríem en els ulls
que estritllaven el cel de la tenebra?
¿En la joia dels somnis sense esculls?
¿En els calfreds salvatges de la febre?
A la llum inclement de la mudança,
ens veuríem, immòbils, en la dansa?

En la foto podem veure, d'esquerra a dreta, a Miquel Desclot, Òscar Rocabert -organitzador de l'acte, juntament amb Sílvia Melgarejo- i a na Clara i n'Eloi, els fills de na Teia i en Miquel, segons ell, els seus "dos millors sonets".


dissabte, 29 de setembre del 2012

Hi entres?





Il·lustracions de Mari Jo Ribas pel videopoema "l'ossut desig" del documental Som elles d'Aina Riera.

Com el títol homònim de Maria Beneyto, el meu jo poètic sempre s'ha sentit una criatura múltiple, en constant vivissecció a través de l'autoanàlisi poèticaq. Disseccions emocionals, el moll de l'os, carnatges... tots els meus poemaris han significats viatges interiors, a la vegada que incisions, cap a l'autòpsia del jo. Hi vols entrar?


divendres, 28 de setembre del 2012

El pare ja no viu aquí, traducció del poema "Papa n'habite plus ici", de Letitia Ilea




Letitia Ilea recitant a l'Espai Brossa de Barcelona, durant el recital de clausura de les Veus Paral·leles 2011, franquejada per l'actriu Mireia Chalamanch i jo mateixa. La foto és d'Oana Catalina Ninu, poeta també romanesa.
L'any passat vaig tenir el gran plaer de fer coneixença amb la poeta romanesa Letitia Ilea, a través del tour que vam fer amb les Veus paral·leles pels Països Catalans i per Romania. Letitia és una dona callada, de mirada perspicaç i gran sensibilitat, que dóna molt i demana poc, d'aparent fragilitat i força inusitada. Talment els seus poemes. La seva obra em va captivar de seguida i ara n'he volgut traduir un poema escrit originalment en francès, atès que Letitia és professora d'aquesta llengua a la universitat de Cluj-Napoca -capital de la Transilvània- i escriu en ambdues llengües.

LETITIA ILEA

Papa n’habite plus ici

papa n’habite plus ici
la chambre m’apparait comme s’il était sorti pour un instant
pour acheter du pain au marché pour payer les impôts
dans la photo il est plus jeune que moi
il n’a pas encore des rides il boit une bière avec ses amis
il sourit vers l’objectif en attendant un certain type d’avenir
“affronter la vie” ou quelque chose de ce genre
papa n’habite plus ici
nous n’allons plus manger le pain qu’il a acheté
les pommes les champignons qu’il a cueillis
à la radio on nous donne les mêmes nouvelles mauvaises
papa ne dira plus de blagues ne jouera plus de tours
c’est lui qui a été le dupe cette fois-ci
son ami a fait un discours émouvant
et ensuite il s’en est allé chez lui
chez sa femme chez ses enfants
maman aussi s’en est allée pour apprendre la solitude
moi je me suis couverte d’écailles noires
papa n’habite plus ici
sa carte de bibliothèque est encore valable
le cadeau pour son anniversaire n’a pas encore été touché
ses chères pièces blanches sont affolées sur l’échiquier
papa est parti mes cueillir des trèfles à quatre feuilles
la poussière se dépose lentement sur ses livres
je les ouvre je caresse les pages qu’il a touchées
je sors de l’étui la règle à calcul et je ne comprends rien
je ne comprends rien “comment ça va?”
“je vais bien” je réponds
et mon nez s’allonge terriblement
papa n’entrera jamais plus dans la maison
le sapin de Noël à l’épaule peut-être il n’y a plus
de sapins argentés plus de Noël peut-être
je n’ai jamais été enfant papa n’habite plus ici
attends-moi papa tu as oublié ta montre
ton café s’est refroidi
ton rasoir est neuf c’est moi que tu as oubliée ici
garde-moi une place dans le premier rang
et nous allons nous amuser à merveille
comme autrefois au cinéma et aux matchs
emmène-moi avec toi et je ramerai comme tu me l’as appris
maintenant l’eau qui nous sépare est boueuse infranchissable
et si ceux qui sont partis se partagent en pères
grand-pères et enfants papa est certainement à nouveau enfant
et il m’attend pour lui lire des contes de fées
pour l’embrasser sur son front avant qu’il s’endorme
pour lui dire comment nous allons maman et moi
papa n'habite plus ici


El pare ja no viu aquí

el pare ja no viu aquí
l'habitació se m'apareix com si ell només hagués sortit per un instant
per comprar pa al mercat per pagar els impostos
a la foto és més jove que jo
encara no té arrugues beu una cervesa amb els amics
somriu a l'objectiu com esperant alguna cosa del futur
“fer front a la vida” o quelcom per l'estil
el pare ja no viu aquí
ja no menjarem el pa que ell comprava
les pomes els bolets que ell collia
a la ràdio escoltem les mateixes males notícies
el pare no explicarà més acudits ni farà més bromes
aquesta vegada ha estat ell l'enganat
el seu amic ha fet un discurs emocionant
i després se n'ha anat a casa seva
amb la dona amb els infants
la mare també se n'ha anat per aprendre la solitud
jo m'he recobert d'escates negres
el pare ja no viu aquí
el seu carnet de la biblioteca és encara vàlid
el seu regal d'aniversari no ha estat tocat de mans
les seves estimades peces blanques s'inquieten sobre el tauler d'escacs
el pare se n'ha anat a agafar trèbols de quatre fulles
la pols s’acumula lentament sobre els seus llibres
els obro acarono les pàgines que ell va tocar
trec de l’estoig el regle de càlcul i no entenc res
no entenc res “Com anem?”
“va bé” responc
i el meu nas creix i creix
el pare ja no entrarà més dins de casa
amb l’avet de Nadal a l’espatlla potser no n’hi haurà més
d’arbres argentats no hi haurà més Nadal potser
jo no he estat mai infant el pare ja no viu aquí
espera pare t’has oblidat el rellotge
el cafè se t’ha refredat
la teva fulla d’afaitar està nova és a mi a qui t’has oblidat
guarda’m un lloc a primera fila
i ens ho passarem d’allò més bé
com abans al cinema i als partits
emporta-te’m i jo remaré com em vas ensenyar
ara l’aigua que ens separa és un fangar infranquejable
i si aquells que se n'han anat es converteixen en pares
avis i infants de segur que el pare és de nou un infant
i m’espera per a que li expliqui contes de fades
per a que li besi el front abans de dormir
per dir-li com estem la mare i jo
el pare ja no viu aquí

dimarts, 14 d’agost del 2012

atracció gravitatòria






PER FI S'HA ACABAT LA CRISI! (Ni que sigui, la poètica).


atracció gravitatòria

si  la teva pell i la meva
no estiguessin solcades
per un mar d’estels
no hi haurien constel·lacions
que guiessin els nostres dits
conquerint espais
vers l’univers del desig.
Tenc fam de tu,
de nou, aquest matí
i em menjaria cada satèl·lit
que s’atreveix a treure el cap
entre el teu cul i l’omòplat.
Pintant amb la llengua
el camí que et comença
al braç dret, he trobat una via làctia
per capbussar-me dins la teva nit
resseguint cadascun dels objectes
que t’orbiten, entossudits.
Estranya cartografia celeste
la que tatuada sobre la pell
tergiversa amb cada moviment
latitud i longitud
meridians i paral·lels
capgirant les coordenades
d’aquest malmès enteniment