El pare ja no viu aquí, traducció del poema "Papa n'habite plus ici", de Letitia Ilea

Letitia Ilea recitant a l'Espai Brossa de Barcelona, durant el recital de clausura de les Veus Paral·leles 2011, franquejada per l'actriu Mireia Chalamanch i jo mateixa. La foto és d'Oana Catalina Ninu, poeta també romanesa.

L'any passat vaig tenir el gran plaer de fer coneixença amb la poeta romanesa Letitia Ilea, a través del tour que vam fer amb les Veus paral·leles pels Països Catalans i per Romania. Letitia és una dona callada, de mirada perspicaç i gran sensibilitat, que dóna molt i demana poc, d'aparent fragilitat i força inusitada. Talment els seus poemes. La seva obra em va captivar de seguida i ara n'he volgut traduir un poema escrit originalment en francès, atès que Letitia és professora d'aquesta llengua a la universitat de Cluj-Napoca -capital de la Transilvània- i escriu en ambdues llengües.

LETITIA ILEA

Papa n’habite plus ici

papa n’habite plus ici
la chambre m’apparait comme s’il était sorti pour un instant
pour acheter du pain au marché pour payer les impôts
dans la photo il est plus jeune que moi
il n’a pas encore des rides il boit une bière avec ses amis
il sourit vers l’objectif en attendant un certain type d’avenir
“affronter la vie” ou quelque chose de ce genre
papa n’habite plus ici
nous n’allons plus manger le pain qu’il a acheté
les pommes les champignons qu’il a cueillis
à la radio on nous donne les mêmes nouvelles mauvaises
papa ne dira plus de blagues ne jouera plus de tours
c’est lui qui a été le dupe cette fois-ci
son ami a fait un discours émouvant
et ensuite il s’en est allé chez lui
chez sa femme chez ses enfants
maman aussi s’en est allée pour apprendre la solitude
moi je me suis couverte d’écailles noires
papa n’habite plus ici
sa carte de bibliothèque est encore valable
le cadeau pour son anniversaire n’a pas encore été touché
ses chères pièces blanches sont affolées sur l’échiquier
papa est parti mes cueillir des trèfles à quatre feuilles
la poussière se dépose lentement sur ses livres
je les ouvre je caresse les pages qu’il a touchées
je sors de l’étui la règle à calcul et je ne comprends rien
je ne comprends rien “comment ça va?”
“je vais bien” je réponds
et mon nez s’allonge terriblement
papa n’entrera jamais plus dans la maison
le sapin de Noël à l’épaule peut-être il n’y a plus
de sapins argentés plus de Noël peut-être
je n’ai jamais été enfant papa n’habite plus ici
attends-moi papa tu as oublié ta montre
ton café s’est refroidi
ton rasoir est neuf c’est moi que tu as oubliée ici
garde-moi une place dans le premier rang
et nous allons nous amuser à merveille
comme autrefois au cinéma et aux matchs
emmène-moi avec toi et je ramerai comme tu me l’as appris
maintenant l’eau qui nous sépare est boueuse infranchissable
et si ceux qui sont partis se partagent en pères
grand-pères et enfants papa est certainement à nouveau enfant
et il m’attend pour lui lire des contes de fées
pour l’embrasser sur son front avant qu’il s’endorme
pour lui dire comment nous allons maman et moi
papa n'habite plus ici

El pare ja no viu aquí

el pare ja no viu aquí
l'habitació se m'apareix com si ell només hagués sortit per un instant
per comprar pa al mercat per pagar els impostos
a la foto és més jove que jo
encara no té arrugues beu una cervesa amb els amics
somriu a l'objectiu com esperant alguna cosa del futur
“fer front a la vida” o quelcom per l'estil
el pare ja no viu aquí
ja no menjarem el pa que ell comprava
les pomes els bolets que ell collia
a la ràdio escoltem les mateixes males notícies
el pare no explicarà més acudits ni farà més bromes
aquesta vegada ha estat ell l'enganat
el seu amic ha fet un discurs emocionant
i després se n'ha anat a casa seva
amb la dona amb els infants
la mare també se n'ha anat per aprendre la solitud
jo m'he recobert d'escates negres

el pare ja no viu aquí
el seu carnet de la biblioteca és encara vàlid
el seu regal d'aniversari no ha estat tocat de mans

les seves estimades peces blanques s'inquieten sobre el tauler d'escacs
el pare se n'ha anat a agafar trèbols de quatre fulles

la pols s’acumula lentament sobre els seus llibres

els obro acarono les pàgines que ell va tocar
trec de l’estoig el regle de càlcul i no entenc res

no entenc res “Com anem?”
“va bé” responc

i el meu nas creix i creix

el pare ja no entrarà més dins de casa
amb l’avet de Nadal a l’espatlla potser no n’hi haurà més
d’arbres argentats no hi haurà més Nadal potser
jo no he estat mai infant el pare ja no viu aquí

espera pare t’has oblidat el rellotge

el cafè se t’ha refredat

la teva fulla d’afaitar està nova és a mi a qui t’has oblidat

guarda’m un lloc a primera fila

i ens ho passarem d’allò més bé

com abans al cinema i als partits

emporta-te’m i jo remaré com em vas ensenyar
ara l’aigua que ens separa és un fangar infranquejable
i si aquells que se n'han anat es converteixen en pares

avis i infants de segur que el pare és de nou un infant
i m’espera per a que li expliqui contes de fades

per a que li besi el front abans de dormir

per dir-li com estem la mare i jo

el pare ja no viu aquí

somies que en tres mesos donaràs a llum

Motllos d'embarassada de tallerlatir.cl

Somies que en tres mesos moriràs de càncer
Oana Catalina Ninu

somies que estàs embarassada

somies que en tres mesos donaràs a llum

somies que l’infant es mou al teu ventre

que sents bategar el seu cor

que has decidit ja el seu nom

i el color de les parets de l’habitació.

Somies que estàs embarassada

però les circumstàncies econòmiques et desperten.

Somies que en tres mesos donaràs a llum

com aquella que somia

que en tres mesos morirà de càncer.

Els mugrons se t’obrin com flors

esperant supurar llet o malediccions.

Abans et deien que tenies tot el temps del món

ara veus que el temps se’t tira a sobre

amb tot el pes del món

d'experiències úniques

Foto presa a sa possessió de na Maria Antònia, just abans des dinar que ella i na Tonina Canyelles ens van oferir.

9 dies, 7 recitals, 4 províncies, 7 ciutats, 1 illa, 8 poetes, un fantàstic equip i nous amics a cada indret constitueixen una experiència única: VEUS PARAL·LELES

Us deixo amb un poema de cadascun de nosaltres, per ordre d'aparició:

ION CRISTOFOR

La sirena


Quan he arribat a casa he constatat, amb sorpresa,
que en el meu llit hi dormia una sirena.
He cridat al criat i l'he escridassat indignat
Des de quan portes dones si no hi sóc.

Tranquil, senyor, m'ha dit, és tan sols una il·lusió.
És una de les seves metàfores, enganyadora com totes les metàfores.
Hem tornat junts al dormitori i, per a consternació meva,
l'encantadora sirena havia desaparegut.
Tan sols la vànova blava del llit conservava encara les traces del seu cos
meitat dona, meitat peix.

El criat insolent, l'he despatxat tot seguit

Però algunes nits un soroll d'onades envaeix l'habitació
i un cant embogidor de sirenes em desperta del son.
Ja faig com Ulisses que em poso taps de cera a les orelles.

Signe de vellesa o de neurastènia
m'ha dit el meu amic, el comptable.


CHRISTELLE ENGUIX

Cosmos

De la taronja, me'n meravella l'anatomia. La pell
gruixuda i impermeable que la protegeix del sol
inclement del migdia, de les tristíssimes
nits d'hivern, a la intempèrie.
Dintre seu, tot un món en equilibri: cada galló
arrenglerat, ocupant el lloc que li pertoca.
Tan delimitades, les coses, allà dins, i malgrat tot
-o justament per això- no guanya la rutina terreny
a l'imprevisible. Ni suplanta l'orgasme el calfred
de la carícia.


AUREL PANTEA

Eurídice és aquí, s'arrufa, em renta la roba, m'ha donat fills,
és concreta, però a vegades una mena de boira l'amaga,
però això és només una il·lusió,
es transmuta en sensacions meves, en una mena de suc dels dies
passats, s'hi amaga i crec que xerra, xerra i torna a xerrar,
això em posa molt gelós, ella té un veïnat inconfessable,
com quan t'habita una deesa, i tots els teus llenguatges
resten impotents, i ja ni pregar pots,
i ni qui és actiu dins teu ja no pots saber, la deesa o allò que creus
que ets, no puc portar-la del tot en el meu present, hi ha moments que crec
que el temps s'avergonyeix al teu costat, estic segur que en ella ja no té poder
la part fosca


MARIA-ANTÒNIA MASSANET

crèixer

Amagar les pors a la butxaca
i procurar que no se't caiguin
i s'escampin.
Partir a córrer.

Si fas més via
que la teva ombra
deixaràs enrere
els fantasmes.
I si fòssim nins,
encara ens ho creuríem?

Aquí no hi ha pentagrama
ni se't diu quina clau
s'ha d'usar.
L'ansietat es mesura
en acords dissonants.


MARC ROMERA

Si assedegat se la menjava,
la figa, amb lascívia de bes,
si com un úter que esclatava
amb tot l'enigme obert del sucre,
amb el palpís, els pinyolets,
la devorava bavallós
escopint-ne la pell; la pell
ara ja arrugada i plec de pols
se'l menja a l'hora de la son
com qui s'acull al badall moll
del jaç de mort d'un bassal d'aigua.


OANA CATALINA NINU

somnies que d'aquí a 3 mesos moriràs de càncer
una floreta de carn s'obre a poc a poc allí
a les parets de dins
i què si res ja no et pot salvar ara

baixes a una estació plujosa de l'oest
una estació immensa amb una cúpula teixida de metall groc
loes escales mecàniques et portaran just on vulguis
sents el buit entre els dos dits
els acostes i no canvia res

per la canonada s'escolen hectolitres de llet
els teus pits són bonics i estèrils
els teus pits omplen palmells grans i treballats
d'homes siamesos amb sis mans

ara tens molt temps
ara tens tot el temps del món
per callar el màxim possible
per sentir el buit entre els dos dits
per acostar-los i que no canvïi res

MIQUEL DESCLOT

S'io fosse quelli che d'amor fu degno
GUIDO CAVALCANTI
A la Teia
Si fos encara aquella nit primera,
tremolosa de cel i d'unes mans,
que ens poava del fons de la cinglera
únics silencis d'aigües estagnants;
si ens hi menés encara una drecera
amb les aromes i els fresseigs d'abans,
a la sola claror de la teiera
que il·luminà aquells enardits amants;
¿Ens reconeixeríem en els ulls
que estritllaven el cel de la tenebra?
¿En la joia dels somnis sense esculls?
¿En els calfreds salvatges de la febre?
A la llum inclement de la mudança,
ens reconeixeríem immòbils en la dansa?


LETITIA ILEA

Oferta sense demanda

la sotasignant letitia ilea
de professió incerta
i estudis corresponents
tricota
armadures de teranyina
només per encàrrecs en ferm

Veus paral·leles

Ens anem de Veus paral·leles! No us ho perdeu!

Veus Paral·leles 2011: Dels Càrpats a la Serra d’Alcoi: vuit poetes

Quatre poetes romanesos i quatre de catalans, de quatre generacions, diuen la seva poesia. A partir d’un guió, una actriu enllaça les vuit obres poètiques i recita en català a Catalunya i en romanès a Romania els poemes que el mateix poeta ha recitat en català o en romanès.

De la humil Serra d’Alcoi a les grans extensions dels Càrpats s’estén un fil cada cop més tènue de llatinitat: català, occità, romanx, friülès. El fil desaparèix a la Dalmàcia, avui Cròacia, on el dàlmata es va extingir a finals del segle XIX. Llavors s’alça com una muralla l’hongarès. I a l’altra banda explota amb força el romanès, preservat al llarg dels segles pels humils pagesos sota la pressió dels prínceps magiars, els Habsburg o els soldans otomans. Catalans i romanesos són uns desconeguts, caiguts en dos blocs d’història completament diferenciats. Els catalans, després de les aventures mediterrànies, tenallats pel triangle basculant de potències castellana, francesa i britànica. Els romanesos, sotmesos a les onades eslaves, magiars i turques, que han deixat la llengua esbocinada en els seus dialectes de Romania, Moldàvia, els Balcans i Grècia. Enmig, difús punt de trobada, hi ha l’Imperi austrohongarès, per al qual ni romanesos ni catalans van comptar ni poc ni gaire. De la mateixa manera les literatures catalana i romanesa viuen d’esquena l’una de l’altra, en ignorància mútua. Però la poesia, gràcies a les seves potències comunicatives i a les seves formes de penetració dels elementals humans, té la virtut de convertir en universal la més petita mostra de versos creada en el més humil i desconegut dels dialectes.

Miquel Desclot (1952)
Aurel Pantea (1952)
Ion Cristofor (1952)
Christelle Enguix (1971)
Letiţia Ilea (1967)
Marc Romera (1966)
Maria Antònia Massanet (1980)
Oana Cătălina Ninu (1985)

Traduccions: Xavier Montoliu /

Guió i coordinació: Albert Mestres i Sofia Fonseca
Posada en escena: Albert Mestres

A Catalunya, València i Mallorca
Actriu: Mireia Chalamanch