desmemòria

rebutjat pel present

esvanit dins l’absència d’horitzons

i ofegat pels oceans de silenci de fons

no queda sinó desfer el procés

que m’ha fet camí cap a tu.

Si l’enceto, desfaré els camins 
recorreguts de la mà?

Si el despoblo, esdevindran passives

les frases, deshabitats els records ?

Si el desarrelo, eliminaré l’ham

que fa carnatge del meu cor?

Com desconèixer les coses que ens han construït?

Com desaprendre tot allò que ens ha fet créixer?

Com fer desnéixer la història de tu i de mi

i submergir-se en la desmemòria

d’un temps i d’un espai

tenyint d’or i flama

un tros de cel d’horabaixa

que ja no s’esdevindrà?

Pescàvem en tèrboles aigües

pescàvem en aigües tèrboles
com d’habitud
sempre tensat, el fil,
i corbada la canya
la lluita allargassada
amb els peixos escàpols
que rarament ens proveïen
del més necessari.
El temps es dilatava
en la passivitat de l’espera
i de tant en tant ens torbava
la remor de les ungles creixent
la carícia dels cabells
cada vegada més llargs
cargolant-se amb el vent.
Aviat ens vam veure
posseïts per una dolcíssima
desmemòria:
ja no recordàvem
l’inici de les coses
i la seva durada
se’ns difuminava
fins a l’atordiment.
–Però nosaltres
no som Castorps
embriagats de rutina
i amorosits d’inacció
nosaltres pesquem
amb el fil sempre tensat
i la canya corbada–
vaig dir jo
amb la vista perduda
entre les tèrboles aigües