dissabte, 16 de juliol del 2011

d'experiències úniques



Foto presa a sa possessió de na Maria Antònia, just abans des dinar que ella i na Tonina Canyelles ens van oferir.

9 dies, 7 recitals, 4 províncies, 7 ciutats, 1 illa, 8 poetes, un fantàstic equip i nous amics a cada indret constitueixen una experiència única: VEUS PARAL·LELES

Us deixo amb un poema de cadascun de nosaltres, per ordre d'aparició:

ION CRISTOFOR

La sirena


Quan he arribat a casa he constatat, amb sorpresa,
que en el meu llit hi dormia una sirena.
He cridat al criat i l'he escridassat indignat
Des de quan portes dones si no hi sóc.

Tranquil, senyor, m'ha dit, és tan sols una il·lusió.
És una de les seves metàfores, enganyadora com totes les metàfores.
Hem tornat junts al dormitori i, per a consternació meva,
l'encantadora sirena havia desaparegut.
Tan sols la vànova blava del llit conservava encara les traces del seu cos
meitat dona, meitat peix.

El criat insolent, l'he despatxat tot seguit

Però algunes nits un soroll d'onades envaeix l'habitació
i un cant embogidor de sirenes em desperta del son.
Ja faig com Ulisses que em poso taps de cera a les orelles.

Signe de vellesa o de neurastènia
m'ha dit el meu amic, el comptable.


CHRISTELLE ENGUIX

Cosmos

De la taronja, me'n meravella l'anatomia. La pell
gruixuda i impermeable que la protegeix del sol
inclement del migdia, de les tristíssimes
nits d'hivern, a la intempèrie.
Dintre seu, tot un món en equilibri: cada galló
arrenglerat, ocupant el lloc que li pertoca.
Tan delimitades, les coses, allà dins, i malgrat tot
-o justament per això- no guanya la rutina terreny
a l'imprevisible. Ni suplanta l'orgasme el calfred
de la carícia.


AUREL PANTEA

Eurídice és aquí, s'arrufa, em renta la roba, m'ha donat fills,
és concreta, però a vegades una mena de boira l'amaga,
però això és només una il·lusió,
es transmuta en sensacions meves, en una mena de suc dels dies
passats, s'hi amaga i crec que xerra, xerra i torna a xerrar,
això em posa molt gelós, ella té un veïnat inconfessable,
com quan t'habita una deesa, i tots els teus llenguatges
resten impotents, i ja ni pregar pots,
i ni qui és actiu dins teu ja no pots saber, la deesa o allò que creus
que ets, no puc portar-la del tot en el meu present, hi ha moments que crec
que el temps s'avergonyeix al teu costat, estic segur que en ella ja no té poder
la part fosca


MARIA-ANTÒNIA MASSANET

crèixer

Amagar les pors a la butxaca
i procurar que no se't caiguin
i s'escampin.
Partir a córrer.

Si fas més via
que la teva ombra
deixaràs enrere
els fantasmes.
I si fòssim nins,
encara ens ho creuríem?

Aquí no hi ha pentagrama
ni se't diu quina clau
s'ha d'usar.
L'ansietat es mesura
en acords dissonants.


MARC ROMERA

Si assedegat se la menjava,
la figa, amb lascívia de bes,
si com un úter que esclatava
amb tot l'enigme obert del sucre,
amb el palpís, els pinyolets,
la devorava bavallós
escopint-ne la pell; la pell
ara ja arrugada i plec de pols
se'l menja a l'hora de la son
com qui s'acull al badall moll
del jaç de mort d'un bassal d'aigua.


OANA CATALINA NINU

somnies que d'aquí a 3 mesos moriràs de càncer
una floreta de carn s'obre a poc a poc allí
a les parets de dins
i què si res ja no et pot salvar ara

baixes a una estació plujosa de l'oest
una estació immensa amb una cúpula teixida de metall groc
loes escales mecàniques et portaran just on vulguis
sents el buit entre els dos dits
els acostes i no canvia res

per la canonada s'escolen hectolitres de llet
els teus pits són bonics i estèrils
els teus pits omplen palmells grans i treballats
d'homes siamesos amb sis mans

ara tens molt temps
ara tens tot el temps del món
per callar el màxim possible
per sentir el buit entre els dos dits
per acostar-los i que no canvïi res

MIQUEL DESCLOT

S'io fosse quelli che d'amor fu degno
GUIDO CAVALCANTI
A la Teia
Si fos encara aquella nit primera,
tremolosa de cel i d'unes mans,
que ens poava del fons de la cinglera
únics silencis d'aigües estagnants;
si ens hi menés encara una drecera
amb les aromes i els fresseigs d'abans,
a la sola claror de la teiera
que il·luminà aquells enardits amants;
¿Ens reconeixeríem en els ulls
que estritllaven el cel de la tenebra?
¿En la joia dels somnis sense esculls?
¿En els calfreds salvatges de la febre?
A la llum inclement de la mudança,
ens reconeixeríem immòbils en la dansa?


LETITIA ILEA

Oferta sense demanda

la sotasignant letitia ilea
de professió incerta
i estudis corresponents
tricota
armadures de teranyina
només per encàrrecs en ferm

dissabte, 2 de juliol del 2011

Veus paral·leles





Ens anem de Veus paral·leles! No us ho perdeu!

Veus Paral·leles 2011: Dels Càrpats a la Serra d’Alcoi: vuit poetes

Quatre poetes romanesos i quatre de catalans, de quatre generacions, diuen la seva poesia. A partir d’un guió, una actriu enllaça les vuit obres poètiques i recita en català a Catalunya i en romanès a Romania els poemes que el mateix poeta ha recitat en català o en romanès.

De la humil Serra d’Alcoi a les grans extensions dels Càrpats s’estén un fil cada cop més tènue de llatinitat: català, occità, romanx, friülès. El fil desaparèix a la Dalmàcia, avui Cròacia, on el dàlmata es va extingir a finals del segle XIX. Llavors s’alça com una muralla l’hongarès. I a l’altra banda explota amb força el romanès, preservat al llarg dels segles pels humils pagesos sota la pressió dels prínceps magiars, els Habsburg o els soldans otomans. Catalans i romanesos són uns desconeguts, caiguts en dos blocs d’història completament diferenciats. Els catalans, després de les aventures mediterrànies, tenallats pel triangle basculant de potències castellana, francesa i britànica. Els romanesos, sotmesos a les onades eslaves, magiars i turques, que han deixat la llengua esbocinada en els seus dialectes de Romania, Moldàvia, els Balcans i Grècia. Enmig, difús punt de trobada, hi ha l’Imperi austrohongarès, per al qual ni romanesos ni catalans van comptar ni poc ni gaire. De la mateixa manera les literatures catalana i romanesa viuen d’esquena l’una de l’altra, en ignorància mútua. Però la poesia, gràcies a les seves potències comunicatives i a les seves formes de penetració dels elementals humans, té la virtut de convertir en universal la més petita mostra de versos creada en el més humil i desconegut dels dialectes.

Miquel Desclot (1952)
Aurel Pantea (1952)
Ion Cristofor (1952)
Christelle Enguix (1971)
Letiţia Ilea (1967)
Marc Romera (1966)
Maria Antònia Massanet (1980)
Oana Cătălina Ninu (1985)

Traduccions: Xavier Montoliu /

Guió i coordinació: Albert Mestres i Sofia Fonseca
Posada en escena: Albert Mestres

A Catalunya, València i Mallorca
Actriu: Mireia Chalamanch

diumenge, 12 de juny del 2011

Postres poètiques a la Festa del Solstici del Remou-te



Ja fa un bon grapat de mesos que un grup de ments inquietes en hem anat reunint cada divendres -de forma presencial o virtual, des de Barcelona, Munich i París- a la Casa Orlandai,l'associació cultural de Sarrià, fent posada en comú de projectes, intercanviant experiències i fent que anessin fluïnt les idees, movent-nos, agitant-nos i removent-nos tots plegats, incitades per la poeta Martina Escoda i l'artista Marta Darder.

Tot aquest batibull eclosionarà per fi en la gran Festa del Solstici dek proper dissabte 18 de juny, un dia carregat d'activitats, que inclouen des d'un pregó inicial coral, polièdric i proteic, un vermut poètic per a petits i grans i actuacions musicals, passant per l'acció "El millor arrós del món" (mmmhhhh! Que després tothom podrà degustar per 5e), a més de més poesia a l'hora de les postres, dansa, curts i documentals, performances i cocktails! I per si fos poc tindrem connexions en directe via Skype amb Munich, on estaran fent una festa paral·lela!

La Maceo (o Mari Carmen Escorcia) i jo donarem el sús per les postres poètiques, que consistiran en poemes eròtics i/o sensorials, on primaran el sentit de l'oïda a través de les nostres paraules, el del tacte de les sensuals paraules amb què us embolcallarem i el del gust, amb els robiols -pastissets mallorquins- que us haurem preparat per endolcir el moment.

Però la poesia continuarà amb una llarga llista d'excel·lents poetes:
Anna Aguilar-Amat
Aandríi Batonchik
Amèlia Boluda
Clara Garí
Salvador Giralt
Catalina Girona
Anna Gual
Carles Hac Mor
Xavier Maristany
Núria Martínez-Vernis
Jaume C. Pons Alorda
Mariona Sagarra
Esther Xargay


I moltes mes sorpreses! Passeu per la Casa Orlandai quan vulgueu, una estona o tot el dia, que la festa és de 12h a 21h!

Ja ho saps: REMOU-TE!

dimecres, 1 de juny del 2011

Poemes que no s'acaben mai II

hi ha poemes que has escrit però que saps que no estan acabats -també n'hi ha que no has escrit encara però fa temps que estan perfectament enllestits-, perquè encara no t'han acabat de comunicar tot el que tenen a dir i de cop s'apodera de tu la convicció que pertanyeran a aquella categoria de textos que no s'acaben mai, ja que contínuament hi tens per pulir, reescriure i afegir, perquè s'arrelen en la teva experiència i creixen i es desenvolupen amb cada experiència que et transforma

tornar a casa

obrir la porta amb els vells gemecs
de les frontisses que demanen ser untades
i rebre les escletxes amables de llum
a través dels vitralls que il•luminen l’entrada
sent atrapada per les velles, conegudes imatges:
el canterano del rebedor ple de calaixos ocults
que amaguen tanta pols com secrets d’antuvi
les pesades cortines del menjador de mostrar
que ens ombregen els mesos de calor
juntament amb el ficus i la mimosa del jardí
cada vegada més grans i esponerosos
els somriures dels que hi són i dels que hi han estat
que et contemplen congelats des dels seus marcs
l’arrambador de fusta massissa de l’escala
per la que tants cops has baixat convertida en princesa
la sala d’estar efervescent de trastos i vida
que abans tant et molestava i ara admires
la cuina cada vegada més petita, atrapada
en les flaires dels plats preferits d’infantesa
que la mare prepara amb devota paciència
elaborats amb els productes de l’hort del pare
que ha fet créixer pensant en la gent que estima
el nesprer del corral, i les flors i les plantes
sa coa del ca que t’acull amb espolsades
i algun lladruc que li traeix l’emoció
la moixa que s’arrauleix entre ses cames
i miola i et mossega reclamant atenció
i les olors i els gustos i les aferrades i besades
que et fan saber que ja ets tornada

dimarts, 10 de maig del 2011

poemes que no s'acaben mai

Hi ha poemes que no s'acaben mai.
Aquest, fa 4 anys que el reescric.



els peus nus damunt les roques

vaig néixer a una casa sense llibres
envoltada de sol, d’olor a salnitre
de fritanga i de cremes solars.
De gran he viatjat
a boscos humits i ombrívols
m’he immers en tinta i lletra
he abraçat nocturnitat i traïdoria
i he anat d’entesa i saberuda.
Volent fer d’eruga papallona
i afegint-me a la llista
d’al•lotes de províncies
que se’n van a viure
dins quadres surrealistes.
Però de vegades no puc evitar
percebre la pròpia irrealitat
de qui es sap com un Husky
passejant a l’agost per Sevilla.
I em torn a trobar
amb els peus nus damunt les roques
xuclant el bessó de la pegellida
o llançada a la caça del cranc pelut
tot esquivant les onades de fons.
I em torn a trobar
llepant-me els dits, impia
després de xuclar
ossets d’aus menudes
repetint rituals atàvics
impresos en la memòria col•lectiva.
I em torn a trobar
en el meu llit d’infantesa
en una calorosa nit d’insomni
girant-me sobre mi mateixa
per sentir més propera
la respiració de mon pare
i de ma mare

dimarts, 3 de maig del 2011

la prova



Foto: "La pluma 1" por Diego.78 @ Flickr

traspassant la membrana de pell del text
que ens separa el jo del tu de les paraules
et mossec, juganera, la punta de la ploma
mentre et vesses en mots de goig
deixant tot un reguerol de tinta com a prova

dissabte, 30 d’abril del 2011

ossari



"El osario" (1949), de Picasso

ossari de sentiments desallotjats.
No donar repòs ni casa
a allò que remou i encalla
dispersa la fúria, anegada la mirada
sostreta la veu i les paraules.
Ossari de sentiments descartats.
Les traces de l’oblit
se’ns apareixen escrits
en el quadern de l’ahir
fútil consol de l’avenir.
Ossari de sentiments desmembrats.
Renec tardà de llar esquinçada
d’arquitectura humana
peça a peça desballestada.
Ossari de sentiments esmicolats.
Esperança estroncada
sense lloc per la llàgrima
el retret, la culpa o la ràbia.
Ossari de sentiments repudiats.
Desapareguda la memòria
s’aniquila la translació
a un llenguatge de redempció.
No hi ha descans pels nostres morts