poemes que no s'acaben mai

Hi ha poemes que no s'acaben mai.
Aquest, fa 4 anys que el reescric.



els peus nus damunt les roques

vaig néixer a una casa sense llibres
envoltada de sol, d’olor a salnitre
de fritanga i de cremes solars.
De gran he viatjat
a boscos humits i ombrívols
m’he immers en tinta i lletra
he abraçat nocturnitat i traïdoria
i he anat d’entesa i saberuda.
Volent fer d’eruga papallona
i afegint-me a la llista
d’al•lotes de províncies
que se’n van a viure
dins quadres surrealistes.
Però de vegades no puc evitar
percebre la pròpia irrealitat
de qui es sap com un Husky
passejant a l’agost per Sevilla.
I em torn a trobar
amb els peus nus damunt les roques
xuclant el bessó de la pegellida
o llançada a la caça del cranc pelut
tot esquivant les onades de fons.
I em torn a trobar
llepant-me els dits, impia
després de xuclar
ossets d’aus menudes
repetint rituals atàvics
impresos en la memòria col•lectiva.
I em torn a trobar
en el meu llit d’infantesa
en una calorosa nit d’insomni
girant-me sobre mi mateixa
per sentir més propera
la respiració de mon pare
i de ma mare