Poemes que no s'acaben mai II

hi ha poemes que has escrit però que saps que no estan acabats -també n'hi ha que no has escrit encara però fa temps que estan perfectament enllestits-, perquè encara no t'han acabat de comunicar tot el que tenen a dir i de cop s'apodera de tu la convicció que pertanyeran a aquella categoria de textos que no s'acaben mai, ja que contínuament hi tens per pulir, reescriure i afegir, perquè s'arrelen en la teva experiència i creixen i es desenvolupen amb cada experiència que et transforma

tornar a casa

obrir la porta amb els vells gemecs
de les frontisses que demanen ser untades
i rebre les escletxes amables de llum
a través dels vitralls que il•luminen l’entrada
sent atrapada per les velles, conegudes imatges:
el canterano del rebedor ple de calaixos ocults
que amaguen tanta pols com secrets d’antuvi
les pesades cortines del menjador de mostrar
que ens ombregen els mesos de calor
juntament amb el ficus i la mimosa del jardí
cada vegada més grans i esponerosos
els somriures dels que hi són i dels que hi han estat
que et contemplen congelats des dels seus marcs
l’arrambador de fusta massissa de l’escala
per la que tants cops has baixat convertida en princesa
la sala d’estar efervescent de trastos i vida
que abans tant et molestava i ara admires
la cuina cada vegada més petita, atrapada
en les flaires dels plats preferits d’infantesa
que la mare prepara amb devota paciència
elaborats amb els productes de l’hort del pare
que ha fet créixer pensant en la gent que estima
el nesprer del corral, i les flors i les plantes
sa coa del ca que t’acull amb espolsades
i algun lladruc que li traeix l’emoció
la moixa que s’arrauleix entre ses cames
i miola i et mossega reclamant atenció
i les olors i els gustos i les aferrades i besades
que et fan saber que ja ets tornada