Postres poètiques a la Festa del Solstici del Remou-te

Ja fa un bon grapat de mesos que un grup de ments inquietes en hem anat reunint cada divendres -de forma presencial o virtual, des de Barcelona, Munich i París- a la Casa Orlandai,l'associació cultural de Sarrià, fent posada en comú de projectes, intercanviant experiències i fent que anessin fluïnt les idees, movent-nos, agitant-nos i removent-nos tots plegats, incitades per la poeta Martina Escoda i l'artista Marta Darder.

Tot aquest batibull eclosionarà per fi en la gran Festa del Solstici dek proper dissabte 18 de juny, un dia carregat d'activitats, que inclouen des d'un pregó inicial coral, polièdric i proteic, un vermut poètic per a petits i grans i actuacions musicals, passant per l'acció "El millor arrós del món" (mmmhhhh! Que després tothom podrà degustar per 5e), a més de més poesia a l'hora de les postres, dansa, curts i documentals, performances i cocktails! I per si fos poc tindrem connexions en directe via Skype amb Munich, on estaran fent una festa paral·lela!

La Maceo (o Mari Carmen Escorcia) i jo donarem el sús per les postres poètiques, que consistiran en poemes eròtics i/o sensorials, on primaran el sentit de l'oïda a través de les nostres paraules, el del tacte de les sensuals paraules amb què us embolcallarem i el del gust, amb els robiols -pastissets mallorquins- que us haurem preparat per endolcir el moment.

Però la poesia continuarà amb una llarga llista d'excel·lents poetes:
Anna Aguilar-Amat
Aandríi Batonchik
Amèlia Boluda
Clara Garí
Salvador Giralt
Catalina Girona
Anna Gual
Carles Hac Mor
Xavier Maristany
Núria Martínez-Vernis
Jaume C. Pons Alorda
Mariona Sagarra
Esther Xargay

I moltes mes sorpreses! Passeu per la Casa Orlandai quan vulgueu, una estona o tot el dia, que la festa és de 12h a 21h!

Ja ho saps: REMOU-TE!

Poemes que no s'acaben mai II

hi ha poemes que has escrit però que saps que no estan acabats -també n'hi ha que no has escrit encara però fa temps que estan perfectament enllestits-, perquè encara no t'han acabat de comunicar tot el que tenen a dir i de cop s'apodera de tu la convicció que pertanyeran a aquella categoria de textos que no s'acaben mai, ja que contínuament hi tens per pulir, reescriure i afegir, perquè s'arrelen en la teva experiència i creixen i es desenvolupen amb cada experiència que et transforma

tornar a casa

obrir la porta amb els vells gemecs
de les frontisses que demanen ser untades
i rebre les escletxes amables de llum
a través dels vitralls que il•luminen l’entrada
sent atrapada per les velles, conegudes imatges:
el canterano del rebedor ple de calaixos ocults
que amaguen tanta pols com secrets d’antuvi
les pesades cortines del menjador de mostrar
que ens ombregen els mesos de calor
juntament amb el ficus i la mimosa del jardí
cada vegada més grans i esponerosos
els somriures dels que hi són i dels que hi han estat
que et contemplen congelats des dels seus marcs
l’arrambador de fusta massissa de l’escala
per la que tants cops has baixat convertida en princesa
la sala d’estar efervescent de trastos i vida
que abans tant et molestava i ara admires
la cuina cada vegada més petita, atrapada
en les flaires dels plats preferits d’infantesa
que la mare prepara amb devota paciència
elaborats amb els productes de l’hort del pare
que ha fet créixer pensant en la gent que estima
el nesprer del corral, i les flors i les plantes
sa coa del ca que t’acull amb espolsades
i algun lladruc que li traeix l’emoció
la moixa que s’arrauleix entre ses cames
i miola i et mossega reclamant atenció
i les olors i els gustos i les aferrades i besades
que et fan saber que ja ets tornada

poemes que no s'acaben mai

Hi ha poemes que no s'acaben mai.
Aquest, fa 4 anys que el reescric.



els peus nus damunt les roques

vaig néixer a una casa sense llibres
envoltada de sol, d’olor a salnitre
de fritanga i de cremes solars.
De gran he viatjat
a boscos humits i ombrívols
m’he immers en tinta i lletra
he abraçat nocturnitat i traïdoria
i he anat d’entesa i saberuda.
Volent fer d’eruga papallona
i afegint-me a la llista
d’al•lotes de províncies
que se’n van a viure
dins quadres surrealistes.
Però de vegades no puc evitar
percebre la pròpia irrealitat
de qui es sap com un Husky
passejant a l’agost per Sevilla.
I em torn a trobar
amb els peus nus damunt les roques
xuclant el bessó de la pegellida
o llançada a la caça del cranc pelut
tot esquivant les onades de fons.
I em torn a trobar
llepant-me els dits, impia
després de xuclar
ossets d’aus menudes
repetint rituals atàvics
impresos en la memòria col•lectiva.
I em torn a trobar
en el meu llit d’infantesa
en una calorosa nit d’insomni
girant-me sobre mi mateixa
per sentir més propera
la respiració de mon pare
i de ma mare

la prova

Foto: "La pluma 1" por Diego.78 @ Flickr

traspassant la membrana de pell del text
que ens separa el jo del tu de les paraules
et mossec, juganera, la punta de la ploma
mentre et vesses en mots de goig
deixant tot un reguerol de tinta com a prova

ossari

"El osario" (1949), de Picasso

ossari de sentiments desallotjats.
No donar repòs ni casa
a allò que remou i encalla
dispersa la fúria, anegada la mirada
sostreta la veu i les paraules.
Ossari de sentiments descartats.
Les traces de l’oblit
se’ns apareixen escrits
en el quadern de l’ahir
fútil consol de l’avenir.
Ossari de sentiments desmembrats.
Renec tardà de llar esquinçada
d’arquitectura humana
peça a peça desballestada.
Ossari de sentiments esmicolats.
Esperança estroncada
sense lloc per la llàgrima
el retret, la culpa o la ràbia.
Ossari de sentiments repudiats.
Desapareguda la memòria
s’aniquila la translació
a un llenguatge de redempció.
No hi ha descans pels nostres morts

Sextina

Bois de Vincennes, un dels parcs més grans de París. Imagineu-vos-ho ple de gent!
Imatge de www.linternaute.com


Na Marga, antropòloga viatgera que està fent el doctorat a París i que m'alegra la ciutat i les tardes de biblioteca amb el seu perpetu bonrotllisme, va fer 29 anys dissabte, que vam celebrar com pertoca amb un excel·lent pícnic vora el llac de Bois de Vincennes, des de la punta del migdia fins ben entrar el vespre, amb un cel blau i un sol espatarrant i un bon ambient increïble.

El meu regal va ser fer-li aquest poema, la meva primera sextina. M'haureu de perdonar, però se'm va escapar una rima consonant (Margalida-florida, glups!).

Sextina de na Margalida

en el seu 29è aniversari

Reflex eixerit i profund mar blau

per tu avui riu l’abril, Margalida

d’amable xerinola amical

-cant i joia del teu aniversari-

vessant carrers i places de París

més que primavera ens ets florida.

D’arreu i a dojo la florida

conversa amable i tendre blau

de la tija al pol·len la margalida

cau l’esplet en l’ofrena amical

raig i espurna, nou aniversari

tot viarany i camí uneix París.

Què modesta i minsa és París!

Amb tota rotunda nova florida

no li escau groc, ni roig, ni blau

vora l’esponerosa margalida

teixint joliu entramat amical,

de sarau i gresca d’aniversari.

Somriure ens dibuixa l’aniversari,

de Mallorca a Xile i París

desvergonyit esclat de la florida

frec a frec i nina endins el blau

trasplantada i crescuda margalida

de somni i realitat amical.

Caliu i brasa, excés amical

bestrets d’antuvi, gai aniversari

car ni llum ni color mos dó París

quan es desperta la teva florida

fixe l’iris a l’horitzó del blau

encomi i glòria, Margalida!

Se n’hagi albirat la margalida

lluny el dol, endavant l’esplet amical!

Escomesa porta l’aniversari

per totes les teulades de París

reneix ullprès, primavera florida

en l’íntim i madur instant del blau.

Margalida, tresor d’abril florida,

tu ens fas París sojorn amical

en l’aniversari al cor del blau

la dona flexible de la Place des Vosges

el segon dia de la meva arribada a París vaig anar a passejar per le Marais, per la ruta que més m'agrada: començant per Bastille i passant per la Place des Vosges, una antiga placeta amb arcades i un parc central on, a més de l'antic pis de Victor Hugo, hi ha multitud de petites galeries d'art. A fora d'una d'elles hi havia aquestes dues escultures de molles que representaven un home i una dona. Vet aquí un petit divertimento poètic al voltant d'elles:

la dona flexible

amb la lleugeresa

del bell jonc fal·lible

s’inclina a la dreta

amb tal gest plausible

va i llença l’esca

a company factible

que aviat s’hi presta

amb delit risible

a sarau i gresca