Recital a la presentació del nou poemari de Montserrat Riba

Demà es presenta El bol del mendicant, de Montserrat Riba, guardonat amb el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2010.

La presentació anirà a càrrec de Màrius Sampere i de la mateixa autora i a més recitarem els seus poemes Caterina Riba i jo mateixa.

L'acte serà a les 19h30 a la llibreria Proa (Rosselló, 212, metro Diagonal).
Us deixo amb un tast del poema que obri el llibre i que li dóna nom:

El bol del mendicant

Quedar-se sol
i sols

amb les vísceres
i la sang

l'esquelet
un tros de carn

just per preservar
la vida.

Desprendre's
dels afins

les catifes
els coixins

del foc
que dóna escalf

i que ablaneix
la vianda.

Amb un bol
de mendicant

i l'oratge
a frec de pell

vagar errant
i capbussar-se

dins els designis
de l'ànima.

cicatrius

on poder seguir escrivint versos sobre cicatrius

Mireia Vidal-Conte

hàbitat d’empremtes i petjades,

moltes són les cicatrius

que em poblen el cos.

Cada una és trofeu i testimoni

d’un aprenentatge.

Hi ha qui penja a la paret

els seus títols i diplomes.

Jo, com paó mascle,

faig ostentació de la supervivència

a través de la laceració de la carn.

Cada caiguda és un nou mot

amb què seguir inscrivint

la meva història sota la pell

R E C I T A L i tal

RECITALS AL LLETRAFERIT dins del 2on FESTIVAL ART I CULTURA AL RAVAL: Dimarts 8 de novembre

19h30-20h30: Anna Gual & Jaume C. Pons (dúo), Dani Jándula, Iván Humanes.


Dimecres 9 de novembre

19h30-20h30: Juan Vico, Jordi Corominas, Cysko Muñoz, Alex Chico.

Dijous 10 de novembre

19h30-20h30: María Patricio, Maria-Antònia Massanet, Víctor Balcells Matas, Pedro Cano.


Faig comptes deleitar-vos amb els meus poemes de la mala llet, la ràbia i la queixa, els eròtics, els ponogràfics i els dedicats als meus ovaris, no us ho perdeu!

llegeix-me

Nu femení, Egon Schiele, 1914

Anomena'm nom

Mireia Vidal-Conte

llegeix-me el cos.

Tradueix-te’l a un llenguatge

que et sigui intel·ligible.

Arravata’m les estelles dels dubtes

que em poblen el viu de les ungles.

Desarrela la quotidianitat

d’aquestes mans que et miren

i trasplanta’m a paratges

on s’advingui la revelació de l’instant.

Distorsiona'm ritme i batec

empremta i miratge.

Esborra les marques d’estrangeria

de la teva pell a la meva

i crea dimensions convergents

on abolir neguit i enuig.

Pren-me

i llegeix-me

escriu-me

i anomena'm.

Anomena'm nom.

Fes-me real

donant-me nous mots.

dinar solemne

Amb Tonina Canyelles a la presentació de la seva antologia a la llibreria Quars de Palma. La foto la va fer l'Enric, editor de Lapislàtzuli.

Tonina Canyelles és una poeta mallorquina de 70 anys que acaba de treure una antologia amb l'editorial Lapislàtzuli titulada Putes i consentits. És una autora valenta, incisiva, mordaç, de poemes breus, despullats i directes i a qui vull dedicar aquest mossec poètic. Perquè jo de gran vull ser com ella. També el dedico al 15M perquè cada dia en tinc els ovaris més plens de tot i la indignació segueix augmentant. I per acabar a n'Aina Riera, com a lectora fidel i entusiasta que és.

dinar solemne

a Tonina Canyelles, al 15M i a n'Aina Riera

t’afartaran de bona menjua

et regaran amb caldos deliciosos

t’entabanaran amb converses embriagadores

i et remataran amb copa i puro.

Sol amb el compte

t’espassaran panxada i gatera

Per cert, si us pica la curiositat per conèixer l'obra i miracles de Tonina Canyelles demà a les 19'30h en tindreu ocasió amb motiu de la presentació del seu llibre a la llibreria Alexandria de Sant Cugat

l'ossut desig

avui la Laia Noguera m'ha publicat el poema "el moll de l'os" al seu bloc El bloc efímer (http://laianogueraclofent.wordpress.com) així que el recopio. Al cap i a la fi, no està malament anar recordant el poema que dóna nom a aquest bloc, no?

l’ossut desig

esberlat el mur
de contenció
clivellat l’escut
de resistència atàvica
queda a la vista l’ossut
desig que lentament s’encarna.
Ja no resta sinó una muda i aparent
barrera d’aïllament dels cossos
que traspasses
per adherir-te a la carn
foc viu i tremolós
que golut et rep
llar amansida
com després de la tempesta
les onades.
Bèstia domesticada,
dóna’m un amarrador
llança’m un cordó umbilical
amb què aferrar-me a tu,
deixa’m un pes
amb què ancorar-me al món
i trobar un indret
on fornir la meva casa

tardor 2011

el groc el cendra el terra

els camps de rostoll encara intactes

i tot l’estiu d’aquest octubre

desplomant-se a sobre nostre

amb la seva llum encegadora

i el pes de mig any de calor

i ja se’ns oblida el verd el llarg

el vent la pluja el tro el llamp

i ens demanem pel núvol la fosca

pel recer la foganya l’arraulir-se

pel caliu la manta la llana

el mosaic de fulles caigudes

els bolets la carn a la brasa

enyorant l’enyorança de l'hivern

del món esmorteït rere la finestra

regalimant gotes d’una estació humida

que com arena entre els dits

aquest any se’ns fa escàpola