dimecres, 28 de setembre del 2011

somies que en tres mesos donaràs a llum



Motllos d'embarassada de tallerlatir.cl



Somies que en tres mesos moriràs de càncer
Oana Catalina Ninu

somies que estàs embarassada

somies que en tres mesos donaràs a llum

somies que l’infant es mou al teu ventre

que sents bategar el seu cor

que has decidit ja el seu nom

i el color de les parets de l’habitació.

Somies que estàs embarassada

però les circumstàncies econòmiques et desperten.

Somies que en tres mesos donaràs a llum

com aquella que somia

que en tres mesos morirà de càncer.

Els mugrons se t’obrin com flors

esperant supurar llet o malediccions.

Abans et deien que tenies tot el temps del món

ara veus que el temps se’t tira a sobre

amb tot el pes del món


dilluns, 26 de setembre del 2011

Entrevista al bloc "Inspiración digital", de Roser Amills

Entrevista | Maria Antònia Massanet: ‘Aún hay quien cree que las publicaciones online no tienen el mismo peso que las de papel’

Hablamos con Maria Antònia Massanet, Artà, Mallorca, 1980, poeta online, del proceso de auto-publicarse online, sus pros y contras

¿Desde cuándo eres poeta?

Empecé a escribir poesía muy tarde, a los 26, y además no soy nativa digital, así que lo de tener un blog sobre mi propia poesía hasta hace unos años hubiera sido impensable.

¿Por qué un blog?

El blog nació de la necesidad de tener un canal comunicativo con l@s pontenciales lectores/as. Después de la euforia inicial de ganar un primer premio de poesía muy rápido, me harté de presentarme a certámenes sin ningún resultado. Yo deseaba que a quien le apeteciera me pudiera leer, pero me resistía a autoeditarme y con el blog pude establecer esa posibilidad, además de quitarme la ansiedad de publicar.

¿Era tu primera experiencia online?

No, ésta no era mi iniciación poética en la red: ya había publicado algunos poemas en las revistas virtuales Líquids, de la Universidad de Valencia y Barcelona Review, además de en la página web “Mag poesia”.

Has publicado online y en papel, ¿crees que hay diferencias?

En el ambiente poético aún hay quien cree que las publicaciones online no tienen el mismo peso que las de papel. Yo creo que no hay que subestimar estos medios: si no hubiera publicado en Barcelona Review Meri Torras no me hubiera leído y no me habría seleccionado para su antología El poder del cuerpo (Castalia, 2009), así como fue a través de “Mag Poesia” –que actúa como un catálogo tanto de poetas consagrad@s como emergentes– que me descubrieron y seleccionaron para participar este año en el ciclo “Veus Paral·leles”, que organiza la Institució de les Lletres Catalanes y que nos ha llevado a 8 poetas –4 catalanes y 4 rumanos– de gira por los Países Catalanes y Rumanía.

¿Cómo nació tu blog?

Hacía ya tiempo que algunos amigos me preguntaban por qué no me hacía un blog, aunque yo me resistía, pensaba que era mucho trabajo, que precisaba de una dedicación que en esos momentos no podía ofrecerle. En marzo del 2009 asistí al seminario: “Hay una criatura mecánica detrás de todo esto”, donde la poeta gallega Estíbaliz Espinosa reflexionaba acerca de escritura, género y creación digital y cómo ella canaliza y entrecruza estos tres factores a través de su magnífico blog “…mmmm…”. Me fascinó su manera de entender la creación poética y de proyectarla a través de la red y pensé: yo tengo que hacer esto. Dos meses después nacía en blogger “L’ossut desig que lentament s’encarna”.

¿Es un blog sólo de poesía… o hablas también de ti?

En mi blog he conseguido ser sólo poeta: no hablo de nada más que no esté relacionado con mi actividad poética, no tengo otro curriculum, no tengo pasado más allá del 2006 –cuando empecé a escribir–, soy sólo una persona que escribe poesía. Al margen quedan mi trabajo, mis investigaciones como doctoranda (aunque también sean sobre poesía), mi vida privada (fuera de la tematizada en mis poemas).

¿Cómo planteaste el aspecto del blog?

Al principio el blog tenía un diseño muy desnudo: con un simple fondo negro –aunque en el primer aniversario del blog le regalé uno con más color y más atrevido– y sin casi agregaciones de diseño. Poco a poco le fui añadiendo más información sobre mí, imágenes de las portadas de mis publicaciones, así como enlaces inspiradores: de las páginas webs dedicadas a Maria-Mercè Marçal e Idea Vilariño, de blogs como los de Miriam Reyes o Estíbaliz Espinosa, de las webs personales de Yolanda Castaño o Laia Noguera, y otros blogs amigos, como “Pètals d’escarxofa”, de una buena amiga, Mari Carmen Escorcia, o “Papallones en la llum”, de Sandra Domínguez, que tiene una entrega extraordinaria al blog, ¡publica una entrada diaria!

Muchas mujeres online…

Sí, como veis la mayoría son mujeres, porque ahora mismo es lo que más me inspira: mi propia poesía gira mucho alrededor de la especificidad de las experiencias femenina, porque han sido las grandes relegadas en la historia de la literatura y las considero experiencias capitales, sobre las que aún hay mucho por explorar y escribir. De hecho es algo que de lo que me ocupo de investigar: la interacción entre género, red y corporalidad me parece fundamental en la experiencia literaria actual.

¿Por qué crees que es así?

Es interesante ver cómo se posicionan las mujeres poetas respecto a una tradición que ha tendido a ser androcéntrica y restrictiva y las transformaciones que se producen en sus obras al pasar de las limitaciones del formato papel a un medio más libre y maleable, así como ver el tratamiento que se le da al cuerpo en un medio tan supuestamente descorporizado como es la red.

¿Qué te aportan las redes sociales?

Desde hace un año anuncio las nuevas entradas en Facebook. Es una manera de dar el blog a conocer a nuevas personas y de que los amigos y conocidos que no estén suscritos a él estén al día de las novedades. Es sobre todo útil para animar a la gente a participar: como las redes sociales son un medio muy dinámico a menudo te hacen más comentarios allí que en el propio blog, donde la gente es más reticente a hacer anotaciones, mientras que allí lo hacen de forma más fácil y cómoda.

¿Algún ejemplo concreto?

Otro uso que le doy a Facebook es el de agenda cultural, tanto para seguir a otr@s poetas como para anunciar mis recitales y actividades a través de la creación de eventos. Además nos sirve de plataforma de encuentro y comunicación: participo en una antología de poetas contemporáneas en catalán y se está organizando a través de un grupo de Facebook, ¡en el que tenemos interacción casi diaria!

¿Influye en tu día a día?

Creo que ya soy medio cyborg: he pasado de llevar siempre conmigo un cuaderno y de escribir mis poemas allí donde los concebía a que la inspiración se me aparezca a través de la pantalla del ordenador. Como tengo un netbook casi no me separo de él y cuando no tengo conexión a internet siento que me falta algo.

¿Toda tu obra está online?

Sí, y llevo siempre encima dos pens que contienen toda mi obra, ¡pensar que toda mi producción intelectual cabe en este pequeño objeto! Aún recuerdo la primera vez que vi uno: creía que me estaban tomando el pelo. ¿Cómo podía tener tanta memoria un trasto tan enano?

¿Qué nuevos proyectos te planteas?

Ahora ya me siento tan cómoda en el medio digital que mi próximo poemario será on-line: la edición bilingüe de El moll de l’os/ El tuétano será publicado este 2011 en cloud reading por la editorial on-line A

dilluns, 5 de setembre del 2011

infantament



Mare i fill de Klimt.

A Antònia Ramon, que ha tingut una preciosa pujada d'inspiració anomenada
Blai i s'ha recordat d'aquest poema, que va escoltar fa gairebé 5 anys

infantament

aquella nit vaig somiar
que engendrava un petit nadó.
Sola, a la meva habitació.
Era una nina.
Mentre rumiava
quin nom més bé li escauria
-Nuredduna, Isolda, Virgínia-
embadalida la mirava.
Però ella, delitosa,
el mugró cercava.
Aleshores vaig veure
com en comptes de llet
manava tinta.
És que vaig tenir una pujada
d'inspiració poètica femenina


de Disseccions emocionals (2006)

dissabte, 16 de juliol del 2011

d'experiències úniques



Foto presa a sa possessió de na Maria Antònia, just abans des dinar que ella i na Tonina Canyelles ens van oferir.

9 dies, 7 recitals, 4 províncies, 7 ciutats, 1 illa, 8 poetes, un fantàstic equip i nous amics a cada indret constitueixen una experiència única: VEUS PARAL·LELES

Us deixo amb un poema de cadascun de nosaltres, per ordre d'aparició:

ION CRISTOFOR

La sirena


Quan he arribat a casa he constatat, amb sorpresa,
que en el meu llit hi dormia una sirena.
He cridat al criat i l'he escridassat indignat
Des de quan portes dones si no hi sóc.

Tranquil, senyor, m'ha dit, és tan sols una il·lusió.
És una de les seves metàfores, enganyadora com totes les metàfores.
Hem tornat junts al dormitori i, per a consternació meva,
l'encantadora sirena havia desaparegut.
Tan sols la vànova blava del llit conservava encara les traces del seu cos
meitat dona, meitat peix.

El criat insolent, l'he despatxat tot seguit

Però algunes nits un soroll d'onades envaeix l'habitació
i un cant embogidor de sirenes em desperta del son.
Ja faig com Ulisses que em poso taps de cera a les orelles.

Signe de vellesa o de neurastènia
m'ha dit el meu amic, el comptable.


CHRISTELLE ENGUIX

Cosmos

De la taronja, me'n meravella l'anatomia. La pell
gruixuda i impermeable que la protegeix del sol
inclement del migdia, de les tristíssimes
nits d'hivern, a la intempèrie.
Dintre seu, tot un món en equilibri: cada galló
arrenglerat, ocupant el lloc que li pertoca.
Tan delimitades, les coses, allà dins, i malgrat tot
-o justament per això- no guanya la rutina terreny
a l'imprevisible. Ni suplanta l'orgasme el calfred
de la carícia.


AUREL PANTEA

Eurídice és aquí, s'arrufa, em renta la roba, m'ha donat fills,
és concreta, però a vegades una mena de boira l'amaga,
però això és només una il·lusió,
es transmuta en sensacions meves, en una mena de suc dels dies
passats, s'hi amaga i crec que xerra, xerra i torna a xerrar,
això em posa molt gelós, ella té un veïnat inconfessable,
com quan t'habita una deesa, i tots els teus llenguatges
resten impotents, i ja ni pregar pots,
i ni qui és actiu dins teu ja no pots saber, la deesa o allò que creus
que ets, no puc portar-la del tot en el meu present, hi ha moments que crec
que el temps s'avergonyeix al teu costat, estic segur que en ella ja no té poder
la part fosca


MARIA-ANTÒNIA MASSANET

crèixer

Amagar les pors a la butxaca
i procurar que no se't caiguin
i s'escampin.
Partir a córrer.

Si fas més via
que la teva ombra
deixaràs enrere
els fantasmes.
I si fòssim nins,
encara ens ho creuríem?

Aquí no hi ha pentagrama
ni se't diu quina clau
s'ha d'usar.
L'ansietat es mesura
en acords dissonants.


MARC ROMERA

Si assedegat se la menjava,
la figa, amb lascívia de bes,
si com un úter que esclatava
amb tot l'enigme obert del sucre,
amb el palpís, els pinyolets,
la devorava bavallós
escopint-ne la pell; la pell
ara ja arrugada i plec de pols
se'l menja a l'hora de la son
com qui s'acull al badall moll
del jaç de mort d'un bassal d'aigua.


OANA CATALINA NINU

somnies que d'aquí a 3 mesos moriràs de càncer
una floreta de carn s'obre a poc a poc allí
a les parets de dins
i què si res ja no et pot salvar ara

baixes a una estació plujosa de l'oest
una estació immensa amb una cúpula teixida de metall groc
loes escales mecàniques et portaran just on vulguis
sents el buit entre els dos dits
els acostes i no canvia res

per la canonada s'escolen hectolitres de llet
els teus pits són bonics i estèrils
els teus pits omplen palmells grans i treballats
d'homes siamesos amb sis mans

ara tens molt temps
ara tens tot el temps del món
per callar el màxim possible
per sentir el buit entre els dos dits
per acostar-los i que no canvïi res

MIQUEL DESCLOT

S'io fosse quelli che d'amor fu degno
GUIDO CAVALCANTI
A la Teia
Si fos encara aquella nit primera,
tremolosa de cel i d'unes mans,
que ens poava del fons de la cinglera
únics silencis d'aigües estagnants;
si ens hi menés encara una drecera
amb les aromes i els fresseigs d'abans,
a la sola claror de la teiera
que il·luminà aquells enardits amants;
¿Ens reconeixeríem en els ulls
que estritllaven el cel de la tenebra?
¿En la joia dels somnis sense esculls?
¿En els calfreds salvatges de la febre?
A la llum inclement de la mudança,
ens reconeixeríem immòbils en la dansa?


LETITIA ILEA

Oferta sense demanda

la sotasignant letitia ilea
de professió incerta
i estudis corresponents
tricota
armadures de teranyina
només per encàrrecs en ferm

dissabte, 2 de juliol del 2011

Veus paral·leles





Ens anem de Veus paral·leles! No us ho perdeu!

Veus Paral·leles 2011: Dels Càrpats a la Serra d’Alcoi: vuit poetes

Quatre poetes romanesos i quatre de catalans, de quatre generacions, diuen la seva poesia. A partir d’un guió, una actriu enllaça les vuit obres poètiques i recita en català a Catalunya i en romanès a Romania els poemes que el mateix poeta ha recitat en català o en romanès.

De la humil Serra d’Alcoi a les grans extensions dels Càrpats s’estén un fil cada cop més tènue de llatinitat: català, occità, romanx, friülès. El fil desaparèix a la Dalmàcia, avui Cròacia, on el dàlmata es va extingir a finals del segle XIX. Llavors s’alça com una muralla l’hongarès. I a l’altra banda explota amb força el romanès, preservat al llarg dels segles pels humils pagesos sota la pressió dels prínceps magiars, els Habsburg o els soldans otomans. Catalans i romanesos són uns desconeguts, caiguts en dos blocs d’història completament diferenciats. Els catalans, després de les aventures mediterrànies, tenallats pel triangle basculant de potències castellana, francesa i britànica. Els romanesos, sotmesos a les onades eslaves, magiars i turques, que han deixat la llengua esbocinada en els seus dialectes de Romania, Moldàvia, els Balcans i Grècia. Enmig, difús punt de trobada, hi ha l’Imperi austrohongarès, per al qual ni romanesos ni catalans van comptar ni poc ni gaire. De la mateixa manera les literatures catalana i romanesa viuen d’esquena l’una de l’altra, en ignorància mútua. Però la poesia, gràcies a les seves potències comunicatives i a les seves formes de penetració dels elementals humans, té la virtut de convertir en universal la més petita mostra de versos creada en el més humil i desconegut dels dialectes.

Miquel Desclot (1952)
Aurel Pantea (1952)
Ion Cristofor (1952)
Christelle Enguix (1971)
Letiţia Ilea (1967)
Marc Romera (1966)
Maria Antònia Massanet (1980)
Oana Cătălina Ninu (1985)

Traduccions: Xavier Montoliu /

Guió i coordinació: Albert Mestres i Sofia Fonseca
Posada en escena: Albert Mestres

A Catalunya, València i Mallorca
Actriu: Mireia Chalamanch

diumenge, 12 de juny del 2011

Postres poètiques a la Festa del Solstici del Remou-te



Ja fa un bon grapat de mesos que un grup de ments inquietes en hem anat reunint cada divendres -de forma presencial o virtual, des de Barcelona, Munich i París- a la Casa Orlandai,l'associació cultural de Sarrià, fent posada en comú de projectes, intercanviant experiències i fent que anessin fluïnt les idees, movent-nos, agitant-nos i removent-nos tots plegats, incitades per la poeta Martina Escoda i l'artista Marta Darder.

Tot aquest batibull eclosionarà per fi en la gran Festa del Solstici dek proper dissabte 18 de juny, un dia carregat d'activitats, que inclouen des d'un pregó inicial coral, polièdric i proteic, un vermut poètic per a petits i grans i actuacions musicals, passant per l'acció "El millor arrós del món" (mmmhhhh! Que després tothom podrà degustar per 5e), a més de més poesia a l'hora de les postres, dansa, curts i documentals, performances i cocktails! I per si fos poc tindrem connexions en directe via Skype amb Munich, on estaran fent una festa paral·lela!

La Maceo (o Mari Carmen Escorcia) i jo donarem el sús per les postres poètiques, que consistiran en poemes eròtics i/o sensorials, on primaran el sentit de l'oïda a través de les nostres paraules, el del tacte de les sensuals paraules amb què us embolcallarem i el del gust, amb els robiols -pastissets mallorquins- que us haurem preparat per endolcir el moment.

Però la poesia continuarà amb una llarga llista d'excel·lents poetes:
Anna Aguilar-Amat
Aandríi Batonchik
Amèlia Boluda
Clara Garí
Salvador Giralt
Catalina Girona
Anna Gual
Carles Hac Mor
Xavier Maristany
Núria Martínez-Vernis
Jaume C. Pons Alorda
Mariona Sagarra
Esther Xargay


I moltes mes sorpreses! Passeu per la Casa Orlandai quan vulgueu, una estona o tot el dia, que la festa és de 12h a 21h!

Ja ho saps: REMOU-TE!

dimecres, 1 de juny del 2011

Poemes que no s'acaben mai II

hi ha poemes que has escrit però que saps que no estan acabats -també n'hi ha que no has escrit encara però fa temps que estan perfectament enllestits-, perquè encara no t'han acabat de comunicar tot el que tenen a dir i de cop s'apodera de tu la convicció que pertanyeran a aquella categoria de textos que no s'acaben mai, ja que contínuament hi tens per pulir, reescriure i afegir, perquè s'arrelen en la teva experiència i creixen i es desenvolupen amb cada experiència que et transforma

tornar a casa

obrir la porta amb els vells gemecs
de les frontisses que demanen ser untades
i rebre les escletxes amables de llum
a través dels vitralls que il•luminen l’entrada
sent atrapada per les velles, conegudes imatges:
el canterano del rebedor ple de calaixos ocults
que amaguen tanta pols com secrets d’antuvi
les pesades cortines del menjador de mostrar
que ens ombregen els mesos de calor
juntament amb el ficus i la mimosa del jardí
cada vegada més grans i esponerosos
els somriures dels que hi són i dels que hi han estat
que et contemplen congelats des dels seus marcs
l’arrambador de fusta massissa de l’escala
per la que tants cops has baixat convertida en princesa
la sala d’estar efervescent de trastos i vida
que abans tant et molestava i ara admires
la cuina cada vegada més petita, atrapada
en les flaires dels plats preferits d’infantesa
que la mare prepara amb devota paciència
elaborats amb els productes de l’hort del pare
que ha fet créixer pensant en la gent que estima
el nesprer del corral, i les flors i les plantes
sa coa del ca que t’acull amb espolsades
i algun lladruc que li traeix l’emoció
la moixa que s’arrauleix entre ses cames
i miola i et mossega reclamant atenció
i les olors i els gustos i les aferrades i besades
que et fan saber que ja ets tornada