Sextina

Bois de Vincennes, un dels parcs més grans de París. Imagineu-vos-ho ple de gent!
Imatge de www.linternaute.com


Na Marga, antropòloga viatgera que està fent el doctorat a París i que m'alegra la ciutat i les tardes de biblioteca amb el seu perpetu bonrotllisme, va fer 29 anys dissabte, que vam celebrar com pertoca amb un excel·lent pícnic vora el llac de Bois de Vincennes, des de la punta del migdia fins ben entrar el vespre, amb un cel blau i un sol espatarrant i un bon ambient increïble.

El meu regal va ser fer-li aquest poema, la meva primera sextina. M'haureu de perdonar, però se'm va escapar una rima consonant (Margalida-florida, glups!).

Sextina de na Margalida

en el seu 29è aniversari

Reflex eixerit i profund mar blau

per tu avui riu l’abril, Margalida

d’amable xerinola amical

-cant i joia del teu aniversari-

vessant carrers i places de París

més que primavera ens ets florida.

D’arreu i a dojo la florida

conversa amable i tendre blau

de la tija al pol·len la margalida

cau l’esplet en l’ofrena amical

raig i espurna, nou aniversari

tot viarany i camí uneix París.

Què modesta i minsa és París!

Amb tota rotunda nova florida

no li escau groc, ni roig, ni blau

vora l’esponerosa margalida

teixint joliu entramat amical,

de sarau i gresca d’aniversari.

Somriure ens dibuixa l’aniversari,

de Mallorca a Xile i París

desvergonyit esclat de la florida

frec a frec i nina endins el blau

trasplantada i crescuda margalida

de somni i realitat amical.

Caliu i brasa, excés amical

bestrets d’antuvi, gai aniversari

car ni llum ni color mos dó París

quan es desperta la teva florida

fixe l’iris a l’horitzó del blau

encomi i glòria, Margalida!

Se n’hagi albirat la margalida

lluny el dol, endavant l’esplet amical!

Escomesa porta l’aniversari

per totes les teulades de París

reneix ullprès, primavera florida

en l’íntim i madur instant del blau.

Margalida, tresor d’abril florida,

tu ens fas París sojorn amical

en l’aniversari al cor del blau

la dona flexible de la Place des Vosges

el segon dia de la meva arribada a París vaig anar a passejar per le Marais, per la ruta que més m'agrada: començant per Bastille i passant per la Place des Vosges, una antiga placeta amb arcades i un parc central on, a més de l'antic pis de Victor Hugo, hi ha multitud de petites galeries d'art. A fora d'una d'elles hi havia aquestes dues escultures de molles que representaven un home i una dona. Vet aquí un petit divertimento poètic al voltant d'elles:

la dona flexible

amb la lleugeresa

del bell jonc fal·lible

s’inclina a la dreta

amb tal gest plausible

va i llença l’esca

a company factible

que aviat s’hi presta

amb delit risible

a sarau i gresca

P A R I S

la meva amiga Maria i jo davant Notre Dame, ara fa un any

després d'un mes de silenci, sóc tornada i amb canvis importants: el cos que us parla a través d'aquest bloc s'ha traslladat a París, així que espero que durant els pròxims mesos aquesta ciutat faci sentir la seva presència i impregni alguns dels meus poemes.
Per anar obrint boca d'aquesta nova etapa afrancesada, alguns poemes més de l'antologia de jove poesia catalana de la revista quebequesa Exit

la lisière de l’incertitude
s’approche de nous.
Il n’est pas trop tard
pour entamer
une arcade de doutes
Pour assaisonner la soirée
et trinquer
sans penser à la gueule de bois.
Ne dis pas le contraire maintenant

***

c’est août
et c’est le sud de l’estampe
de ce qui est invisible
humide et gluant
qui en chair maintenant se reprend.
La porte n’est pas fermée
et sur la fente je me ferai une maison.
Ce n’est pas étonnant, du bruit, la couleur
-ni la profondeur non plus-
du puits qui me brûle
dans le plus profond
du plus caché
de mes mois

***

on dit que je ne sais pas souffrir
et je me justifie, c’est le violet
de cet air si épais
ecoeurant et spasmodique.
On dit que je suis inquiète
et je confirme que c’est à cause
de la déclaration sentimentale de 2007
qui me demande de payer un surplus.
On dit que je suis plutôt triste
et je demande pourquoi
si je ris tout le temps
et personne ne voit
dans aucun de mes rires
que je sors des perles
de larmes condensées
que j’enveloppe
dans un petit mouchoir
brodé avec tes initiales
et que je plonge à nouveau
dans la doublure décousue
de ma poche

la convulsió i la glòria

desbancats l’eufemisme
el pudor i el tabú
busquem el subjecte
el•lidit de l’eròtica
la caiguda en l’abisme
l’esfondrada de l’espera
de la devoció morosa
en els plecs de la roba
de la contenció de l’estrena
elevant les comportes
activant les rescloses
obrint les nostres aigües
a la marea, el tsunami
la convulsió i la glòria


La imatge és "La gran onada", de Hokusai

bram

quan la tènia de la subversió
gemega i s'agita famolenca
necessito endrapar revolució
i escopir incoformisme en esputs negres


Pintura de Carmen Luna

horabaixa d'aviditat

amb aquest rosa vaginal
que ens esclata als ulls, impúdic
la caiguda de la tarda
es despulla en horabaixa pesant
i ens vesteix l’habitació d’intimitat
de murmuris i presagis agradosos
mentre modelem noves realitats
de contorns proteics i capritxosos
monstres de dos caps
4 cames, gernació de mans
omnívors i cecs
amb aquestes pells nostres
de desordenada aviditat
que no coneixen la lluita
ni el camp de batalla
però sí una religiosa devoció
per l’entrega i la generositat


per primera vegada la fotògrafa sóc jo

Oui, c'est moi

per fi ha arribat a les meves mans el nº 58 de la revista quebequesa de poesia Exit, amb un monogràfic dedicat a la jove poesia catalana: "Les voix ne dorment jamais". Amb la participació d'Àngels Gregori, Teresa Colom, Laia Noguera, Núria Martínez-Vernis, Jordi Nopca, Josep Pedrals, Esteve Plantada i jo mateixa.
Oui, c'est moi, moi en français:



***

je me détache de l'un
pour me dresser
devant l'insignifiance
être infime
être un détail
douce petitesse
m'immerger à noveau
dans la jeunesse
d'une origine utérine
indulgente et mielleuse
ne pas avoir à rendre comptes
a la totalité
que pour être réel
ce n'est pas plus vraisemblable
aspirer à une gentillesse impropre
ronchonner contre sa nature irritée
vouloir être plus libre
en transigeant à l'esclavagisme
en faisant de la vie
triste foule
de coupons
puzzle vital
multitude d'instants



***
je perds l'equilibri
j'essaie de suivre la ligne
de ne pas sortir du chemin
un pied devant l'autre
contenir le désir
répréhensible à nouveau
pour penser en l'ici
et le maintenant seulement
sans avoir peur
de ce qui viendra après
et si un pied sort
je perds l'équilibre
il n'y a rien de plus grotesque
tout l'espoir
devenu inquiétude
parce que je tombe dans l'abîme
que je connais si bien
puits sans fond
qui glouton m'attrape
et me boit
et je me fonds
et maintenant je ne suis plus moi
je suis seulement une goutte
d'une eau noire
et épaisse
de faute et de tristesse
charmée

la funambule émotionnelle
s'est trompé à nouveau
dans son calcul différentiel



***

parfois nous nous déplions dans la totalité
et nous nous replions dans l'insignifiance
comme un battement
comme un coup sec
inspirer et exhaler.
Ce n'est pas de vivre
que nous entendons le rire
et la lisière de l'incertitude
s'élargit et te contraint.
C'est du silence
la dalle que tu sens maintenant dans ton sein
quelqu'n n'a pas fermé la fenêtre
et maintenant le vent en prend soin avec courage.
Comme un battement
comme un coup sec
inspirer et exhaler.
C'est un carrillon, un tambour
ou mon moi
qui veut se sentir distrait
et cherche son réflexion
dans un hasard du vent.
Il n'est pas du tout à moi ce silence
et l'après midi s'enfonce
dans le midi qui passe
et l'après qui arrive