la convulsió i la glòria

desbancats l’eufemisme
el pudor i el tabú
busquem el subjecte
el•lidit de l’eròtica
la caiguda en l’abisme
l’esfondrada de l’espera
de la devoció morosa
en els plecs de la roba
de la contenció de l’estrena
elevant les comportes
activant les rescloses
obrint les nostres aigües
a la marea, el tsunami
la convulsió i la glòria


La imatge és "La gran onada", de Hokusai

bram

quan la tènia de la subversió
gemega i s'agita famolenca
necessito endrapar revolució
i escopir incoformisme en esputs negres


Pintura de Carmen Luna

horabaixa d'aviditat

amb aquest rosa vaginal
que ens esclata als ulls, impúdic
la caiguda de la tarda
es despulla en horabaixa pesant
i ens vesteix l’habitació d’intimitat
de murmuris i presagis agradosos
mentre modelem noves realitats
de contorns proteics i capritxosos
monstres de dos caps
4 cames, gernació de mans
omnívors i cecs
amb aquestes pells nostres
de desordenada aviditat
que no coneixen la lluita
ni el camp de batalla
però sí una religiosa devoció
per l’entrega i la generositat


per primera vegada la fotògrafa sóc jo

Oui, c'est moi

per fi ha arribat a les meves mans el nº 58 de la revista quebequesa de poesia Exit, amb un monogràfic dedicat a la jove poesia catalana: "Les voix ne dorment jamais". Amb la participació d'Àngels Gregori, Teresa Colom, Laia Noguera, Núria Martínez-Vernis, Jordi Nopca, Josep Pedrals, Esteve Plantada i jo mateixa.
Oui, c'est moi, moi en français:



***

je me détache de l'un
pour me dresser
devant l'insignifiance
être infime
être un détail
douce petitesse
m'immerger à noveau
dans la jeunesse
d'une origine utérine
indulgente et mielleuse
ne pas avoir à rendre comptes
a la totalité
que pour être réel
ce n'est pas plus vraisemblable
aspirer à une gentillesse impropre
ronchonner contre sa nature irritée
vouloir être plus libre
en transigeant à l'esclavagisme
en faisant de la vie
triste foule
de coupons
puzzle vital
multitude d'instants



***
je perds l'equilibri
j'essaie de suivre la ligne
de ne pas sortir du chemin
un pied devant l'autre
contenir le désir
répréhensible à nouveau
pour penser en l'ici
et le maintenant seulement
sans avoir peur
de ce qui viendra après
et si un pied sort
je perds l'équilibre
il n'y a rien de plus grotesque
tout l'espoir
devenu inquiétude
parce que je tombe dans l'abîme
que je connais si bien
puits sans fond
qui glouton m'attrape
et me boit
et je me fonds
et maintenant je ne suis plus moi
je suis seulement une goutte
d'une eau noire
et épaisse
de faute et de tristesse
charmée

la funambule émotionnelle
s'est trompé à nouveau
dans son calcul différentiel



***

parfois nous nous déplions dans la totalité
et nous nous replions dans l'insignifiance
comme un battement
comme un coup sec
inspirer et exhaler.
Ce n'est pas de vivre
que nous entendons le rire
et la lisière de l'incertitude
s'élargit et te contraint.
C'est du silence
la dalle que tu sens maintenant dans ton sein
quelqu'n n'a pas fermé la fenêtre
et maintenant le vent en prend soin avec courage.
Comme un battement
comme un coup sec
inspirer et exhaler.
C'est un carrillon, un tambour
ou mon moi
qui veut se sentir distrait
et cherche son réflexion
dans un hasard du vent.
Il n'est pas du tout à moi ce silence
et l'après midi s'enfonce
dans le midi qui passe
et l'après qui arrive

set

Foto del magnífic fotògraf Marcelo Padilla Bugarín-Maussé

http://www.artemergente.blogspot.com/


i si et dic set és set
el que m’inocula
d’ansietat les venes
de la memòria:
set del teu alè
a la meva orella
set del frec
de la teva pell
contra la meva
set de l’oceà
dels teus ulls
set d’amarar-me
de la teva saliva
set de sang i
set de llàgrimes
set set set
torrent de set
allau de set
martiri de set
com el desert
sense oasis
com l’estepa
sense vodka
com la frontera
sense tequil•la
set
set que em consumeix
set que me tomba
set que m’estira
set que m’arrossega
amb macs i estelles
set que em fa pujar
parets i muntanyes
escarritxant-me
per les roques
set que em tira a avencs
a pous secs
a forats
sense fi
sostres
ni marges
agonitzant de por
de vertígen
de paràlisi
set que m’humilia
fins a tocar
la fondària
de la desesperació
set que em fa saber
què és l’heretgia
de la fam
carnívora
i devoradora
que em beuria
la teva sang
el teu pixum
per sadollar-me
per espassar-me
aquesta set
tenir set
set de set
set set set
set de set
i no escoltar-me

5 batalles

el dijous es va tornar a projectar el documental "5 batalles", en què surt el meu poema de El poder del cuerpo , de Meri Torras, de fons. Com que no vaig poder entrar quan el van estrenar a la Bonnemaison duia l'espineta clavada, així que me'n vaig anar, un peu davant l'altre a la casa Elizalde.

És una gran història, la protagonista és una de les dones més valentes que he conegut mai, perquè sí, la vagi poder conèixer en acabar i em vaig sentir molt, molt afortunada. Però també molt petita: el meu poema va ser escrit amb motius molt més pàl·lids i humils, em va impresionar com augmentava de significació i trascendència acompanyant la història de les 5 enormes cicatrius d'aquesta noia.

Felicitats a totes per aquest gran treballa.

La foto és un moment del curt: ella reflexionant en veu alta, mentre es maquilla i s'enfronta a la seva imatge en el mirall.

Us recordo el poema:

cada dia em sento
més lluny de mi mateixa
el reflex en el mirall
mostra una figura aliena
em sento estranyada
del meu propi cos
i em provoca rebuig
haver-lo d’habitar
però no tinc cap més casa on viure
–i aquesta em surt barata
no menja tampoc massa–.
En mirada d’altri
me sent soscavada
fins a un punt
que ja ni sé ben bé
on està el límit
entre jo i jo mateixa.
Però em penetra a mi
o penetra a l’altra?
A aquesta altra mª antònia
a qui li agrada
menjar, riure i fer l’amor?
Perquè ella ja no sóc jo
jo sóc vella i obscura
trista, lletja
resignada i temorosa
insomne i malaltissa
pesarosa de viure
rotunda com un forat
insadollable de no-res
massa de mortífera insatisfacció
una mitja despulla només

el meu cos

Foto de l'extinta www.lokura.blogia

aquest dies estic assistint a un congrés sobre el cos,jo us en parlo un poc del meu


el meu cos
que no pot jugar a ser dur i sec ni que vulgui
sap però fer-se estremir a voluntat.
Saps que no m’espanten ni el tro ni la tempesta
i que tot és una excusa
per furgar en els plecs de tot allò que ens uneix.
El silenci es torna aleshores l’abraçada
de l’alè contingut.
Ningú no vol trencar el moment
ram obert de pell i escalfor
de l’apnea amatòria
de l’exploració abissal
que perllonguem fins a l’extenuació dels pulmons
fins que quasi hem tocat fons