Ahir va ser la presentació del poemari 5 cm (la cicatriu) de Mireia Vidal-Conte, un poemari que és una poetització d'una cicatriu tan inherentment femenina com la que provoca l'extirpació d'un tumor en un pit. La malaltia és un tema no massa conreat en la poesia i, encara menys la malaltia des de l'esfecificitat de les dones. Maria-Mercè Marçal ja va fer esdevenir el càncer de mama una de les principals matèries poètiques que alimenten el seu poemari pòstum Raó del cos. Ara, Mireia Vidal-Conte se'n fa la continuadora natural amb aquest poemari, pràcticament despullat que, desprovist de conjuncions i signes de puntuació, et colpeja amb cada vers amb la fredor d'un dolor que, passat pel sedàs de la poesia, esdevé encara més punyent:
II
gasa que tapa desig
llegenda en 5 cm
definició a partir d'ara
tibada
pena àncora de l'ham
horitzontal plores l'escot
sobre la placa
X
de la ferida mateixa
ferralla violeta
renaixeràs en sortiràs
com pell segona
repartiràs
gerds i mà en ofrena
orgasme engolidor
de cicatriu
la llengua catalana
la dona
la cicatriu
tot ve a ser
ben bé el mateix
la visita
-ah, vosté és la de la cicatriu que em va quedar tan malament
no sap com ho sento
no sap com poema
Un bon munt de poetes i amics vam recitar també cicatrius pròpies i alienes per acompanyar la Mireia en l'acte de presentació d'ahir a la llibreria Laie. La meva la vaig escriure fa gairebé un any -ja que sóc de les afortunades que havia pogut llegir el poemari quan encara estava en procés de creació,- i per això parteix d'una cita que finalment ha estat reescrita, passant de dir "on poder seguir escrivint versos sobre cicatrius" a "per poder seguir escrivint versos amos de cicatriu", com acaba el poema de la fotografia:
Vet aquí la meva cicatriu:
on poder seguir escrivint versos sobre cicatrius
Mireia Vidal-Conte
hàbitat d'emprentes i petjades
moltes són les cicatrius
que el meu cos vesteix.
Cada una és trofeu i testimoni
d'un aprenentatge.
Hi ha qui penja a la paret
els seus títols i diplomes.
Jo, com paó mascle
faig ostentació de la supervivènvia
a través de la laceració de la carn.
Cada caiguda esdevé un nou mot
amb què seguir inscrivint
la història sota la pell
