aquest ou que et cova l’aixella dreta
se’ns ha aferrat un poc a tots
el sentim créixer amb el pas dels dies
bategant com un cor fals i trampós
se’ns ha aferrat un poc a tots
el sentim créixer amb el pas dels dies
bategant com un cor fals i trampós
marcant ritmes irats i cruents
que ens omplen els ulls de llet
les passes d’ombres
i l’esquena de mitges llunes
i ens fan ennuegar el cava d’aquestes festes
i esllanguir-nos com si fos corema
perpètuament instal·lats
davant una rica taula parada
contemplant com es podreixen
les viandes que ja no tocarem.
que ens omplen els ulls de llet
les passes d’ombres
i l’esquena de mitges llunes
i ens fan ennuegar el cava d’aquestes festes
i esllanguir-nos com si fos corema
perpètuament instal·lats
davant una rica taula parada
contemplant com es podreixen
les viandes que ja no tocarem.
Qui l'esclatés hi veuria
els rosats residus
de les vísceres
dels nostres desitjos
He recordat l'ou de la mort blanca que covava la Marçal...
ResponEliminaCovava l'ou de la mort blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare
a punta d'alba...
Sílvia Pérez Cruz musicant-lo ha guanyat el II Premi Martí i Pol que convoca el Lluís Llach.
Hola Comtessa,
ResponEliminal'has acertat, justament pensava en aquesta referència a l'hora d'escriure el poema! Moltes gràcies pels teus comentaris tan complementaris del poemes, així fas que es vagin engrandint. Una forta abraçada, jo ja sóc fan de TAIKAVUORI!