poemes que no s'acaben mai

Hi ha poemes que no s'acaben mai.
Aquest, fa 4 anys que el reescric.



els peus nus damunt les roques

vaig néixer a una casa sense llibres
envoltada de sol, d’olor a salnitre
de fritanga i de cremes solars.
De gran he viatjat
a boscos humits i ombrívols
m’he immers en tinta i lletra
he abraçat nocturnitat i traïdoria
i he anat d’entesa i saberuda.
Volent fer d’eruga papallona
i afegint-me a la llista
d’al•lotes de províncies
que se’n van a viure
dins quadres surrealistes.
Però de vegades no puc evitar
percebre la pròpia irrealitat
de qui es sap com un Husky
passejant a l’agost per Sevilla.
I em torn a trobar
amb els peus nus damunt les roques
xuclant el bessó de la pegellida
o llançada a la caça del cranc pelut
tot esquivant les onades de fons.
I em torn a trobar
llepant-me els dits, impia
després de xuclar
ossets d’aus menudes
repetint rituals atàvics
impresos en la memòria col•lectiva.
I em torn a trobar
en el meu llit d’infantesa
en una calorosa nit d’insomni
girant-me sobre mi mateixa
per sentir més propera
la respiració de mon pare
i de ma mare

la prova

Foto: "La pluma 1" por Diego.78 @ Flickr

traspassant la membrana de pell del text
que ens separa el jo del tu de les paraules
et mossec, juganera, la punta de la ploma
mentre et vesses en mots de goig
deixant tot un reguerol de tinta com a prova

ossari

"El osario" (1949), de Picasso

ossari de sentiments desallotjats.
No donar repòs ni casa
a allò que remou i encalla
dispersa la fúria, anegada la mirada
sostreta la veu i les paraules.
Ossari de sentiments descartats.
Les traces de l’oblit
se’ns apareixen escrits
en el quadern de l’ahir
fútil consol de l’avenir.
Ossari de sentiments desmembrats.
Renec tardà de llar esquinçada
d’arquitectura humana
peça a peça desballestada.
Ossari de sentiments esmicolats.
Esperança estroncada
sense lloc per la llàgrima
el retret, la culpa o la ràbia.
Ossari de sentiments repudiats.
Desapareguda la memòria
s’aniquila la translació
a un llenguatge de redempció.
No hi ha descans pels nostres morts

Sextina

Bois de Vincennes, un dels parcs més grans de París. Imagineu-vos-ho ple de gent!
Imatge de www.linternaute.com


Na Marga, antropòloga viatgera que està fent el doctorat a París i que m'alegra la ciutat i les tardes de biblioteca amb el seu perpetu bonrotllisme, va fer 29 anys dissabte, que vam celebrar com pertoca amb un excel·lent pícnic vora el llac de Bois de Vincennes, des de la punta del migdia fins ben entrar el vespre, amb un cel blau i un sol espatarrant i un bon ambient increïble.

El meu regal va ser fer-li aquest poema, la meva primera sextina. M'haureu de perdonar, però se'm va escapar una rima consonant (Margalida-florida, glups!).

Sextina de na Margalida

en el seu 29è aniversari

Reflex eixerit i profund mar blau

per tu avui riu l’abril, Margalida

d’amable xerinola amical

-cant i joia del teu aniversari-

vessant carrers i places de París

més que primavera ens ets florida.

D’arreu i a dojo la florida

conversa amable i tendre blau

de la tija al pol·len la margalida

cau l’esplet en l’ofrena amical

raig i espurna, nou aniversari

tot viarany i camí uneix París.

Què modesta i minsa és París!

Amb tota rotunda nova florida

no li escau groc, ni roig, ni blau

vora l’esponerosa margalida

teixint joliu entramat amical,

de sarau i gresca d’aniversari.

Somriure ens dibuixa l’aniversari,

de Mallorca a Xile i París

desvergonyit esclat de la florida

frec a frec i nina endins el blau

trasplantada i crescuda margalida

de somni i realitat amical.

Caliu i brasa, excés amical

bestrets d’antuvi, gai aniversari

car ni llum ni color mos dó París

quan es desperta la teva florida

fixe l’iris a l’horitzó del blau

encomi i glòria, Margalida!

Se n’hagi albirat la margalida

lluny el dol, endavant l’esplet amical!

Escomesa porta l’aniversari

per totes les teulades de París

reneix ullprès, primavera florida

en l’íntim i madur instant del blau.

Margalida, tresor d’abril florida,

tu ens fas París sojorn amical

en l’aniversari al cor del blau

la dona flexible de la Place des Vosges

el segon dia de la meva arribada a París vaig anar a passejar per le Marais, per la ruta que més m'agrada: començant per Bastille i passant per la Place des Vosges, una antiga placeta amb arcades i un parc central on, a més de l'antic pis de Victor Hugo, hi ha multitud de petites galeries d'art. A fora d'una d'elles hi havia aquestes dues escultures de molles que representaven un home i una dona. Vet aquí un petit divertimento poètic al voltant d'elles:

la dona flexible

amb la lleugeresa

del bell jonc fal·lible

s’inclina a la dreta

amb tal gest plausible

va i llença l’esca

a company factible

que aviat s’hi presta

amb delit risible

a sarau i gresca