i la carn es va fer verb
per narrar la nostra història.
Amb fresca tinta de triperia fina
vas bordejar els contorns de la realitat
pensant que seria un bon aïllant natural
i que aquella no ens podria engolir mai.
Però la carn és finita
i la carn vol carn
sense saber-ne res de l’eternitat.
Un cos rere l’altre
per tapar els forats, clivelles i juntures
i tot i així no arribar-hi mai.
Ni tot el desordre ni l’anarquia
bastarien tampoc
per recol•locar tots els ossos
falanges, cartílags i muscles
d’aquesta història
ni per aturar les ganes de disseccionar-la.
Ni les pols ni els sòlids
amb la seva fúria barbitúrica
ni l’ofec del fum engolint-nos, atònits
ni el tsunami de l’oblit alcohòlic.
Ni les cartes llençades
sobre l’antic llit del caliu
ni la finestra mig tancada
a l’hora de la migdiada
ni l’aixopluc més ferm
en tempesta desfermada.
Ni l’onada de la mar més càlida
ni la flaire perfumada
de la teva darrera besada
ni el suc melós
que et soia entre les cames
ni tots els desitjos
de revolta projectada
que s’entreteixeixen per cosir-te els vestits
i cobrir-te tanta desvergonya consumada
