cos savi

l’aigua de pluja m’arrela al pit
i m’anega tota esperança material
de tornar-te a veure
però de nou em sorprenc
amb aquest cos tan savi
que a la primera de canvi
sap on s’amaga la certesa
dels cossos que ha conegut
en l’extensió dels dies
i la profunditat de les nits.

Pareix mentida
que en sàpigues tan poc
tu, d’això. Maldestre com ets
en les arts de l’endevinació
no em vas veure venir
les ànsies de castrar-te
de tallar-te de cop
aquesta ombra de mascle
que et seguia a totes bandes
impedint-nos la més mínima intimitat
i empastifant-nos els llençols
de sobredosis de testosterona.

Jo hagués volgut una altra cosa.
Però com fer-t’ho saber
si només parlàvem de tant en tant
i de forma atzarosa la mateixa llengua?
Fins que vam coincidir
en la continguda plenitud
de l’esponerós cunnilingus
i tu et vas preguntar
–abans de tornar-te a capbussar
en l’avenc de la luxúria–
on havia estat tot aquest temps.

I ara que tot això s’ha acabat
i que de retruc et vaig retrobant
em maleeixo per tot
el que t’he ensenyat
i perquè ho vagis repartint
en classes particulars
en domicilis aliens
a preu de cost
tan fàcilment