SOPA DE LLENGÜES

4 hores. Més de 40 projectes en curs. 200 persones i associacions participants. Més de 50 actes. 172 llengües. Dissabte 31 d'octubre, al Museu Marítim, de 16h a 20h.

Llengües i llenguatges del món totes parlant en un mateix espai/temps concret alhora amb respecte i amb sintonia, intercanvi, encontre, mescla, arts visuals i textuals

Textos, paraules, poesia, contes, cançons, art plàstic i visual... i un munt d'activitats més.


Jo participo a les 18h amb "Cos que parla", una càpsula poètico-corporal de 10'.

La materialitat de la carn es fa verb i veu per embolcallar-nos en la seva abraçada, fluctuant entre allò corpori i eteri. Un recital que traspassa l'aquí i l'ara concrets d'un cos sexuat en femení per transportar-nos a la transcendència dels cossos, de la pell, la sang i els ossos. Un convit a la mística del materialisme. Una vivissecció verbal ofrenada al públic.


Decididament, no us ho podeu perdre.

Lletraferida

Publicació d'un poema meu al nº 124 de Lletraferida, revista de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana:

Qui sap de la taronja borda l’amargor
quan se la pensa rodona i dolça refulgir a dalt de l’arbre?
Res no fa anticipar el gir del desig
no és fins que la prens
la marques subtilment amb el ganivet
i li arrenques els flonjos rectangles de pell.
No és fins que separes els grells,
que sucosos s’ofereixen
en la prometença d’un embolcall de plaer.
No és fins que deixes caure
el primer tros dins la boca
no és fins llavors
que una reacció automàtica
et creua el paladar, et capgira l’estòmac,
et fa venir una arcada
i llences el fruit, abans tan anhelat,
al terra amb fàstic.
T’ho mires, ja de lluny,
sense cap penediment
instal·lant-se-te en un somriure
la imatge votiva d’un nou fruit més saborós.

El poder del cuerpo

El poder del cuerpo és una antologia de poesia femenina contemporània, a cura de Meri Torras i publicat per l'editorial Castalia que estarà disponible a les llibreries a partir del 15 de novembre. És una antologia exhaustiva i ambiciosa que investiga sobre la verbalitat que se li ha donat al cos en la poesia escrita per dones de més rabiosa actualitat i en les 4 llengües de l'estat espanyol. Com diu Meri Torras:

Este no es un libro de poesía o no es sólo un libro de poesía. Si tienes conciencia de vivir en un cuerpo (y vivir solo se hace en un cuerpo), debes leer este libro, que es en primer lugar una inmersión en nosotros mismos como entes físicos y en lo que supone. Si la medicina nos habla del cuerpo doliente, la moda de su adorno, el deporte de su moldeamiento y superación, el amor de sus placeres... este libro nos habla de todos ellos, de todo lo que nuestro cuerpo experimenta, lo que se le impone, lo que se calla.
“Nadie sabe lo que puede un cuerpo” Baruj Spinoza

Us deixo el poema meu que hi ha estat inclòs:

cada dia em sento
més lluny de mi mateixa
el reflex en el mirall
mostra una figura aliena
em sent estranyada
del meu propi cos
i em provoca rebuig
haver-lo d’habitar
però no tinc cap més casa on viure
–i aquesta em surt barata,
no menja tampoc massa–.
En mirada d’altri
em sent soscavada
fins a un punt
que ja ni sé ben bé
on està el límit
entre jo i jo mateixa.
Però em penetra a mi
o penetra a l’altre?
A aquesta altre mª antònia
a la que li agrada
menjar i riure i fer l’amor?
Perquè ella ara no sóc jo:
jo sóc vella i obscura
trista, lletja
resignada i temorosa
insomne i malaltissa
pesarosa de viure
rotunda com un forat
insadollable de no-res
massa de mortífera insatisfacció,
una mitja despulla només

Estris rovellats

no renunciaré al nom que no em digueres mai.
Sobre la taula reposen tots els estris rovellats
per la culpa, la vergonya, el desànim.
He filat tots els retrets i t’he teixit un jersei nou
amb què abrigar-te, si vols,
i protegir-te del pes de la rosada al clatell
les nits que ja no em vindràs a veure.
Amb què cobrir-te, si vols,
les empremtes de la vergonya
que l’estroncada possibitat d’una carícia meva
t’hagi pogut deixar sobre la pell.
Amb què embolcallar-te, si vols,
i sentir un remor de l’alè
d’aquelles abraçades que ja no tindrem,
una carícia de les xiuxiuejades a cau d’orella
en nits d’insomi compartides
i trobar un poc del conhort
que la meva escalfor mai no et donarà.
He guardat tots els estris
que reposaven sobre la taula
i que s’han rovellat de tant esperar-te.
No renunciaré al nom que no em digueres mai.
Però els meus gestos semblen ja haver-ho oblidat

Ronda poètica 2009: per la diversitat i la multiculturalitat

Cada any, durant ses festes d'Artà, Artà Solidari organitza una ronda poètica que, tot aprofitant una passejada nocturna pel poble amb aturades esquitxades de versos i guarnides de música, espelmes, videoprojeccions o el que caigui, aprofita per concienciar sobre una causa. Aquest any era sobre la diversitat i el multiculturalisme i jo, tan ortodoxa sempre en aquest acte, en aquesta ocasió he volgut adaptar-lo als meus interesos actuals. Aquí en teniu una mostra, que encara s'ha de depurar una mica, però ja apunta maneres. És un incidir en la diversitat de cossos, sexualitats i gèneres i reivindicar-ne l'explosió i la implementació, allunyant-se de les restrictives cotilles heteronormatives. I per acabar-ho d'adobar: un collage de la magnífica puta, pin-up, mite eròtico-pornogràvic, sexòloga i agitadora sexual i de gènere Anni Sprinkle.

la vida viable em torba

estimo la contundència

de la no-forma
agenèrica, transgenèrica

polimorfa i multiproteica.

Em fastigueja

la intel·ligibilitat de la norma

de fet

que insta el cos

a ser refet

a adaptar-se

a la demanda del mercat

a les exigències del guió

a l'oferta de la carn

en un món en aparent transició

i fermament ancorat

als ports de la ingrata heteronomativitat

que imposta modes

i constreny subjectivitats

fent pagar peatges

farmacopornogràfics

digitals i informàtics

sota la premisa

de l'economia submergida

d'una inexistent normalitat

que converteix en cyborg

qualsevol aguait humà

que amenaci modes

i alliberi subjectivitats

i trenqui cadenes

i sembri dubtes

i faci esclatar

en profussió la carn

insomnis

vaig néixer a una casa sense llibres
envoltada de sol i d’olor a salnitre
de fritada i de cremes solars
tants cops he renegat de tot plegat.
de gran he viatjat a boscos humits i ombrívols
he estat a llibreries i grans biblioteques
i he volgut fer d’eruga papallona.
Però a vegades no puc evitar
percebre la pròpia irrealitat
d’aquell que es sap com un husky
passejant a l’agost per Sevilla
i em torno a trobar
amb els peus nus damunt les roques
o en una petita habitació en una nit d’insomni
amb les oïdes vessants
dels sorolls d’altres cases
-tant junts estàvem-
girant-me sobre mi mateixa
per sentir més propera
la respiració
de mon pare
i de ma mare

***

l’home que dorm amb mi
no té por d’ofegar-se entre els llençols
lluita en mil batalles
esbufega i gemega fort
o es queda tan quiet

i té tanta pau
que li he d’acostar l’orella
per comprovar que encara respira.
A l’home que dorm amb mi
poc li molesta el llum encès
ni que jo passi hores desperta
m’aixequi-begui-pixi-doni voltes
però quan em sap perduda
amb un llibre borrós entre les mans
esgotades les infusions
els relaxants musculars
la paciència i les forces
em cobreix d’escata de peix
i de conhort
i fa que vingui a ell
i el ve a mi amb una erecció.
I jo penso que quina sort
que a l’home que dorm amb mi
no li importi el meu insomni
i em desitgi fins i tot en somnis

"la mordassa a la boca": poema a Evidències cel·lulars

ara que tinc la mordassa a la boca
i el somriure clos i la vista entelada
i que em bofego els peus
de tant arrossegar-los per les llambordes,
ara que sóc narradora omniscient
que tot ho sap i ho veu dels altres
però que tant lluny li queda
el sentit del propi viure,
ara que quant més muda més m’hi veig
-és cert que se’t desenvolupen els sentits
s’agreugen les pors i s’enlairen els delits
fins a encapotar el cel
d’aquest sobtat hivern
i fer caure la fina pluja del silenci-,
ara
és hora de posar-se l’abric
i adreçar-se cap a casa
tot obrint el paraigües.
Però al mig del carrer
s’apareix la figura d’algú
que barrant-me el pas
em mostra que no hi ha amb què aixoplugar-se
ni cames bastant fortes per partir a córrer.
Com els grans arbres al costat del canal
no queda sinó seguir d’empeus
suportant la ventada

Aquest poema va ser inclós, juntament amb el que porta per primer vers "tu que escapes del fora", a Evidències cel·lulars (Publicacions de la UAB, 2009), antologia de poesia emergent dels Països Catalans