Estris rovellats

no renunciaré al nom que no em digueres mai.
Sobre la taula reposen tots els estris rovellats
per la culpa, la vergonya, el desànim.
He filat tots els retrets i t’he teixit un jersei nou
amb què abrigar-te, si vols,
i protegir-te del pes de la rosada al clatell
les nits que ja no em vindràs a veure.
Amb què cobrir-te, si vols,
les empremtes de la vergonya
que l’estroncada possibitat d’una carícia meva
t’hagi pogut deixar sobre la pell.
Amb què embolcallar-te, si vols,
i sentir un remor de l’alè
d’aquelles abraçades que ja no tindrem,
una carícia de les xiuxiuejades a cau d’orella
en nits d’insomi compartides
i trobar un poc del conhort
que la meva escalfor mai no et donarà.
He guardat tots els estris
que reposaven sobre la taula
i que s’han rovellat de tant esperar-te.
No renunciaré al nom que no em digueres mai.
Però els meus gestos semblen ja haver-ho oblidat