Després de més d'un mes de descans estiuenc -i ben merescut! (Tot val a dir-ho), després del tancament del cicle de poesia La Poeteca, una mudança d'allò més completeta, el festival de poesia PoésArt, i una segona posició a l'slam de Palma (que serà objecte d'una altra entrada)- m'he adonat que tanta paràlisi ja col·lapsa i que és ben hora de reprendre les tasques poètiques quotidianes, entre elles l'actualització d'aquest blog.
I com que resulta ben sorprenent haver tingut una doble ressenya en una setmana d'el moll de l'os, una plaquette autoeditada amb Marijó Ribas, autora de les il·lustracions, que ja donava per més que finiquitada, i a més a càrrec de Jaume C. Pons Alorda i Josep Pizà i a dos mitjans ben visibles, he pensat que fora bo penjar-les juntament amb les anteriors, de Ricard Mirabete i Eva Gutiérrez Pardina, per tal de tenir-les totes reunides:
El moll de l’os de Maria Antònia Massanet i Marijo Ribas (Autoedició, 2012)
Ens trobem davant d’un súmmum fusió intravenós, corporal, decimonònic i opiàcid que fa de la poesia una clau de frontera allà on s’hi conjuguen les forces demiürgiques i els resguards quotidians. Llum enfitada. Arribar a l’essència de les coses, aquesta és la seva missió. I és així com les imatges esquifoides i els ritmes subaquàtics que vessa i desprèn, com un peix de guaret, arrelen dins la lentitud de l’iris, la tempesta del caos hormonal i la vivisecció dels espècimens vius. Poesia interessantíssima, que desperta els sentits i aviva la curiositat envers una nova veu que es prodiga lentament i segura a través de les cavernes de la sensació més sedimentada. Us el recomano amb ganes perquè sorprèn i incomoda, i t’incita a més de forma incommensurable.
RESSENYA DE JOSEP PIZÀ I VIDAL, al diari Última Hora el 31/07/2013:
“El moll de
l’os”
En tiempos
de crisis, períodos en los cuales todos tocamos con los dedos los efectos del
espejismo de la sobreabundancia, muchas son las personas (entre las que me
incluyo) que buscan otras maneras más humanas de llenar el vacío del alma, y
parece ser que el arte es uno de los alimentos preferidos. Dentro de todas las
disciplinas que engloban el campo semántico del arte, la poesía es mi
preferida, como ya deben saber, amables lectores. En estos tiempos aciagos,
leer, oír e incluso recitar poesía de la buena, de aquella que cree en las
utopías, que critica lo criticable y pone todos los puntos sobre las íes, acaba
siendo necesario como el comer o el respirar. Hoy, si me lo permiten, me
gustaría hablarles de una poetisa mallorquina a la que llevo siguiendo desde
hace tiempo, Maria Antònia Massanet, siempre a caballo entre Catalunya y
Mallorca, y de su último libro de poemas, “El
moll de l’os”. Y es que Maria Antònia es de las poetisas que yo me creo, porque
es fiel a los preceptos básicos que a todos nos conmueven, y también porque es
una incansable promotora cultural de la que todos, en mayor o menor grado,
deberíamos aprovecharnos. De su último libro (ilustrado por Marijo Ribas y
editado por la propia autora de manera sencilla, hecho que le otorga un grado
superior en autoconfianza y desapego de los canales habituales de
distribución), qué puedo decirles: que es fresco, que es íntimo, que es duro,
que es impactante, que es crítico, que es brutal, a veces salado y amargo, que
es silencioso y opaco, y esbelto y claro, y demoníaco y celestial, totalmente
recomendable para todos aquellos que deseen viajar al interior de la caverna de
los sentimientos puros.
el teu sentit de supervivència
t'empeny a no volar massa alt.
En els teus somnis
els penya-segats són a prop
i el perill d'estavellar-se mossega el clatell.
T'enlaires una mica
avances a les palpentes
matusserament
com un bebè
si els bebès volessin.
S'eleva el cos
però la teva ombra
t'observa des del terra
desganada, sorneguera
mostrant-te amb la mà
l'àncora que encara et subjecta.
Maria-Antònia Massanet, el moll de l'os (2012)
Al llarg d'aquest recull poètic il·lustrat, que lentament s'encarna per mitjà de la paraula i de les múltiples recreacions visuals que relliguen el llibre, la poeta va tensionant l'instrument -el bisturí, per ser exactes- per donar cos al desig. El vers juga a estudiar l'anatomia del pes de la carn, és a dir, a relatar les fluctuacions del cos i de l'intangible emocional, per mitjà dels òrgans i cartílags i muscles que fan possible l'acció de viure's plenament en les explicacions obertes del cos.
Maria Antònia Massanet aconsegueix dotar els poemes d'una fusió lírica -i narrativa, també- per atènyer la dicció i el discurs mitjançant la imatge interior, forta, connotada per part del cos observat detalladament; és a dir, la fuita emocional queda desvestida i es corporitza en l'anàlisi i descripció d'estats vitals intensos, apassionats i d'un erotisme cru i tallant. La veu poètica adquireix el to veraç de l'escriptura eficaç, directa, agosarada. Els gestos de l'ànima són el discurs del cos -quina bella imatge la d'aquests versos citats, en què l'ombra del cos de la poeta li recrimina la pròpia indecisió!- i ben sovint el verb fet carn és una dissecció, un tall profund, una història que relatarem. Com una exploració del nostre cos íntim (coneixement i alliberament) i una projecció de la nostra incertesa i vivència: el moll de l'os de la memòria feta nostàlgia.
Una cabellera espessa, negra i rodona, jeu arrencada sobre una safata metàl·lica. A prop seu, els ulls el·líptics d’unes tisores quirúrgiques em miren, interrogants. Obro la porta d’urgències i se m’ofereix, obert en canal, un cos de dona. Amb ella aprenc que al principi no fou el verb, sinó la carn; després fou carn esquinçada i després os, el moll de l’os i, finalment, les despulles. Perquè si no obrim un cos, si no el furguem fins a les entranyes, ¿com sabrem si el líquid que li recorre les venes té la dolçor de la poma daurada o l’amargor de la taronja borda? Inútil provar d’esbrinar-ho amb els mots covards del raciocini. No, hem d’enfonsar-hi els dits en la carn viva irecol·locar tots els ossos / falanges, cartílags i muscles, fer una dissecció anàrquica i provar així d’omplir una mica el buit etern i insadollable, perquè
la carn vol carn
sense saber-ne res de l’eternitat.
Un cos rere l’altre
per tapar forats, clivelles i juntures
i tot i així no arribar-hi mai.
Contemplo aquest cos: és savi i ve de lluny. Li decora el llavi un accent de sal i de petxines, i a la sang d’ona trencada li ressona l’eco d’altres veus de dones, les germanes d'illa. Atàvic i nou alhora, dins seu encara cueja, salvatge, la nena que corria
amb els peus nus damunt les roques
xuclant el bessó de la pegellida
o llançada a la caça del cranc pelut
tot esquivant les onades de fons.
I més al fons encara, a tocar del moll de l’os, la carn retroba el llit d’infantesa, el cos de la mare. Arrapada als pits nutricis, li ressegueix amb els dits la pell fermentada d'experiències, el ventre que s’inflà, generós, per agombolar-la. Escindida, separada, desposseïda del cos matern, la carn de dona adulta udola d'enyorança gairebé incestuosa:
Em vas péixer
Per després abandonar-me en el món.
Però després d’haver-te tastat
Com vols que trobi plaer
En cap altra menja?
Àvida de llum
Com vols que no et retregui
Haver-me llançat a l’obscuritat
Obligada a ser l’altre, repudiada de tu.
Enyorada de la melosa indulgència del ventre matern, en l’atordiment de l’amor desitja esdevenir, fins i tot, embrió. Com un peix abissal, explora el fons espès dels orígens, i llisca sobre altres cossos tot performant el ritus atàvic dins la cova moderna:
amb l’íntima ànsia d’exploració del món
jugàvem a conèixer totes les fosques
agitar-nos dins totes les notes
alenar fort i boquejar
xuclant cada exhalació dels sentits.
Deixant-nos acariciar pel màxim
nombre de cossos
en el ball o en la lluita
sobre la pista, el llit o la platja.
Cos estèril i rebel, la Lluna vengativa el lliga al seu cicle i li exigeix, puntual, el pagament del preu fixat des de l’inici del temps per castigar la gosadia:
i res esmorteeix les martellades
que usa el meu cos per anunciar-me
(…)
que puc jugar a subvertir els gèneres
intercanviant parelles fets o maneres
però que cada mes un rellotge de sang
tenyirà els meus dies de roig
i les seves agulles se’m clavaran
fins a fer-me recargolar de dolor
Però mentre la Lluna sigui nova i les manetes del rellotge no marquin encara l’hora del dolor, la carn lliure serà cos roent de femella que exigeix el seu dret al plaer, a extenuar-se els pulmons fins (gairebé) tocar fons. Perquè aquest cos, que
no pot jugar a ser ni dur ni que vulgui,
sap però fer-se estremir a voluntat.
Castradora, insaciable, aquesta carn de dona defuig la testosterona que embruta els llençols, i maleeix l’examant maldestre -ara alumne avantatjat en l’esponerós cunnilingus- per vendre ben barata la saviesa que ha adquirit gràcies al seu mestratge
en classes particulars
a domicilis aliens
a preu de cost
tan fàcilment.
Després de la rauxa, però, calmada la pròpia natura irada, aquesta carn esdevindrà bèstia domesticada i, melosa, pregarà a l'amant que esdevingui per a ella cordó umbilical, pes
amb què ancorar-me al món
i trobar un indret
on fornir la meva casa.
Caldrà anar amb compte, però, que aquesta àncora no esdevingui res més que pes, llast de culpa i remordiments, pors i angoixa. Perquè aquest cos esdevé dual, de vegades. La carn que vol riure, menjar i fer l’amor hostatja dins seu una altra que, a voltes, s’hi sent estranya i el rebutja. És un tens equilibri amb el qual, fa temps -recorda- s’atreví a jugar. Però el preu és alt. Sempre, alenant a la pell eriçada del clatell, hi són l’altra i la seva por. L’obedient que ha après a no sortir-se mai de la ruta marcada. La veu frágil que adverteix sempre, pesarosa: vés amb compte, funambulista emocional; perdràs peu i t’estavellaràs. Perdre l’equilibri espanta. I volar. S’eleva el cos, però l’altra, l'ombra fosca, lletja i vella, sap mostrar-te amb la mà,desgranada, sorneguera (…) l’àncora que encara et subjecta.
Els cossos són lleugers; pesen els somnis, i cal fer roba còmoda i ampla perquè hi càpiguen tots, roba cosida amb fils de versos que, com el teler de Penèlope, una mà cus i descús constantment.
Deixo enrere les poques despulles que resten, netes de sang, sobre la safata metàl·lica. Se m’ha ofert un cos i l’he traspassat fins a les entranyes. Ell no volia altra cosa i ara jo ja no puc tornar a ser la que era; no després d’haver-hi enfonsat els dits fins trobar-li, al moll de l’os, el gust saborós de la poma daurada.
Maria Antònia Massanet | Laura Bernis
De l’acció de bategar en som conscients des de ben aviat. El cor batega i nosaltres som un cos preparat per a desitjar, segons les tesis de Gilles Deleuze. L’entramat conceptual a l’entorn dels discursos del cos parteix del pensament contemporani i es posen de manifest -i queden objectivats- en un grau molt elevat, en un seguit d’obres de la nostra tradició literària. El pòsit conceptual i filosòfic del llibre de la poeta i crítica literària Maria-Antònia Massanet el podem situar des del racionalisme cartesià –passant per Spinoza i el vitalisme de Nietzsche- fins a pensadors com l’esmentat Deleuze o Jean-François Lyotard. Aquest context filosòfic en el qual hi inserim la poesia de Massanet respon a l’obligació de tot crític literari d’anar més enllà d’una mera lectura impressionista o subjectivista dels versos de cadascun dels poemes.
Un dels propòsits de la nostra poeta mallorquina és el de transformar aquests referents i abocar-hi entre els versos els batecs conceptuals que poden estructurar o bé emmarcar el discurs líric. És un llibre de poesia i, per tant, el que hi sabrem veure i llegir és l’expressió lírica d’una veu poètica que parla des de l’experiència encarnada en si mateixa. És determinant adonar-se que la recerca de la pròpia identitat és allò que motiva els poemes i que esdevé alhora una prova de l’alteritat possible i objectiva. El poemari consta de 35 poemes dividits en nou seccions breus de poemes intensos que provoquen el gestos, el moviments interns i externs del cos, la corporeïtat de les emocions i l’expressió muda dels nostres òrgans.
El pròleg de Lluïsa Julià ens serveix per endinsar-nos en l’obra sabent que la poeta planteja una dialèctica sense concessions amb el propi cos i que la marca de gènere en la seva poesia és una forma d’identitat de la seva poètica. També cal remarcar com l’epíleg que signa Meri Torras ens permet acostar-nos a batec com si llegíssim una mena d’autografia corporal, un relat des de l’alteritat encarnada. Ambdós textos són un enriquiment per tal d’acostar-nos tots plegats als discursos del cos i a les seves línies conceptuals. Massanet és junt amb moltes poetes catalanes contemporànies una veu lírica que malda per explicar-se a si mateixa escoltant les marques i viaranys del cos. L’interès cap al cos no duu necessàriament cap al materialisme però sí cap a la consideració de la matèria com a origen o deu de la vida. El cos és natura i la natura empeny sempre endavant. Per aquesta raó convé esmentar la citació inicial de Baruch Spinoza: “Ningú, fins ara, ha determinat el que pot un cos”. Com a matèria que és, el cos viu sempre està en procés d’esdevenir o de transformació constant.
El poemari desenvolupa un seguit de continuïtats líriques que han caracteritzat la poesia de Massanet. El 2012 publicà el moll de l’os, que és una plaquette de la qual en recupera un parell de poemes per formar part de batec. El concepte de dissecció de l’ànima per mitjà del cos ja la trobàvem a la seva primera obra Disseccions emocionals (Premi Art Jove del Govern de les Illes Balears 2006). Ara tot allò que ja intuíem en la seva poesia queda refermat en aquest batec de poemes intensos que porten a l’extrem les sensacions i el sentiment amorós. Hi trobem recursos expressius que connecten la seva poesia a l’expressionisme; per exemple, hi ha la violència lingüística que es correspon a la violència del gest, pròpia del pintor expressionista Egon Schiele, per exemple. Hi ha també el gust per les imatges tèrboles que remeten a la degradació dels cossos. La poeta focalitza el dolor en algunes parts concretes del cos per transmetre sensacions de fredor, de distanciament envers l’altre/a, de desemparança, de cremors apassionades i de la humitat del plor i del sexe. En definitiva, l’ambivalència dels estats físics i d’estats d’ànim.
II
i tu que m’escoltes
