http://lapomadaurada.blogspot.com.es/2012/12/el-moll-de-los-de-maria-antonia-massanet.html
Mai m'havien llegit tan bé, ha estat capaç de dotar el poemari d'una unitat i coherència que fins i tot a mi m'ha sorprés!
Aquí teniu la ressenya completa:
Una cabellera espessa, negra i rodona, jeu
arrencada sobre una safata metàl·lica. A prop seu, els ulls el·líptics d’unes
tisores quirúrgiques em miren, interrogants. Obro la porta d’urgències i se
m’ofereix, obert en canal, un cos de dona. Amb ella aprenc que al principi no
fou el verb, sinó la carn; després fou carn esquinçada i després os, el moll de l’os i, finalment, les
despulles. Perquè si no obrim un cos, si no el furguem fins a les entranyes,
¿com sabrem si el líquid que li recorre les venes té la dolçor de la poma
daurada o l’amargor de la taronja borda? Inútil provar d’esbrinar-ho amb els
mots covards del raciocini. No, hem d’enfonsar-hi els dits en la carn viva
i recol·locar tots els ossos / falanges, cartílags i
muscles, fer una dissecció
anàrquica i provar així d’omplir una mica el buit etern i insadollable, perquè
la carn vol carn
sense saber-ne res de l’eternitat.
Un cos rere
l’altre
per tapar
forats, clivelles i juntures
i tot i així
no arribar-hi mai.
Contemplo aquest cos: és savi i ve de lluny. Li
decora el llavi un accent de sal i de
petxines, i a la sang d’ona trencada li ressona l’eco d’altres veus de
dones, les
germanes d'illa. Atàvic i nou alhora, dins seu encara cueja,
salvatge, la nena que corria
amb els peus
nus damunt les roques
xuclant el bessó de la pegellida
o llançada a la caça del cranc pelut
tot esquivant les onades de fons.
I més al fons encara, a tocar del moll de l’os, la
carn retroba el llit d’infantesa, el cos de la mare. Arrapada als pits nutricis,
li ressegueix amb els dits la pell fermentada d'experiències, el ventre
que s’inflà, generós, per agombolar-la.
Escindida, separada, desposseïda del cos matern, la carn de dona adulta
udola d'enyorança gairebé incestuosa:
Em vas péixer
Per després abandonar-me en el món.
Però després d’haver-te tastat
Com vols que trobi plaer
En cap altra menja?
Àvida de llum
Com vols que no et retregui
Haver-me llançat a l’obscuritat
Obligada a ser l’altre, repudiada de
tu.
Enyorada de la melosa indulgència del ventre
matern, en l’atordiment de l’amor desitja esdevenir, fins i
tot, embrió. Com un peix abissal, explora el fons espès dels orígens, i
llisca sobre altres cossos tot performant el ritus atàvic dins la cova moderna:
amb l’íntima ànsia d’exploració del món
jugàvem a conèixer totes les fosques
agitar-nos dins totes les notes
alenar fort i boquejar
xuclant cada exhalació dels sentits.
Deixant-nos acariciar pel màxim
nombre de cossos
en el ball o en la lluita
sobre la pista, el llit o la platja.
Cos estèril i rebel, la Lluna vengativa el lliga al
seu cicle i li exigeix, puntual, el pagament del preu fixat des de l’inici del
temps per castigar la gosadia:
i res esmorteeix les martellades
que usa el meu cos per anunciar-me
(…)
que puc jugar a subvertir els gèneres
intercanviant parelles fets o maneres
però que cada mes un rellotge de sang
tenyirà els meus dies de roig
i les seves agulles se’m clavaran
fins a fer-me recargolar de dolor
Però mentre la Lluna sigui nova i les manetes del
rellotge no marquin encara l’hora del dolor, la carn lliure serà cos roent de
femella que exigeix el seu dret al plaer, a extenuar-se els pulmons fins
(gairebé) tocar fons. Perquè aquest cos, que
no pot jugar a ser ni dur ni que vulgui,
sap però fer-se estremir a voluntat.
Castradora, insaciable, aquesta carn de dona defuig
la testosterona que embruta els llençols, i maleeix l’examant maldestre -ara
alumne avantatjat en l’esponerós cunnilingus- per vendre ben barata la
saviesa que ha adquirit gràcies al seu mestratge
en classes particulars
a domicilis aliens
a preu de cost
tan fàcilment.
Després de la rauxa, però, calmada la pròpia
natura irada, aquesta carn esdevindrà bèstia domesticada i,
melosa, pregarà a l'amant que esdevingui per a ella cordó umbilical, pes
amb què ancorar-me al món
i trobar un indret
on fornir la meva casa.
Caldrà anar amb compte, però, que aquesta àncora no
esdevingui res més que pes, llast de culpa i remordiments, pors i angoixa.
Perquè aquest cos esdevé dual, de vegades. La carn que vol riure, menjar i fer
l’amor hostatja dins seu una altra que, a voltes, s’hi sent estranya i el
rebutja. És un tens equilibri amb el qual, fa temps -recorda- s’atreví a jugar.
Però el preu és alt. Sempre, alenant a la pell eriçada del clatell, hi són
l’altra i la seva por. L’obedient que ha après a no sortir-se mai de la
ruta marcada. La veu frágil que adverteix sempre, pesarosa: vés amb compte,
funambulista emocional; perdràs peu i t’estavellaràs. Perdre l’equilibri
espanta. I volar. S’eleva el cos, però l’altra, l'ombra fosca, lletja i
vella, sap mostrar-te amb la mà, desgranada, sorneguera (…) l’àncora que
encara et subjecta.
Els cossos són lleugers; pesen els somnis, i cal
fer roba còmoda i ampla perquè hi càpiguen tots, roba cosida amb fils de versos
que, com el teler de Penèlope, una mà cus i descús constantment.
Deixo enrere les poques despulles que resten, netes
de sang, sobre la safata metàl·lica. Se m’ha ofert un cos i l’he traspassat fins
a les entranyes. Ell no volia altra cosa i ara jo ja no puc tornar a ser la que
era; no després d’haver-hi enfonsat els dits fins trobar-li, al moll de l’os, el
gust saborós de la poma daurada.
El moll de l’os (2012) és un poemari artesanal i autoeditat de Maria-Antònia Massanet, amb dibuixos de MarijJo Ribas. Es presentà a l'IRoom Espai
Polivalent de Barcelona, apadrinat per Joana Abrines, Marta Bertran Perelló i Mireia Vidal-Conte.
Amarar-me dels teus versos durant setmanes ha estat una experiència meravellosa, i això ha de notar-se per força en la meva escriptura. Gràcies a tu per arribar-me fins al moll de l'os, i sobretot, per la teva simpatia i enorme generositat. Una abraçada ben forta i seguim!
ResponElimina