Pescàvem en tèrboles aigües

pescàvem en aigües tèrboles
com d’habitud
sempre tensat, el fil,
i corbada la canya
la lluita allargassada
amb els peixos escàpols
que rarament ens proveïen
del més necessari.
El temps es dilatava
en la passivitat de l’espera
i de tant en tant ens torbava
la remor de les ungles creixent
la carícia dels cabells
cada vegada més llargs
cargolant-se amb el vent.
Aviat ens vam veure
posseïts per una dolcíssima
desmemòria:
ja no recordàvem
l’inici de les coses
i la seva durada
se’ns difuminava
fins a l’atordiment.
–Però nosaltres
no som Castorps
embriagats de rutina
i amorosits d’inacció
nosaltres pesquem
amb el fil sempre tensat
i la canya corbada–
vaig dir jo
amb la vista perduda
entre les tèrboles aigües