Al Festival de poesia de Sant Cugat

Després de 6 anys d'anar al Festival de poesia de Sant Cugat, terra d'adopció meva des de l'any 2007, com a públic, per fi aquest any m'hi estrenava com a poeta participant i, de més a més, doblement: amb el recital "Tres poetes de la Corona d'Aragó", el divendres 25, amb Marta Pessarrodona i Àngels Gregori, i a un lloc tan especial com l'Espai Lluís Ribes; i amb l'espectacle per i amb nens "Tu també ets un poeta", del dissabte 26 a la Plaça de Barcelona, la de l'ajuntament vell, amb Elies Barberà, Roc Casagran i Estel Solé.

L'Àngels Gregori va estar malalta i no ens va poder acompanyar el divendres però, tot i el moment inicial de pànic per haver de recitar jo sola amb una poeta tan consagrada com és la Marta Pessarrodona, i tan estimada com és a Sant Cugat, em va tractar molt bé i  la veritat que va ser un recital preciós, amb nombrós i bon públic i on gràcies a la bona acollida de'n Lluís Ribes -un gran enamorat de Mallorca- i a la seva dona Magda ens vam sentir com a casa. En Lluís va fer aquest preciós cartell expressament per l'ocasió:

I després vam anar a sopar al Matilda, un restaurant que és un clàssic a Sant Cugat i que resulta que en Lluís en va fer l'anagrama:

L'endemà va ser el torn de l'acte infantil i els 4 poetes vam estar així de ben acompanyats per l'alumnat de les escoles Pins del Vallès i Gerbert d'Orlhac de Sant Cugat:

Va ser un acte molt bonic, molt ben conduit per Carme Serret, que va explicar una preciosa història sobre uns ratolins que posava de manifest la importància de les paraules i el poder transformador de la poesia, i amb l'acompanyament musical d'Augusto Serret i de la cantant Cinta Massip. I els infants van estar meravellosos. En Roc, n'Elies, n'Estel i jo ens ho va passar beníssim!

Poso alguns dels poemes que vaig llegir als dos actes:

no renunciaré al nom que no em digueres mai.

Sobre la taula reposen tots els estris rovellats

Per la culpa   la vergonya   el desànim.

He filat tots els retrets i t’he teixit un jersei nou

amb què abrigar-te   si vols

i protegir-te del pes de la rosada al clatell

les nits que ja no me vendràs a veure.

Amb què cobrir-te   si vols

les empremtes de la vergonya

que l’estroncada possibilitat d’una carícia meva

t’hagi pogut deixar sobre la pell.

Amb què embolcallar-te   si vols

i sentir un remor de l’alè

d’aquelles abraçades que ja no tindrem

una carícia de culpa  les xiuxiuejades a cau d’orella

en nits d’insomni compartides

i trobar un poc del conhort

que la meva escalfor mai no te donarà.

He guardat tots els estris

que reposaven sobre la taula

i que s’han rovellat de tant esperar-te.

No renunciaré al nom que no em digueres mai.

Però els meus gestos semblen ja estar-ho oblidant

                          ***

donar la carn i la sang

i encara no ser prou per sadollar-lo.

La ferocitat de l’escomesa

deixa tatuatges d’ignomínia

sobre les rajoles blanques

i cicatrius en la memòria

del fregall i l’espart

que les han eixugat.

Si la vergonya, el descoratjament

no fossin tan fàcilment contagiables

podríem somriure als seus fills

acariciar el seu gos

comprar a la botiga

on ella treballava

passar per casa seva

sense girar la cara.

Però el dolor dels altres

ens fa covards

i els covards

som tots

un poc culpables