dimarts, 10 de maig del 2011

poemes que no s'acaben mai

Hi ha poemes que no s'acaben mai.
Aquest, fa 4 anys que el reescric.



els peus nus damunt les roques

vaig néixer a una casa sense llibres
envoltada de sol, d’olor a salnitre
de fritanga i de cremes solars.
De gran he viatjat
a boscos humits i ombrívols
m’he immers en tinta i lletra
he abraçat nocturnitat i traïdoria
i he anat d’entesa i saberuda.
Volent fer d’eruga papallona
i afegint-me a la llista
d’al•lotes de províncies
que se’n van a viure
dins quadres surrealistes.
Però de vegades no puc evitar
percebre la pròpia irrealitat
de qui es sap com un Husky
passejant a l’agost per Sevilla.
I em torn a trobar
amb els peus nus damunt les roques
xuclant el bessó de la pegellida
o llançada a la caça del cranc pelut
tot esquivant les onades de fons.
I em torn a trobar
llepant-me els dits, impia
després de xuclar
ossets d’aus menudes
repetint rituals atàvics
impresos en la memòria col•lectiva.
I em torn a trobar
en el meu llit d’infantesa
en una calorosa nit d’insomni
girant-me sobre mi mateixa
per sentir més propera
la respiració de mon pare
i de ma mare

5 comentaris:

  1. Ooooh, m'ha agradat molt!
    No sé com ho fas, però descrius sentiments que he tastat, però no els reconec ni identific fins que els llegeixo als teus poemes!
    Hauràs de penjar ses versions I, II i III i
    així veurems'evolució!!!

    Enhorabona,

    Maria

    ResponElimina
  2. És magnífic el que me dius! D'això justament tracta la poesia!
    Una forta aferrada!
    ma

    ResponElimina
  3. Es meravellós el poema, m'ha encantat, tot ell, de principi a final!

    ResponElimina
  4. Gràcies per ses teves paraules, Aina!
    Besades!
    mA

    ResponElimina
  5. que no acabi mai...
    salut estimada!

    ResponElimina