En Ricard Mirabete ha llegit així de bé el meu poemari batec pel digital cultural Núvol:
Batec amb cos de lletra femení
/ 26.04.2014
Curbet Edicions acaba de publicar batec de Maria-Antònia Massanet (Artà, 1980), que és un poemari en el qual la poeta i crítica literària assumeix els discursos del cos i els enllaça amb el bategar líric de qui se sap cos i escriu a frec de pell. La presentació del poemari és dilluns 28 d’abril a les 19:30h a la lliberia La Impossible (carrer Provença, 232) de Barcelona. Presentarà el llibre Ricard Mirabete i hi intervindran, a més de l’autora, els poetes Josep-Ramon Bach, Mireia Companys i Sònia Moll.
Maria Antònia Massanet | Laura Bernis
De l’acció de bategar en som conscients des de ben aviat. El cor batega i nosaltres som un cos preparat per a desitjar, segons les tesis de Gilles Deleuze. L’entramat conceptual a l’entorn dels discursos del cos parteix del pensament contemporani i es posen de manifest -i queden objectivats- en un grau molt elevat, en un seguit d’obres de la nostra tradició literària. El pòsit conceptual i filosòfic del llibre de la poeta i crítica literària Maria-Antònia Massanet el podem situar des del racionalisme cartesià –passant per Spinoza i el vitalisme de Nietzsche- fins a pensadors com l’esmentat Deleuze o Jean-François Lyotard. Aquest context filosòfic en el qual hi inserim la poesia de Massanet respon a l’obligació de tot crític literari d’anar més enllà d’una mera lectura impressionista o subjectivista dels versos de cadascun dels poemes.
Un dels propòsits de la nostra poeta mallorquina és el de transformar aquests referents i abocar-hi entre els versos els batecs conceptuals que poden estructurar o bé emmarcar el discurs líric. És un llibre de poesia i, per tant, el que hi sabrem veure i llegir és l’expressió lírica d’una veu poètica que parla des de l’experiència encarnada en si mateixa. És determinant adonar-se que la recerca de la pròpia identitat és allò que motiva els poemes i que esdevé alhora una prova de l’alteritat possible i objectiva. El poemari consta de 35 poemes dividits en nou seccions breus de poemes intensos que provoquen el gestos, el moviments interns i externs del cos, la corporeïtat de les emocions i l’expressió muda dels nostres òrgans.
El pròleg de Lluïsa Julià ens serveix per endinsar-nos en l’obra sabent que la poeta planteja una dialèctica sense concessions amb el propi cos i que la marca de gènere en la seva poesia és una forma d’identitat de la seva poètica. També cal remarcar com l’epíleg que signa Meri Torras ens permet acostar-nos a batec com si llegíssim una mena d’autografia corporal, un relat des de l’alteritat encarnada. Ambdós textos són un enriquiment per tal d’acostar-nos tots plegats als discursos del cos i a les seves línies conceptuals. Massanet és junt amb moltes poetes catalanes contemporànies una veu lírica que malda per explicar-se a si mateixa escoltant les marques i viaranys del cos. L’interès cap al cos no duu necessàriament cap al materialisme però sí cap a la consideració de la matèria com a origen o deu de la vida. El cos és natura i la natura empeny sempre endavant. Per aquesta raó convé esmentar la citació inicial de Baruch Spinoza: “Ningú, fins ara, ha determinat el que pot un cos”. Com a matèria que és, el cos viu sempre està en procés d’esdevenir o de transformació constant.
El poemari desenvolupa un seguit de continuïtats líriques que han caracteritzat la poesia de Massanet. El 2012 publicà el moll de l’os, que és una plaquette de la qual en recupera un parell de poemes per formar part de batec. El concepte de dissecció de l’ànima per mitjà del cos ja la trobàvem a la seva primera obra Disseccions emocionals (Premi Art Jove del Govern de les Illes Balears 2006). Ara tot allò que ja intuíem en la seva poesia queda refermat en aquest batec de poemes intensos que porten a l’extrem les sensacions i el sentiment amorós. Hi trobem recursos expressius que connecten la seva poesia a l’expressionisme; per exemple, hi ha la violència lingüística que es correspon a la violència del gest, pròpia del pintor expressionista Egon Schiele, per exemple. Hi ha també el gust per les imatges tèrboles que remeten a la degradació dels cossos. La poeta focalitza el dolor en algunes parts concretes del cos per transmetre sensacions de fredor, de distanciament envers l’altre/a, de desemparança, de cremors apassionades i de la humitat del plor i del sexe. En definitiva, l’ambivalència dels estats físics i d’estats d’ànim.
II
i tu que m’escoltes
llança’m com a carnatge
per als carronyaires afamats
pren-me l’esquer de la paraula
d’aquesta boca que no calla
com nafra oberta
que no para de rajar
i allibera’m de la tirania
de no conèixer silenci
ni final
(“proemi II” de batec de Maria-Antònia Massanet)
/ 26.04.2014
Maria Antònia Massanet | Laura Bernis
llança’m com a carnatge
per als carronyaires afamats
pren-me l’esquer de la paraula
d’aquesta boca que no calla
com nafra oberta
que no para de rajar
i allibera’m de la tirania
de no conèixer silenci
ni final
.jpeg)
