dijous, 29 de setembre del 2011

somies que tens vuit anys

amb final de versos de Yolanda Castaño y de Lucía Aldao


somies que tens vuit anys

que el temps és infinit i elàstic

que els pares ho saben tot

i que has nascut a una casa

a vessar de llibres.

Somies que ets una nina

que no tens camins traçats

que tots els mapes

són encara per dibuixar

i que l’aspresa del món

encara no t’ha tocat.

Somies que ets una nina

que pots menjar amb els dits

i pintar amb les mans

i que encara no has llegit

ni vols escriure.

Però et despertes, ja de gran,

i penses que una llarga i dolorosa malaltia

li faria tant de bé als teus poemes

com el caliu a la carn a la brasa

2 comentaris:

  1. Això de créixer és molt fotut, és cert. Darrerament llegeixo moltes reflexions en aquest sentit. Vaig llegir una columna de Marta Rojals a Vilaweb (autora de Primavera, estiu, etc.) fantàstica. Es deia "Creients". Us deixo el link: http://ves.cat/aJcM
    (petalsdescarxofa.wordpress.com)

    ResponElimina
  2. Gràcies, pètals d'escarxofa! Estàs a tope darrerament amb links realment interessants!

    ResponElimina