Tetralogia de la caiguda

4 poemes publicats a la Barcelona Review
del mes de novembre del 2007





I

és agost
i és del sud l’estampa
d’allò invisible, humit i llefiscós
que en carn ara es reprèn.
La porta no està pas tancada
i a l’escletxa m’hi faré una casa.
No és d’estranyar
del soroll el color,
ni tampoc la fondària
del pou que em cou
en el més profund
dels més amagats
dels meus jos





II

he sentit el teu nom
en el fons del meu pou.
Així i tot
alguna cosa en sura
hi resta,
persisteix,
amb perpètua mansuetud
irada falta
absolta recança
il·lusió de completud
empremta inesborrable
d’abolida avantcambra





III

com el peix abissal
que explora el pou
sense fons
(perquè almenys no en coneix)
l’hòrrid buit
el cant del no-res
la freixura del món
(perquè no estem tots sols
tot i que hi estem cada cop més)
i es guia amb la cua
per timó
explorant la negritud
esperant a l’aguait,
amagat a la foscor
per camuflatge el corall
ofegat per l’absència de llum
menjant pútrides
abolides restes
d’una superfície que ni coneix
(que ni sap d’ell, tampoc)
amb l’anhel
que en passi un altre,
com ell,
per poder veure’s
per un instant
reflectit ell mateix,
en ell mateix,
així busquéssim tots.
Perquè tot sovint
no n'hi ha prou
amb fugaces imatges especulars
arrebatades a un tros de cristall





IV

cada dia em sento
més lluny de mi mateixa
el reflex en el mirall
mostra una figura aliena
i em sento estranyada del meu propi cos
i em provoca rebuig
haver-lo d’habitar
però no tinc cap més casa on viure
–i aquesta em surt barata,
no menja tampoc massa.
En mirada d’altri
em sento soscavada
fins a un punt
que ja ni sé ben bé
on està el límit
entre jo i jo mateixa.
Però em penetra a mi
o penetra a l’altra?
A aquesta altra mª antònia
a qui li agrada
menjar i riure i fer l’amor?
Perquè ella ja no sóc jo:
jo sóc vella i obscura,
trista, lletja,resignada i temorosa,
insomne i malaltissa,
pesarosa per feixugues càrregues
rotunda com un forat
insadollable de no-res.
Massa de mortífera insatisfacció
una mitja despulla només