diumenge, 14 de juny del 2009

encès

examina el joc d'aparences
que ens uneix al tacte
i ens entela els sentits
fins a esborronar-nos
la fina paret trencadissa,
pampalluguejant noció
del temps perdut.
Ferma es fa present
el pes de la serralada
sobre el palmell
i el que era caliu
esdevé lava roent.
Com el volcà,
com el volcà despert.
Com desvetllat ara
el dimoni maliciós
que ens estampa a lúnivers
en constel·lació titil·lant.
Com si no poguéssim
més que reflectir la llum
d'altres sols
que mai han estat nostres,
fugaces aclucades d'ulls
a milions d'anys d'aquí.
Tanta sol·litud de llunyania,
tants de camps de silenci
encara per solcar,
i jo, atordida,
de la teva mà.
I et miro i em mires,
com si no poguéssim
més que fer-nos fetals,
petits, involucionats,
i refugiar-nos al palmell
caliu
roent
volcà
despert

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada