l'ossut desig que lentament s'encarna

A Papallones en la llum

2012-02-13T10:00:00.005+01:00

Em fa moltíssima il·lusió el post que Sandra Domínguez m'ha dedicat al seu concorregut bloc Papallones en la llum, aquí us el deixo:

Maria Antònia Massanet

(Artà, Illes Balears, 1980) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona i va cursar el màster oficial de l’IEDG d’Estudis de Dones, de Gènere i Ciutadania. Investiga sobre poesia i gènere i sobre narratives i representacions de la intersexualitat i està fent la seva tesi sobre la centralitat de Maria-Mercè Marçal en la poesia catalana contemporània.
Es va donar a conèixer en poesia quan va guanyar l’edició del 2006 de l’Art Jove amb el poemari Disseccions emocionals (Publicacions del Govern de les Illes Balears, 2006). Ha publicat poemes a diverses revistes i ha estat antologada a Eròtiques i despentinades (Arola, 2008), Evidències cel·lulars (Publicacions de la UAB, 2009), a El poder del cuerpo (Castalia, 2009) i al monogràfic de jove poesia catalana “Les voix ne dorment jamais”, de la revista quebequesa Exit. Revue de poésie (2010).
Ha realitzat diversos muntatges interdisciplinaris de poesia, audiovisuals i dansa i col·laborat en diversos recitals individuals i col·lectius, entre els quals destaquen els realitzats dins dels cicles "Versos a la FNAC" i "Lletres al Niu" (2010), a l'Arts Santa Mònica, i al cicle “Veus paral·leles” (2011), organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, que l’ha portada de gira arreu dels Països Catalans i de Romania. Ha estat traduïda al castellà, al francès i al romanès. Des de maig de 2009 dóna a conèixer la seva poesia a través del bloc www.lossutdesigquelentamentsencarna.blogspot.com.

Qui m’ha ferrat
qui m’ha fixat damunt dels ossos
a cops
aquesta pell de dona
que tot i despullant-me m’ha vestit?
Felícia Fuster

Poema per ser llegit sota l’influx de la mirada del "Retrat de Marjorie Ferry" (1932),
de Tamara de Lempicka

aquell que em va fixar damunt el ossos

aquesta pell de dona

que tot i despullant-me

em va vestir

se li va oblidar advertir

el perill dels accessoris:

les vestidures poden ser perilloses

les joies, indiscretes

i un seductor maquillatge

una velada amenaça.

Però el pitjor va ser l’oblit

de que tot i vestida

amb una altra pell

tindria boca i veu

i que la meva revolta

passaria per parir amb dolor

nous mots que originessin

el sisme de tot un pensament

camuflats sota els designis

de la moda vigent

Podeu consultar l'entrada original a: http://papallonesenlallum.blogspot.com/2012/02/m-antonia-massanet.html#comment-form

boicot als Premis Ciutat de Palma

2012-01-23T23:54:00.004+01:00

Can Alcover va ser una festassa amb més de 50 escriptors/es i poetes i més de 250 persones de públic, demostrant que no permetem els atacs a la nostra cultura, llengua i identitat. Va ser fantàstic poder-hi formar part amb aquest poema de Carnatges:

Anomena'm nom
Mireia Vidal-Conte

llegeix-me el cos.
Tradueix-te’l a un llenguatge
que et sigui intel·ligible.
Arravata’m les estelles dels dubtes
que em poblen el viu de les ungles.
Desarrela la quotidianitat
d’aquestes mans que et miren
i trasplanta-la a paratges
on s’advingui la revelació de l’instant.
Distorsiona'm ritme i batec
empremta i miratge.
Esborra les marques d’estrangeria
de la teva pell a la meva
i crea dimensions convergents
on abolir neguit i enuig.
Pren-me
i llegeix-me.
Escriu-me
i ordena'm.
Anomena'm nom.
Fes-me real
donant-me nous mots

Glosses de Sant Antoni

2012-01-17T11:59:00.004+01:00

Foto del Diari de Balears

No hauré pogut anar a festa però vet aquí unes glosses:

No li bastava es “braguetasso”
que havia pegat amb sa infanta.
en volia més n’“Urdanga”
li darem amb so gaiato.

En Mates diu que no sabia
res des tema des discursets.
N’Alemany no té padrina
se’ls alaba a ell mateix.

Fora llengua ni cultura
mos deixaria en Bauzá.
Mallorca està ben fotuda
els mallorquins ben emprenyats.

Sant Antoni ara és modern
i té facebook, twitter i email
però haurem de dir “uep”!
No hem de perdre ses arrels.

Sa festa cada any és més gran:
es dimonis no saben de crisi.
Cantant “l’assistiu” amb un bram
'cabarem tots amb deliri!

esbós

2011-12-27T10:39:00.003+01:00

Dues dones abraçades (1915), Egon Schiele

La pell, els teus dits, un contorn

Mireia Calafell

la pell, els teus dits, un contorn

el llenç, els llapis i el traç.

Esimar-te és acceptar

l'infinit de l'esbós

allò que no sobra

2011-12-19T13:00:00.004+01:00

"La inspectora de la seguretat social dormint" (1995), Lucian Freud

Lo que sobra eres tú

Rogelio López de Cuenca

somio que allò que de mi sobra

ja no sobra

que allò que de mi sobra

sóc jo.

I somio reconciliar-me

amb el gruix de quilos

que habito de més

i que em fa saber

de la flexibilitat de l’existència:

36-38-40-42...

Que les talles com els anys

siguin elàstiques i generoses

i vagin deixant la seva petja

fent regal d’experiències

però també de faldilles

que ja no entren.

I somio que allò que no sobra

sóc jo

del perill dels accessoris

2011-12-11T11:22:00.006+01:00

"Retrat de Marjorie Ferry" (1932), de Tamara de Lempicka

Qui m’ha ferrat

qui m’ha fixat damunt dels ossos

a cops

aquesta pell de dona

que tot i despullant-me m’ha vestit?

Felícia Fuster

aquell que em va fixar damunt el ossos

aquesta pell de dona

que tot i despullant-me

em va vestir

se li va oblidar advertir

el perill dels accessoris:

les vestidures poden ser perilloses

les joies, indiscretes

i un seductor maquillatge

una velada amenaça.

Però el pitjor va ser l’oblit

de que tot i vestida

amb una altra pell

tindria boca i veu

i que la meva revolta

passaria per parir amb dolor

nous mots que originessin

el sisme de tot un pensament

camuflats sota els designis

de la moda vigent

eufòria i decandiment

2011-12-08T15:39:00.004+01:00

després d'una trucada de Y. F.

dius que has tingut un bon dia
i sento el teu riure a l’altra banda del fil
desgranem, anècdota a anècdota
els anys al pis d’estudiants
això i allò d’aquella companya
les discòrdies a l’hora de la neteja
el teu desordre i les meves paelles.
Recordem el què de les carreres
la Pepita, la veïna, i el Casimiro de la bodega
les teves muntanyes de cigarretes al balcó
i la meva microhabitació de planta geomètrica.
I retornem al teu bon humor perenne
a la ràpida ironia i l'enorme vivesa.
Com si no hagués passat el temps
com si no hagués passat res.
I lentament desapareix el tel
que separa eufòria i decandiment